Festa Major Alternativa de Sants

El Districte nega un espai digne i estable a les Festes Majors Alternatives del barri !

Com ja sabeu des de fa 14 anys una bona colla de veïnes del barri de diversos col·lectius i associacions agrupats en l’Assemblea de Barri de Sants (ABS) organitzem la Festa Major Alternativa. La FMAS s’ha convertit ja en un referent dins el global de la Festa Major de Sants amb un model autogestionat, que no rep subvencions, basat en la Cultura Popular i amb vocació intergeneracional, no vol ser un simple espai de concerts pel jovent i per això necessita d’un espai adequat per a desenvolupar-hi tant els actes diürns com els actes nocturns on hi assisteixen milers de persones del barri i de fora.

És clar que l’únic espai que reuneix aquestes condicions actualment és el Parc de l’Espanya Industrial que va ser recuperat per la lluita veïnal a principis dels anys vuitanta després d’intenses mobilitzacions. Doncs bé, tot i haver presentat amb més de mig any d’antelació la sol·licitud completada amb un informe tècnic detallat de Parcs i Jardins avalant la possibilitat de fer les festes al Parc, tot i que el propi Districte ens oferia aquest espai fa tres anys, tot i que tant el Centre Social de Sants com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) han escrit un manifest en què exigeixen a l’Ajuntament que concedeixi el permís per el Parc a la Festa Major Alternativa la resposta és un NO taxatiu. I l’únic argument que utilitza el Districte és que ells hi realitzaran activitats de petit format, activitats no demanades per ningú i que a més es poden realitzar perfectament en altres emplaçaments del barri, fet que no pot suportar un esdeveniment de la magnitud de la FMAS. Així doncs l’Ajuntament del PSOE i ICV simplement denega el permís per una decisió política. No els interessa que la Festa Major Alternativa es consolidi més del que ja ho està perquè és un espai que escapa del seu control. Només és una qüestió de voluntat... que no tenen !

Tot i això esperem que la lògica s’imposi i la regidora Imma Moraleda repensi la seva incomprensible posició.

Avui com ahir l’Espanya Industrial pel veïnat de Sants !

Una experiència a La Campana

Setembre de 2006, quart intent de treure'm la teòrica per lliure en aquell preciós edifici a tocar de l'Hospitalet de nom musical: la Campanya. Els nervis estaven a flor de la pell de tot el personal des de quarts de nou del matí. Era ja finals de l'estiu però la calor feia acte de presència i et feia suar de mala manera, unida als inseparables nervis després d'un estiu pensant en el carnet desitjat.

Un a un anem entrant a la sala en mig d'un ritual molt digne de la burocràcia orquestrada per l'administració espanyola de la mà de la Dirección General de Tráfico. Els funcionaris, com no podia ser d'altre manera, no van dir cap paraula en la llengua del país ocupat, només faltaria. Mica en mica, doncs, vam anar entrant i prenent posicions a la sala. Per culpa o gràcies al meu cognom, vaig ser dels últims a ser cridats i a prendre lloc en aquelles incòmodes cadires.

Una vegada tothom va estar al lloc assignat i fet el recompte, es procedeix al repartiment dels ditxosos testos que t'han de permetre agafar un volant i posar-te a en circulació en alguna de les perilloses carreteres del país i rodalies. Gràcies al lloc que em va tocar ocupar, vaig ser dels últims a rebre els quatre fulls plens de preguntes i imatges estúpides, unes imatge que tenien moltes reminiscències dels anys vuitanta. Un cop rebo l'examen, prèvia acreditació amb el Documento Nacional de Identitad, me n'adono que l'examen no estava escrit en la meva llengua, malgrat que en el moment de la matricula vaig marcar una raquítica casella a l'extrem inferior esquerre del formulari on posava "català". Malgrat haver complert tot el tràmit burocràtic que la legalitat espanyola exigeix, el meu examen no era en català. Acte seguit, i conscient del que podria suposar però conscient igualment que el nostre poble haurà de fer actes molt més grans de sobirania per recuperar la normalitat, aixeco la mà mirant a una de les vigilants que ja havia tornat al seu lloc de comandament. La senyora, d'uns 55 anys, s'acosta col·locant-se les ulleres pensant-se que li faria una pregunta referent al test. Arriba al lloc i li comento:

"Al formulari de matrícula vaig marcar la casella "català" i vostès m'han donat un examen en castellà. Voldria fer l'examen en català." La dona es treu les ulleres, aixeca el cap per mirar-me a la cara, i m'espeta: "Quieres el examen en catalán? Sabes que pasa, que solo piden el examen en catalán los negros i los moros de Vic, porque dicen que no entienden el español. Y tu, tampoco lo entiendes?" La meva resposta, encès i nerviós com estava, no va ser gens agradable: "mire usted, yo no soy ni negro, ni moro, ni soy de Vic, soy de Badalona y quiero hacer el examen en mi lengua. Esto es todo".

De males maneres em va dir que m'hauria d'esperar i que no em donarien més temps que la resta de companys d'aula, malgrat haguéssin passat ja uns minuts que ja podia anar donant per perduts. Va anar a buscar l'examen a les catacumbes d'aquell meravellós edifici digne de la película "les 12 proves d'Astèrix", i me'l va gairebé llençar sobre la taula. Em poso a fer l'examen en la meva llengua i el vaig aprovar. Per sort no hauria de suportar més aquell merdós i caspós ambient espanyol.

13 anys de la matança de Srebrenica

Ahir vaig anar a un acte, molt ben organitzat per Acció Solidària-Igman, per presentar un llibre de fotos de la matança que hi va haver fa tretze anys a Srebrenica. Una frase que m'ha agradat molt d'en Tarik Samarah, fotoperiodista i autor del llibre "Srebrenica", és que no volia xerrar massa, que les seves fotos ja ho deien tot. Una imatge val més que mil paraules, frase típica, però no per això molt encertada.

