Per un patriotisme humanista, del Baix Montseny estant, Jordi Plens

Per un patriotisme humanista, del Baix Montseny estant, Jordi Plens

El poeta Bonaventura Carles Aribau va triar les blaves serres del Montseny, especialment el turó de l'Home emboirat i nevat, per simbolitzar el paisatge de la pàtria en les seves famoses trobes, escrites el 1832. Aquesta elecció responia, sense dubte, a una familiaritat personal amb l'indret, com destaquen els versos en què declara que coneixia el front superb de la muntanya tan bé com el dels seus "parents" (= pares). Així, Aribau, de formació il·lustrada, mantenia el significat original del terme pàtria, que procedeix de l'expressió llatina "patria terra", com la terra on havia nascut el pare o, per extensió, la mare. En anglès, per exemple, els equivalents serien les paraules "fatherland" o "motherland". També remet a aquesta noció d'origen llatí el conegut poema de Gabriel Aresti que comença amb els versos "Nire aitaren etxea / defendituko dut" ('defensaré la casa del pare'), de l'any 1963. La defensa a ultrança de la casa del pare s'emparenta amb l'obligació moral en la defensa de la pàtria, que ja apareix en una oda d'Horaci als joves romans; això sí, amb un altre to: "Dulce et decorum est pro patria mori."

Encara que hàgim d'oblidar alguns aspectes poc atractius, avui dia, de la seva cultura, devem a aquella derivació de la civilització hel·lènica que es desenvolupà en la Roma republicana entre 168 i 129 a. C. (la Roma del cercle filohel·lènic dels Escipions) aspectes cabdals de la mentalitat occidental. Per començar, l'humanisme (la ”humanitas”; ideal de vida de l'advocat i alt magistrat Marc Tul·li Ciceró): un sentit de responsabilitat social que fa que els ciutadans de l’estat de dret s'impliquin en una administració que treballa per al bé públic. L'humanista, perquè és humà, no troba res humà que li sigui aliè. Aquest capteniment virtuós, sota el rètol d'antropocentrisme, és considerat una idea central en l'època del Renaixement. Encara més, la preocupació per la dignitat de l'ésser humà ha arribat fins els nostres dies a través de la Declaració Universal de Drets de l'ONU.

Segonament, hem de tenir en compte la mateixa forma de govern republicana, la qual, segons el baró de Montesquieu, autor de “De l’Esprit des lois” (1748), depèn del patriotisme. En paraules seves: "cal tenir en compte que el que anomeno la “virtut” en la república és l’amor a la pàtria, és a dir, l’amor a la igualtat. No és pas una virtut moral ni tampoc una virtut cristiana, sinó la virtut “política”; i aquesta és el ressort que fa moure el govern republicà. La forma de govern republicana, que sovint inclou una cambra legislativa i de deliberació, més o menys representativa, anomenada senat, és present a bona part del món. Per cert, no és gens estrany que el Congrés dels EUA (conjunt format per la Cambra dels Representants i el Senat) tingui la seva seu en un edifici anomenat Capitoli, que pren el nom de l'antic emplaçament del palau del senat a la ciutat de Roma.

La història registra repúbliques que van resultar determinants, encara que ja no existeixin, com l'holandesa, l'anglesa o la corsa. Algunes foren tan efímeres com la república catalana de 1641, representada per Pau Claris; o l'encara més breu de 1931, proclamada per Francesc Macià. D'altres, en canvi, han estat tan duradores com l'helvètica o la nord-americana. De fet, la Revolució americana va significar un gir copernicà en la manera d'entendre la relació amb la pàtria. Com que molts d'ells havien nascut al vell continent, els revolucionaris no projectaven el seu patriotisme envers la terra natal dels seus pares, com feien els fidels a la corona; sinó envers una nova nació que s'estava construint físicament i simbòlicament. Així, el patriota d'origen anglès Thomas Paine denunciava el 1776 la monarquia britànica i instava a declarar la independència. Ni l'existència d'un cert pluralisme, atès que hi havia dos partits polítics -whigs i tories-, dins d'un sistema parlamentari, no aconseguí aturar el procés de separació dels súbdits americans.

La distinció entre patriotes republicans i lleialistes tingué més endavant un reflex en la causa de la Irlanda catòlica. Pròxima a la concepció del patriotisme irlandès, l'ascensió al Matagalls, el 1899, de Jacint Verdaguer amb un grup de seguidors comportava una doble interpretació del Montseny. L'una, la patriòtica, actualitzada gràcies a la transformació del regionalisme vuitcentista en el nacionalisme del canvi de segle, el qual havia convertit en himne nacional la cançó Els Segadors. I l'altra, la reinterpretació religiosa de la muntanya duta a terme pel prevere poeta en destacar-ne la creu del cim.

Quin és el patriotisme que es pot exercir avui dia pel bé de Catalunya? En aquesta època de revolucions de vellut, el patriota (o la patriota) és aquell bon ciutadà (o ciutadana) que, per dignitat personal i estimació envers les lleis que mereix la seva nació, orienta la seva conducta intel·ligent a prioritzar l'objectiu de la llibertat col·lectiva en la seva agenda política.