La nació històrica i la nació moderna, Jordi Plens.
Ara que ja no és motiu de discussió que Catalunya sigui oficialment una nació, ja que així la va definir una ampla majoria del nostre Parlament, recollint el sentiment i la voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya en el nou text estatutari, en vigor des de l'estiu del 2007; potser seria el moment d'exposar, amb un cert rigor, el significat de l'afirmació continguda en el seu preàmbul, per veure com la institució legislativa dels catalans s'ha limitat a donar validesa a allò que feia tants de segles que se sostenia amb tota naturalitat. Aviso: no és una qüestió perenne ni atemporal. Ara bé, per evitar confondre'ns, haurem de distingir entre dues menes de nacions, formades en diferents períodes: la històrica i la moderna.
La nació històrica, en aquest racó d'Europa, es configura a partir d'un grup ètnic el territori del qual coincideix més o menys exactament amb una demarcació sota autoritat senyorial (un reialme, un comtat...). La cohesió cultural, és clar, hi juga a favor. El nacionalisme, entès com a lleialtat i favoritisme intragrupals, apareix com una conseqüència del fet nacional. Per exemple, al segle XIV, en la famosa afirmació de Muntaner segons la qual no coneixia cap poble al món tan benestant com el català, ni que fos tan nombrós i, malgrat això, parlés una sola llengua: "d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans". En els parlaments a les corts catalanes de mitjan segle XV no és estranya l'expressió "nació catalana", fins en boca de la reina Maria, muller d'Alfons IV i germana del rei de Castella, per designar una part del conjunt de súbdits de la corona d'Aragó. Així, el cardenal Margarit, bisbe d'Elna, es refereix, l'octubre de 1454, en les corts de Barcelona, a "la benaventurada, gloriosa e fidelíssima nació de Catalunya." Novament, hi trobem esments durant
La nació moderna es configura a l'àrea occidental del planeta d'ençà de la segona meitat del segle XVIII com una comunitat sobirana que opta per la llibertat. Suprimeix i suplanta l'autoritat senyorial de l'Antic Règim (en el cas més senzill, la del rei), que existia per gràcia de Déu. Per tant, en primer lloc, hi ha d'haver un moviment nacionalista, més o menys organitzat, que creï la nova nació -la construeixi- allà on abans existia un domini senyorial. La nació s'associa ara a la democràcia perquè és l'expressió de la voluntat popular.
La primera nació moderna del món -tenia constitució i reconeixia el sufragi universal masculí- es funda quan Pasquale Paoli allibera Còrsega de l'ocupació genovesa, el 1755. La república corsa desapareix el 1769. Després, vénen
No retraguem als precursors no haver arribat col·lectivament més enllà del que ells podien preveure. Ells ens van precedir, literalment, en el desig de no ser ni espanyols ni francesos i també es van avançar a saber que l'autonomia que ens cal és la de Portugal.