L'any passat vaig poder assistir a la cerimònia que es fa a Srebrenica per poder enterrar dignament les restes que s'han trobat en fosses comunes durant tot l'any en tot el territori de Bòsnia-Hercegovina. Va ser una experiència molt dura, però malgrat tot, veure com els familiars, amics, etc , poden enterrar els seus és d'una emoció indescriptible. Recordo, que el dia gris i plujós, també acompanyava. Tot i la cruesa de la cerimònia, a mi em va marcar molt més el dia abans, quan a mitja tarda varem visitar el lloc on l'endemà es farien tots els enterraments. Us ho reconec, i no em fa cap vergonya, vaig plorar. Tot i així, vaig tornar molt content de Bòsnia, de veure com un poble oprimit que ha patit les mil i una, ha aixecat el cap.

Llegiu-vos el text que us poso a continuació. En aquest cas, les paraules valen més que mil imatges.


Assassinats per segona vegada

*• El reconeixement que hi va haver un genocidi no mitiga la impotència bosniana per l'absolució de Sèrbia.*


SLOBODAN Minic*
La decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia (CIJ) d'exculpar Sèrbia dels crims de guerra comesos a Bòsnia, concretament a Srebrenica, va deixar perplexos els familiars de les víctimes de la matança més gran que hi ha hagut a Europa des de la segona guerra mundial. "Ens han matat per segona vegada", deia, entre llàgrimes i amb fotos del seu marit, els seus fills i germans afusellats a Srebrenica, una àvia bosniana davant l'edifici del tribunal.
Exactament 15 anys després de l'inici de la guerra dels Balcans, aquest ambigu veredicte, que exculpa Sèrbia i culpa els serbobosnians del genocidi, va aixecar els ànims i els sentiments extrems entre els seus protagonistes. La sentència, que obre noves incògnites en la difícil situació dels Balcans, va ser rebuda amb diferents graus d'entusiasme o decepció, segons la comunitat o for- ça política. Els croats de Bòsnia la van rebre amb indiferència. Croàcia la va condemnar, però amb alleujament --¿qui podrà demanar la seva responsabilitat per les atrocitats comeses a la part de Bòsnia que ells controlaven?--. Els serbobosnians la van rebre amb ambigüitat. Per un costat la van celebrar, perquè durant anys havien demanat i fins i tot havien fet xantatge al Govern bosnià perquè retirés la denúncia. Per l'altre, la decisió del tribunal els deixa com a únics culpables del genocidi.

El govern de Sèrbia i els seus ciutadans, en general, van celebrar la sentència. No els afecta gaire la part que proclama la seva culpabilitat i responsabilitat moral. En una època de profunda immoralitat, en què ser moral és sinònim de ser feble i ingenu, una condemna moral fa riure. De com el va afectar la condemna parla el fet que els representants de Sèrbia, mitja hora després del judici, celebressin el veredicte a la seva ambaixada a l'Haia amb xampany i música, com si es tractés d'un èxit esportiu. La satisfacció es va estendre per tot el país perquè, si no hi ha culpabilitat oficial, no hi ha necessitat de cap dolorosa catarsi nacional, de demanar disculpes i, encara menys, d'indemnitzar i reparar. Per demostrar la verdadera cara del seu règim, un dia després de la decisió judicial, el Parlament serbi va rebutjar l'aprovació que condemnaria el genocidi de Srebrenica.
Els bosnians, especialment els musulmans, s'han tornat a sentir impotents. Segons la seva lectura del veredicte, sembla que 200.000 morts, 8.000 només a Srebrenica, han estat les víctimes d'un parell de bojos, irresponsables i incontrolables. En la seva desolació, s'aferren a un únic detall positiu: al final s'ha reconegut que en aquest país sí que es va cometre el genocidi, i es nomenen alguns culpables i els seus còmplices.
¿Com podem comprendre la decisió del màxim òrgan de la justícia internacional? Sabent que la base ideològica per a la guerra dels Balcans era el Memoràndum de l'Aca- dèmia de les Ciències i les Arts Sèrbia, que el pla militar el van elaborar polítics i militars serbis, que en els primers dies l'Exèrcit serbi va ocupar i va entregar als serbobosnians els punts estratègics de Bòsnia, que tota la logística procedia de Sèrbia, que la majoria d'oficials serbobosnians cobraven nòmines de Belgrad, que la tasca de mentalització per a la guerra la va fer l'església ortodoxa sèrbia, que la terrible imatge de l'execució d'uns xavals bosnians arrestats a Srebrenica demostra que els assassins portaven l'uniforme de l'Exèrcit serbi, etc., llavors la decisió del tribunal es pot entendre només en clau política.
Exposa la mateixa idea el comentarista d'un diari de Sarajevo: "La decisió del tribunal ens pot decebre, disgustar o fins i tot fer enfadar, però no sorprendre. El poder polític és el que constitueix i dissol tots els tribunals --no se'n coneix ni un que s'hagi constituït per si mateix, inclòs aquest de l'Haia--". Opino el mateix. Es tracta d'un veredicte summament polític. L'anomenada comunitat internacional, amb la seva injusta conclusió, vol suavitzar la postura del Govern serbi en les difícils negociacions sobre el futur de Kosovo, la província (encara) sèrbia, amb majoria albanesa, que demana independència, on va començar i on s'acabarà el galimaties balcànic.

I aquí és on s'equivoquen els polítics occidentals. Ja l'hi va dir a *Moratinos* el ministre d'Exteriors serbi. Ho diuen i ho demostren els extremistes i radicals d'aquest país, que després de la publicació de la sentència van sortir al carrer amb signes i icones de sants ortodoxos ja vistos en les massacres de Bòsnia, convençuts més que mai de la seva paranoica idea que la guerra que van començar i van portar a terme no era una agressió, un crim ni un genocidi, sinó "la guerra santa per una causa justa". I quin lloc més idoni per acabar la guerra santa que Kosovo, la terra santa de tots els serbis.
¿I què es pot dir de les víctimes, executades per les idees i les armes dels ara exculpats? Dotze anys després de la massacre, la majoria dels assassinats encara no estan identificats, i sembla que mai ho estaran. Després de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia, sembla que els assassins, tampoc.

*Periodista. Exdirector de Cultura de la Ràdio Televisió de Sarajevo.

Revetlla de Sant Joan a Sants

Com cada any arriba Sant Joan, el solstici d'estiu, i, com cada any arriba la revetlla de la plaça Osca. Com ja és habitual el Casal independentista de Sants Jaume Compte organitza una revetlla amb tots els ingredients que es necessiten per a gaudir d'una nit tant màgica com aquesta: sopar, espectacle de diables i concert de música alegre i animada.

La celebració de la revetlla per part del casal neix amb la voluntat de recuperar les tradicions i de dur-les i viure-les al carrer. Aquest últim punt pren aquest any major importància amb la privatització que s'ha viscut des de fa més d'un mes de la plaça Osca.

Així doncs, us esperem a tots i a totes el proper dilluns 23 de juny a partir de les 21h a la plaça Osca.

Podeu comprar els tiquets del sopar al Terra d'escudella o al mateix Casal.

Salut i bona revetlla!

El III Dia de les Seleccions Catalanes

PRESENTACIÓ

El Dia de les Seleccions Catalanes arriba aquest any a la seva tercera edició. Després de Vic '06 i Reus '07, aquest 2008 l'encarregada d'acollir la festa de les nostres Seleccions és la ciutat de Girona.
El Dia de les Seleccions és una jornada lúdica i festiva que apropa el nostre esport a tothom i alhora demostra que el nivell català és mereixedor del reconeixement internacional. En les dues edicions anteriors s'hi han pogut veure encontres internacionals de futbol, futsal, hoquei patins, tennis taula, corfbol i molts d'altres, però també s'ha fet una important tasca de difusió d'aquells esports on ja som reconeguts i que potser encara no tenen la difusió que es mereixen, com ara el pitch&putt,el futbol australià, l'icestock o el físic-culturisme. Són moltes les federacions esportives catalanes que s'afegeixen cada any a aquest esdeveniment, una festa que, després de dues edicions de gran èxit, ja s'ha consolidat com una data assenyalada en l'agenda de l'esport català.

El III Dia de les Seleccions Catalanes arriba en un moment molt especial. Especial per la sensibilització social que viu Catalunya els últims temps pel que fa a la reclamació de l'oficialitat esportiva i especial també per les últimes fites assolides en aquest sentit en el terreny judicial.
La recent sentència del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS) confirmant la legitimitat de l'admissió de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling dins de la federació internacional obre una gran porta d'esperança per les nostres aspiracions. Per tot plegat, us convidem a tots i a totes a gaudir amb nosaltres del dia 7 de juny, per fer una mica més vostres les Seleccions Catalanes i per fer palès el vostre suport i la vostra implicació amb la nostra reivindicació.
Serà un dia amb competicions de primer nivell, amb jocs i activitats per a totes les edats, amb exhibicions espectaculars de trial i biketrial, amb música i diversió, en definitiva, UN DIA PER A RECORDAR!

Us hi esperem; no hi podeu faltar!

Mobilitzacions arreu del país per exigir la llibertat d'en Franki

Dimarts, 6 de maig
TERRASSA (Vallès Occidental). A les 12:30 a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de la Universitat Politècnica de Barcelona (UPC). Xerrada informativa a càrrec de dos membres de la Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT) sobre el cas d’en Franki. Convoca el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

VIC (Osona). A les 20 hores a la plaça del Pes

Dimecres, 7 de maig
BELLATERRA (Vallès Occidental). A les 13h a la plaça cívica de la Univesritat Autònoma de Barcelona (UAB): 2a Jornada de Lluita pel Franki a la seva universitat. Durant tot el dia es farà difusió i també hi haurà una manifestació i acció.

TORTOSA (Baix Ebre). A les 18.30 h, a la plaça Sant Blai. Concentració

BARCELONA (Barcelonès). A les 18.30 h, a la plaça Sant Jaume. Concentració

VALÈNCIA (Horta). a les 20 h, a la plaça de l’Ajuntament.

Dijous 8 de maig
GANDIA (Safor) A les 12 hores, a la plaça de l’Ajuntament

BARCELONA (Barcelonès). A les 13.30h A l’entrada Facultat del Raval (Geografia i Història, i Filosofia) de la Universitat de Barcelona (UB). Concentració. Convoca el Sondicat d’Estudiants dels Paísos Catalans (SEPC)

Marxa de vehicles a Brians-2. Punts de sortida: BARCELONA: 18h Avinguda del Doctor Marañon. TERRASSA: 18:30h Rambleta del pare alegre (Hotel Don Cándido)

CERDANYOLA (Vallès Occidental)al vespre, davant de l’Ajuntament

MOLINS DE REI (Baix Llobregat) a les 20.30h davant de l’Ajuntament. Concentració. Dilluns passates van reunir en assemblea diferents col·lectius de la comarca i especialment de Molins de Rei per començar a organitzar una campanya a la nostra comarca per donar a conèixer el cas i per exigir la llibertat d’en Franki. Els col·lectius participants som Ka la Banya, el CSO l’Eskondite, Endavant, la CUP, l’Ateneu Mulei i també col·lectius de la comarca, de Martorell, Esparreguera, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Corbera de Llobregat i d’altres poblacions que avui no han vingut però que també s’hi afegiran.

Divendres, 9 de maig
SABADELL (Vallès Occidental). A les 19h davant l’Ajuntament. Concentració i un acte de suport

CASTELLÓ (Plana), A la vesprada, davant de l’Ajuntament

RIBES (Garraf) A les 19h. Davant de l’Ajuntament. Concentració convocada per la Coordinadora Antirepressiva del Garraf amb solidaritat amb en Franki.

VILANOVA I LA GELTRÚ (Garraf). A les 20. A la plaça de la vila. Concentració convocada per la Coordinadora Antirepressiva del Garraf amb solidaritat amb en Franki.

VALLS (Alt Camp) A les 20.30h , davant dels Jutjats,

Dissabte, 10 de maig
SABADELL. A les 16.45h a l’estació “Sabadell Rambla” dels ferrocarrils, es farà una sortida conjunta per anar a Barcelona

BARCELONA: Manifestació a 18h Plaça Universitat

Diumenge 11 de Maig
MOLINS DE REI (Baix Llobregat)
11:00H. Pintada de Mural (al Passeig del Terraple)
14:00H. Dinar Popular, dinarot paella (beneficis per la campanya pel Franki de Terrassa)
- Paella Vegana - Postres i Vi
18:00H.Xerrada sobre Dones i Presons

Dissabte, 24 de maig
Palma. Concentració

PARLA BE EL CATALA O CONVIDA! El lingüista emmascarat.

Proposta de joc social lingüístic (i patriota)

La proclamació de la Independència de Catalunya potser serà el 2014 (o poc desprès).I potser la proclami el filòleg Carod o algun altre patriota o,senzillament,la decideixi decidir el poble català.Qui sap.Però,i la normalitat de la nostra llengua?,quan arribarà?,hi som a temps?

Al llibre del Víctor Alexandre "TV3 a traïció",es pot llegir una interessant anècdota que tenia com a protagonista al popular Mikimoto.En aquest passatge,Miquel Calçada troba una manera elegant de corregir a alguns dels seus convidats al programa "El Mètode Larson".Així,quan Justo Molinero i Jordi Sànchez van parlar de "colilles",Mikimoto no va trigar gaire en parlar de burilles.I quan Ferran Torrent i Marina Geli van parlar de "puros" tampoc no va trigar gaire en parlar de cigars.

Tots,si fa no fa,sabem de les dificultats i la basarda del voluntarisme lingüístic.Del mantenir-no´s fermes emprant la nostra pròpia llengua a tot arreu.En tot moment i circumstància.Com som dignes i admirables iniciatives com la de les parelles lingüístiques.Tot amb tot,perquè no ens ho fem una mica menys feixuc?

Podríem jugar.Molts hem conegut El joc del savi,una mena de trivial amb preguntes i respostes sobre cultura,geografia,història de Catalunya.En aquest altre joc,juguesca,divertiment del que es tractaria és de cultivar o continuar dignificant el català alhora que reforcem els nostres(alts o senzills) coneixements de l´idioma i,sempre i en tot cas,farem patriotísme,farem nació.


Metodologia bàsica:

Qualsevol trobada amistosa,de treball,política etç.Una cafeteria desprès d´una assemblea o grup de treball o comissió,un bar de copes.El local o casa de fulanet o de Pepeta.Un parèntesi lúdic a la feina amb els companys.Un trajecte de insomni en rodalies on es van acumulant les hores i els dies de retard... Que hi han ganes de gresca..s´engega el joc.

Del que es tracta és que una qualsevol de les persones reunides,sense previ avís ni comunicació a cap altre dels membres tertulians s´erigeixi en "lingüista emmascarat" o corrector tapat.Es a dir,al llarg del dinar,sopar o trobada habitual hi haurà una(però podrien òbviament ser-ne més) persona que "fiscalitzarà" la conversa actuant de martell de consciència lingüística(és un dir)de tots els presents.D´una manera desenfadada i tampoc exhaustiva ,lògicament, anirà fent "marcadors" amb els barbarismes i incorreccions del altres companys.Evidentment,ell no compatibilitzarà(si no és el cas de més d´un tapat) doncs actua sobre avís.I,al final de la trobada,reunió,etç.,mirarà de trobar el moment de passar "comptes"...No cal examinar tot el que hom ha parlat al llarg de la trobada,pot ser suficient un tram de la mateixa.

Posem per cas: Joaquim Maria,tu has comés dues incorreccions i un barbarísme.En canvi tu,Rosa has fet cinc incorreccions,vuit paraules mal escrites i vint-i-vuit barbarismes.Per últim,tu Josep LLuís has comès tres incorreccions i dos barbarísmes...Qui guanyaria? Fácil oi? Guanyaria (perderia) na Rosa...Per tant,convidaria al proper sopar,dinar o cafetó o cigaló o entrada al cinema la Rosa.

(qui pensi que estava pensant en Rosa Chacón,Joaquim Maria Puyal o Josep LLuís Carod Rovira en els exemples anteriors és molt lliure de pensar-ho,fins i tot ho encertaria)

A partir d´aquí,la casuística.Jugar amb el tapat o "destapat" fins i tot si algú ho suggereix.

Poden,per descomptat,participar tota mena de jugadors o grups.Filòlegs amb metges.Polítics o amateurs de la política.Nascuts a Olot o a Cornellà.Immigrants amb pagesos.Especialment interessant pels qui s´animen per primer cop a parlar en català,entre ells...Les combinacions serien infinites.Això sí,gent del club del "barco" millor que no toquin massa la pera(és correcte això de la pera?)que prou feines vàrem tenir en assimilar "vaixell" i "segell".

Les decisions del "jutge" talp seran inapel.lables davant qualsevol comité de competició.Bé,seran tant discutibles com la memòria i els coneixements de la resta de jugadors (malgrat ells) cregui adient d´apel.lar.Tot plegat de "bon rotllo" (bon rotllo?,barbarisme?) i pensant sempre en la nació i el sue idioma propi.

Cal evitar,no siguem cruels,que sempre perdin i convidin els mateixos.Algú podria arribar a sospitar que l´esperit d´en Pompeu Fabra el persegueix! Fórmules: les que us semblin més oportunes.A tall d´exemple: acumulant "derrotes" (punts) qui "sol" perdre.Tres derrotes d´un jugador equivaldrien a una de sola d´un altre.O no pot perdre el mateix jugador o jugadora amb els mateixos(exactes) "contrincants" dues vegades seguides.

No ha de resultar una cosa ni maquiavèl·lica· ni recaragolada òbviament.Per tant,oblideu-vos de gravadores,tampoc és per a tant.Sí hom podria arribar als "tribunals" del IEC o a la Plataforma per la Llengua en canvi...o al diccionari més proper i punt.

Les economies febles podrien gaudir d´un descompte permissiu,etç.

Bé,la imaginació i la militància de tots que faci la resta.S´admeten comentaris i suggerències.


Curiositat 1.-Estaria bé,com a bateig de foc al joc un duel entre Joaquim Maria Puyal i Carod Rovira(filòlegs ambdós)

Curiositat2.-Us imagineu una hipotètica conversa en la línia de: "al dinar del Majèstic les coses van quedar com van quedar però tu, Duran i LLeida vas cometre més incorreccions que jo.Estàs amb deute amb mi!"

Salut i que guanyi(no perdi) el millor!

Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats

Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han detingut en Franki, veí de Terrassa, molt conegut en la ciutat vallesana per la seva implicació en moltes lluites populars. La detenció d’en Franki s’ha produït sense haver-ho notificat als advocats i ni tan sols haver fet el tràmit ordinari de la citació prèvia. Recordem que en Franki no ha deixat mai d’atendre cap requeriment judicial, ni cap citació a comissaria i és per això que cal considerar aquesta detenció i empresonament com un intent d’agafar per sorpresa l’entorn polític d’en Franki i frenar així la resposta popular de suport. Denunciem per tant, la maniobra del Departament d’Interior que, provocant l’empresonament immediat i sens avís, pretén silenciar un cas que sens dubte acabarà trascendint a l’opinió pública i de la que hauran de donar moltes explicacions: per l’estrip a una bandera espanyola s’ha iniciat un procés que acaba amb un veí de Terrassa a la presó i ni més ni menys que amb una condemna de 2 anys i 7 mesos. Concentració davant de la Model de Barcelona El grup de suport, Solidariatat Antirepressiva de Terrassa, ha llençat ja una crida a concentrar-se davant de la Model, presó en la que, com a mínim inicialment, quedarà privat de llibertat. Demà, dimarts, 29 d'abril, concentració a dos quarts de vuit del vespre davant l'Ajuntament de Terrassa. Solidaritat Antirepressiva de Terrassa Els Mossos d’Esquadra carreguen contra una concentració davant la Model Unes cent persones, que de forma espontània s’han ajuntat davant de la presó Model de Barcelona, exigint la llibertat d’en Franki, acaben de patir una càrrega policial dels Mossos d’Esquadra. Vuit furgones d’antidisturbis: nervis al Departament d'Interior Sense creuar paraula, els Mossos d’Esquadra han decidit provocar una càrrega que ha fet que el centenar de persones concentrades es retirin cap a carrers propers a la presó. Malgrat això, el grup de solidaris s’ha reagrupat i segueixen insistint amb la seva presència la llibertat d’en Franki. A les dues i vint minuts, s'ha produit una segona càrrega. Pel moment no hi ha ferits de consideració.

Diada de Formentera a la Vila de Gràcia

Per tercer any consecutiu la Comissió de Festes de Santa Maria (CFSM)

organitza aquest proper dissabte 26 d'abril la seva *III Diada de Formentera
a la Vila de Gràcia* amb l'ajuda de la coordinadora de *Colles de Cultura de
Gràcia* i amb la col·laboració del Consell de Formentera i de l'Ajuntament
de Barcelona, Districte de Gràcia.


Com en els darrers anys, la III Diada de Formentera a la Vila de Gràcia
adopta el mateix format que les dues edicions anteriors. Aquest dissabte 26
d'abril a partir de les 17:00 hores es té previst que s'iniciïn les seves
activitats amb la projecció del documental *Aigua Clara *amb la presència
del seu director, Carmelo Convalia i de l'historiador formenterer Santiago
Colomar. Es tracta d'un documental que segueix la línia temporal de la vida
d'un mariner anarquista, Joan Colomar Torres, per fer un recorregut històric
des de l'any 1913 fins la mort del dictador, posant especial atenció a la
colònia penitenciària que va haver-hi durant els anys 1940 i 1942 a l'illa
de Formentera, coneguda amb el nom de *Sa Colònia* o *Es Campament*, on
arribaren a haver uns 1500 presoners republicans de tot arreu. A més a més
el documental visualitza la Formentera rural i l'emigració de principis del
segle XX i repassa els seus progressos, l'arribada de la II República i els
esdeveniments que es varen viure a l'illa durant la Guerra Civil.


A partir de les 19:00 hores s'iniciarà la Cercavila a la plaça Rius i Taulet
i des d'on partirà el seu recorregut pels carrers més emblemàtics de la Vila
de Gràcia amb la presència de les diferents colles de cultura de Gràcia i
les colles de ball popular de Formentera, que realitzaran una mostra del seu
ball típic al final de la Cercavila, a la plaça de la Virreina, on al mateix
temps hi haurà el típic convit d'orelletes (pasta dolça) que es fa durant
una ballada popular formenterera.


A les 21:00 hores a la plaça del Nord es realitzarà un tast de la
gastronomia típica de les Pitiüses realitzada amb productes locals de
l'illa, que fan d'ella una gastronomia peculiar marcada pel seu aïllament
temps enrera. Acte seguit es podrà gaudir a la mateixa plaça del Nord d'un
concert de Rock Illenc amb l'actuació del grup formenterer 4 de Copes i de
l'eivissenc Pota Lait, aquest últim mític durant els dos anys anteriors de
la Diada.


En les dues edicions anteriors, la Diada es va convertir en un punt de
trobada que va tenir la sort d'aplegar a un gran nombre de gent, la majoria
d'ella estudiants pitiüsos a Barcelona i molts d'illencs que resideixen
durant tot l'any a Catalunya, així com també amics amants de l'illa. Per
això mateix, la Comissió de Festes de Santa Maria us vol convidar un any més
a la tercera edició de la Diada, per tal de fer d'aquesta la consolidació
d'un punt d'encontre entre tots els illencs i Catalunya per tal de fer més
fort el vincle que tenim entre la cultura, la llengua i la identitat que ens
uneix.


Comissió de Festes de Santa Maria

cfsm.formentera@gmail.com
http://santamaria.balearweb.net/

Per Sant Jordi, nova jornada nacional de recollida de signatures pel Dret de Decidir

El Dret de Decidir ha d'estar a les nostres mans

Fa uns mesos milers i milers de catalans i catalanes vam omplir els carrers de Barcelona reclamant el dret de decidir sobre les nostres infrastructures: un pas ineludible per a millorar-les era i és tenir a les nostres mans el funcionament complet de rodalies, la recaptació i gestió de tots els impostos des de la nostra terra, la capacitat de poder prioritzar el transport públic, el coneixement seriós i complet de les nostres relacions fiscals amb l’Estat.

Han passat mesos i la necessitat de comptar amb la capacitat de decidir per poder debatre i trobar solucions a aquestes necessitats no fa més que accentuar-se dia rera dia: del traspàs de rodalies ni se’n parla, de la internacionalització del gran aeroport de Catalunya-El Prat només se’n sap que tindrem sort si l’Estat espanyol no interfereix un cop més la liberalització del transport aeri, dels problemes energètics només en sabem – i a mitges- els incidents greus d’Ascó, la impossibilitat de tocar una gota d’aigua sense el permís de Madrid, la imposició de la immensa autopista elèctrica de 400.000 volts, per vendre energia francesa al nord d’Àfrica ... Quan podrem realment tenir a les nostres mans el poder de decidir sobre tot això?

Quan parlem del Dret de Decidir estem parlant d’això i de que com a nació que som hem de ser la font d’on sorgeixin les decisions que ens afecten de ple : ens cal tenir a les nostres mans el dret i el poder de decidir. I per decidir, cal , en una democracia plena, poder consultar el poble, exercint el dret de convocar referèndums. No pot ser que els nostres parlaments a Catalunya, al País Valencià, a les Illes estiguin tan buits de contingut polític, que no tinguin el poder de convocar referèndums i que sempre calgui el vist i plau de Madrid. Els nostres parlamentaris i parlamentàries rebran d’aquí poc temps les desenes i desenes de milers de signatures ciutadanes que els farem arribar de manera pública perquè es treguin la son de les orelles i reclamin en nom de tot el poble aquest dret.

El 9 de març vam ser moltíssims els pobles i les persones que en un sol dia vam plantar-nos al carrer per recollir aquest clam en forma de signatures.

Ara, el 23 d’abril, per Sant Jordi, hi tornarem a ser i encara a més i més pobles: totes i totes pel dret de decidir!

Blanca Serra

Plataforma pel Dret de Decidir

Time for freedom

'TIME FOR FREEDOM'


Ja no hi ha torretes de vigilància. Ni filferrades. Ni 'check-points' de
la RUC. Ni paracaigudistes al servei de la reina. Ni tanquetes a Falls
Road. Ni vagues de fam. I els blocs H són buits de presos.

Han passat 3.650 dies, deu anys ja, des que els històrics Acords de
Divendres Sant van reforçar el reeixit procés de pau a Irlanda del Nord,
van finiquitar l'era d'exclusió social i d'apartheid polític de la
comunitat republicana i van obrir l'etapa de noves institucions i de
govern multipartit, consumat el 8 de maig de 2007 amb la insòlita
instantània que aplegava Gerry Adams i Ian Parsley.

Els acords, amb ratificació popular, van obrir alhora la possibilitat de
noves institucions nord-sud a l'illa de James Conolly, van inaugurar un
nou cicle Londres-Dublín i van consolidar unes vies polítiques que
superaven trenta anys de violència, que havien convertit el Nord d'Irlanda
en el territori més militaritzat d'Europa. D'aleshores ençà ho hem vist
quasi tot: la llibertat dels presoners, dràstics informes sobre la RUC que
urgien reformes de les estructures policíaques, regressions i aturades, la
suspensió de l'autonomia, el desarmament de l'IRA i McGuiness i Adams a
les institucions de govern.

Fet i fet, perquè un procés de pau mai no és un punt d'arribada, sinó de
sortida. I no és exempt d'entrebancs i de dificultats. Encara avui queden
serrells: relatius al reconeixement de la violència repressiva de l'estat
britànic (sovint amb la complicitat de Dublín). Encara no s'han fet
públics els informes que han de certificar els nivells de guerra bruta que
es van assolir. Tampoc no deixa de sorprendre que un Blair amb un rivet
infantil es projecti permanentment com a àrbitre del procés i no pas com a
part activa i determinant de quaranta anys d'un conflicte que ha causat
més de 3.000 morts.

El mirall resolutiu irlandès, allà on molts s'interpel.laven sobre el
conflicte basc, existeix. Segur. Però existeix encara més, molt més, el
mirall britànic respecte de l'executiu espanyol. Allà ni ZP, ni Aznar, ni
González, ni la UCD abans, s'hi han emmirallat mai. Ni tan sols han fet la
seva particular Declaració de Downing Street. Malgrat que Irlanda demostri
avui els rèdits impagables del procés de pau, a la pell de brau
prefereixen la 'línia dura' i la 'guerra sin cuartel'. I així ens van les
coses, mentre a Irlanda desmantellen les casernes.

En aquest àmbit, dos detalls més semblen importants. L'un, i aviat és dit:
que una herència colonial anacrònica és avui més motiu de vergonya que no
pas d'orgull al Regne Unit. L'altre, com avís a navegants: no sé pas on
paren totes les Thatchers del moment, ni els falcons de la guerra, ni els
professionals de l'antiterrorisme que burxaven la por i que tant
sovintegen per aquestes contrades.

Però, dels dos detalls anem al fet neuràlgic. Hem passat del 'No time for
love' dels anys 70 a Belfast i Derry al 'Time for peace' llaurat aquests
darrers deu anys, per albirar el futur d'un 'Time for freedom' dels sis
comptats. Aquesta és la bona nova. Que ja no hi ha torretes, ni tancs, ni
filferrades per a la llibertat d'Irlanda. I que per a la causa
republicana, ja no hi ha cap més límit que la voluntat popular. Aquesta és
la notícia. La gran notícia. Per a ells, per a tots nosaltres i per a la
lliure determinació dels pobles.


David Fernandez

El 26 d'abril, puja al tren Jaume I amb la Federació Llull

Un any més, el Paí­s Valencià celebra la seva diada amb una manifestació i un concert que, enguany, tindran lloc a Alacant, la segona ciutat més important del País Valencià.

Per a l'ocació, la Federació Llull posa en marxa el Tren Jaume I, un tren que portarà a tothom que s'hi apunti de Barcelona fins a Alacant, fent parades a Tarragona, Castelló de la Plana i València, per poder assistir a la celebració.

Un cop a Alacant, tindrà lloc la manifestació sota el lema "ALACANT SI" i, a continuació, les actuacions de Betagarri, Antònia Font, La Gossa Sorda i Mugroman amenitzaran la festa de la diada.


Dissabte, 26 d'abril

TREN JAUME I

9.30 h - Barcelona - Estació de Sants
10.30 h - Tarragona
Castelló de la Plana
València
15 h - Alacant

La tornada es farà després del concert.
Dinar Popular

Manifestació "Alacant, sí­!"
18.00 h, a les escales de l'IES Jorge Juan.
21 h - Concert de Betagarri, Antònia Font, La Gossa Sorda i Mugroman.



PREUS (inclou: tren, dinar i concert)
Preu: 40€ Socis d’Òmnium, ACPV o OCB: 35€
Reserva:
A través del telèfon 93 319 80 50 o a la seu d’Òmnium (Diputació, 276, pral. Barcelona).

Inauguració del Via Fora Sants

El proper dijous 10 d'abril la xarxa de cafès-restaurants Via Fora! inaugura
un nou local al barri de Sants.

Al gener vam inaugurar el Via Fora! Pati Manning i aquest divendres 4
d'abril reobrirem el Via Fora! CAT, vinculat al Centre Artesà
Tradicionàrius, després d'un període d'obres. I seguim ampliant la nostra
xarxa de locals.

Per fer-ho hem convidat el cantautor Albert Fibla, que amb el seu concert
obrirà un espai dedicat de manera regular als nous valors de la cançó, amb
la intenció que el Via Fora! Sants sigui un espai de referència en aquest
gènere.

Els Via Fora! són cafès-restaurants extesos a diferents parts de Catalunya
on s'hi ofereixen activitats de divulgació i difusió de la cultura catalana,
de democràcia popular i de gastronomia. Els Via Fora! són els ateneus del
segle XXI.

Cròniques Colonials - Nou CD de Mesclat

CORRANDES COLONIALS

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.

No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l´imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.

Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes
que l´imperi espanyol
per fi se´n va a fer punyetes.

Més que una gran aventura
ha estat un joc d´acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.

Mentre dins la caverna
creuen les ombres del foc
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de casena,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.

Ai adéu, Espanya, adéu
ja marxem, fotem el camp
que ara és hora de ser lliures
de trencar el darrer lligam.

La MAT i les mobilitzacions ciutadanes

Ahir diumenge hi va haver a Girona una gran manifestació contra la M.A.T. A part de moltíssimes pancartes i cartells de protesta i reivindicatius, l’eslògan més unànime era «No a la MAT, ni aquí ni enlloc.» L’anterior manifestació anti-MAT havia tingut lloc a començaments de mes a Perpinyà. I és que fins ara ja se n’havien fet quatre més. La de Girona ha estat una d’aquelles que em fa goig, no solament perquè hi va participar molta gent (particulars, associacions, ajuntaments, comarques, pagesos, ecologistes, tant del Principat com de la Catalunya del Nord), sinó també perquè la gent era molt diversa. Les manifestacions més homogènies, benvingudes siguin. Però és evident que les que congreguen persones més diverses -per la procedència, l’edat, la condició social o cultural- són les que millor reflecteixen la mateixa diversitat social i, doncs, les que acaben fent l’efecte que estàs al mig d’una reclamació que té un suport ampli, difús, escampat, ric. (Qui vulgui una breu crònica de la manifestació d’aquest diumenge i, és clar, informació sobre tota la campanya, pot anar a: http://www.nomat.org/)

A hores d’ara resulta ben clar que la millora de la qualitat, quantitat i seguretat en el subministrament d’energia elèctrica és absolutament imprescindible, però que es pot aconseguir molt bé sense l’obra monstruosa i faraònica que es vol fer, una obra que ha estat precedida de vacil·lacions de tota mena i de plantejaments que no han tingut per res en compte la visió global de les necessitats energètiques ni les possibilitats del territori ni el bé comú que representen la preservació del medi ambient i del paisatge. Vejam si la intervenció del coordinador europeu, Mario Monti, que d’aquí a un parell de dies vindrà a Girona, serveix per a alguna cosa. Ell ha estat un dels que ha insistit en la importància de les mobilitzacions ciutadanes per prendre adequadament el pols a l’enuig i al rebuig.

Això és el que, més enllà d’aquest cas, ens pot portar a reflexionar sobre la importància democràtica de les mobilitzacions ciutadanes. Lamentablement, són poc freqüents: molta gent adopta una actitud desanimada, escèptica, deixada, submisa, i acaba amb una actitud sotmesa; s’accepta pràcticament tot, s’aguanta tot, ens ho acabem empassant tot. A mi, encara em té astorat que el col·lapse espectacular del transport públic l’octubre i el novembre passat no desencadenés un allau de protestes multitudinàries que haurien paralitzat el país. Ja he dit més d’una vegada que els sindicats no van estar a l’altura. I no hi va estar el govern, ni tampoc els partits polítics. Ara bé, qui realment va reaccionar pitjor va ser la ciutadania, perquè ella n’era la primera i principal afectada. El cas del transport i de les comunicacions és espaterrant, però no és únic. Hi ha moltes coses que ens haurien de treure de polleguera si fóssim ciutadans realment responsables i volguéssim exigir, per tant, responsabilitats a aquells que en tenen. En això, al capdavall, es manifesta la capacitat democràtica d’un poble, en la seva capacitat d’acció i de reacció.

Algú potser pensarà que la gent és prou llesta, que ja s’ha adonat que les mobilitzacions no serveixen de res i que no val la pena amoïnar-s’hi. Aquesta actitud resignada em sembla terrible, perquè senyalitza el principi de la fi. Sé perfectament -no sóc ni tan ingenu ni tan optimista- que la veu del poble és poc escoltada. Sé perfectament que moltes accions i iniciatives populars han acabat en no-res o en ben poca cosa. Però també sé que altres han tingut èxit: o no recordem el referèndum que es va fer a Palamós per salvar la Platja de Castell? No recordem alguna campanya contra marques comercials que han hagut finalment de replantejar les seves estratègies? I totes les accions a favor de la retolació en català, ¿que potser no han tingut èxit? No n’hauran tingut el cent per cent, és clar. Però tot l’èxit que hagin tingut -poc o molt- ha estat degut a la visió, la decisió, el coratge i la tenacitat de persones i grups que s’hi han posat, que han lluitat, que no han retrocedit. Si no hagués estat per l’excel·lent campanya de la Comissió de la Dignitat avui encara molts es pensarien que és just que els papers siguin a Salamanca. Avui, però, no solament n’hem recuperat uns quants sinó que tothom sap, a Catalunya, que els altres estan segrestats, que el govern espanyol incompleix les seves pròpies lleis i que aquesta és una batalla que guanyarem segur.

D’això n’hauríem d’estar convençuts: els ciutadans -fins i tot des de la simple perspectiva de consumidors- tenim molta més força de la que ens pensem. I sobretot, de la usem. Perquè el monopoli de la violència és de l’Estat. Però la força encara és nostra. I, en molts casos, també la raó.

Josep-Maria Terricabras

15 anys de Via Fora / Nova web

http://www.viafora.cat

El Via Fora ! va neixer al barri de Gràcia de Barcelona l´any 1993 , impulsat per l´ Oriol Creixells Calvet i amb el suport de 50 persones del món cultural , associatiu i polític dels Països Catalans. La intenció era i és crear una xarxa de locals que a part d´oferir un servei de restauració amb productes de la terra , fossin un punt de trobada de la gent compromesa amb el país i un espai de dinamització cultural amb una programació estable.

Els Via Fora! són uns cafès-restaurants on a més de poder degustar-hi productes dels PPCC són un punt de trobada de gent compromesa amb el país i, s'hi organitzen tota clase d'activitats culturals:exposicions, presentacions de llibres, concerts, sopars-tertúlia... L'objectiu del Via fora !, és anar obrint espais semblants a tots els Països Catalans.

En aquests moments hi ha vuit locals i estem treballant per obrir-ne més en els pròpers anys. Durant aquests 15 anys han passat per el Via Fora! molts artistes i músics com : Brams , Mesclat , Roger Mas , Gerard Quintana , Feliu Ventura , Toni Albà , Pont d´Arcalís , Obrint Pas , Al Tall , Santi Arisa , Matamala , Ocults , Josep Thio , Miquel Gil , Cesk Freixas , Pomada , Carles Belda i els Badabadoc ... i una llarga llista més . Artistes actualment consolidats han fet els seus primers passos als VIa Fora! Hem organitzat sopars -tertúlia amb gairebé tot el mon polític , cultural i intelectual del nostre país com : Sergi pamies , Miquel Calçada , Toni Soler , Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigercós , Felip Puig , Jordi Sanchez , , Pep Riera , Carles Campuzano , Joan Laporta , Miquel Sellarés , Magda Oranich , Eliseu Climent........

Hem organitzat cursos de Tast de vins , presentacions de llibres , recitals de poesia , Autocars per assistir a manifestacions en defensa de la llengua i cultura catalanes, Cursets entorn de la Història de Catalunya,la Taberna Mediterrania a les rambles de Barcelona i la fira d´arrel tradicional de Manresa .Nits de cap d´any Mítiques amb concert anual de Mesclat en el Centre Artesà Tradicionarius. Arribar fins on som ara, no ha estat fàcil, però continuem, amb moltes ganes , molta il.lusió i amb la voluntat clara de contribuir a la normalització cultural del nostre país i en definitiva a la llibertat dels Països Catalans.

Documental sobre Terra Lliure a Televisió de Catalunya

Aquest divendres 28 Televisió de Catalunya emetrà , dins del programa "El documental". Aquesta coproducció es va poder visionar en una pre-estrena i presentació a Facultat de Comunicació Blanquerna fa pocs mesos, que Llibertat.cat va analitzar. Es tracta d'un treball audiovisual que analitza l'experiència d'aquesta organització armada en què joves d’ahir són preguntats per joves d’avui. Dues generacions buscant respostes. I les troben, segons la nota de premsa que es va fer sobre l'estrena (veure bibliografia comentada). Aquest documental va enllestir-se alhora que una altra peça titulada Terra Lliure, punt final , que TVC va emetre fa uns mesos. Es tracta d'un treball que va provocar una allau de crítiques, d’articles de premsa i fins i tot una declaració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Una conseqüència d’això va ser que Retorn a la terra lliure va patir l'ajornadament de la seva emissió a TV3. Retorn a la terra lliure , és una coproducció de Televisió de Catalunya amb La Lupa Produccions, Mallerich Paco Poch i La Quimera Editora Audiovisual, amb la col·laboració de l'ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) i dirigida per Oriol Gispert, Marc Balfagón, Jordi Sanglas i Marc Parramon. Tal i com han comentat els seus autors, ells van néixer en els anys en què l’organització armada catalana es donava a conéixer amb la seva activitat. Un element que ha permès abordar el tractament del documental des d’una percepció objectiva i polièdrica, en termes històrics i humans. La narració de l’experiència de cinc militants independentistes fundadors de Terra Lliure tli de l’independentisme contemporani aporta un ventall de noves informacions, valoracions i perspectives fins ara poc conegudes malgrat la proliferació en els darrers anys de documentals i bibliografia sobre l’independentisme armat als Països Catalans. Segons han explicat els seus autors, aquest documental va enllestir-se alhora que el titolat Terra Lliure, punt final , que TVC va emetre fa uns mesos. Aquell treball va provocar una allau de crítiques, d’articles de premsa i fins i tot una declaració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Una conseqüència d’això va ser que Retorn a la terra lliure va ajornar la seva emissió a TV3. Llibertat.cat ja va oferir una anàlisi a partir del visionat del documental el passat 17 de gener a la Facultat de Comunicació Blanquerna. A la notícia Presentació pública del documental "Retorn a la terra lliure" valoràvem com els cinc testimonis de l’experiència fundacional de Terra Lliure van coincidir en molts aspectes, això malgrat que entre ells es denotaven vivències i percepcions diferenciades, de vegades fins oposades, sobre els encerts i els errors de l’activitat de l’organització clandestina. Tots cinc han coincidit al documental a reconéixer que Terra Lliure és fruit de l’impuls d’aquelles persones “derrotades durant la transició”, que van veure esvair-se els objectius de ruptura i d’un marc democràtic real. Tota una generació que maldava contra l’oblit de l’agressió feixista del 36 i de la dictadura i que va decidir emprendre la via de l’enfrontament contra l’operació de maquillatge de la Restauració que tenia per objectiu mantenir les mateixes estructures de poder. Igualment, tal i com destaca Carles Benítez a una de les seves intervencions, tota aquesta generació que basteix l’independentisme contemporani coincideix en els seus referents de lluita per la ruptura durant el franquisme, especialment marcats per les execucions de 1975 i la mort de Puig Antich, una peça clau per entendre qui optava aleshores per la “Reconciliación nacional” i qui per la ruptura democràtica. El documental també deixa clar quin són els inicis de Terra Lliure, de la mà del PSAN-provisional i dels resistents provients de l’experiència d’EPOCA. Josep de Calassanç Serra “Cala” il.lustra serra_bentez_i_pelegrperfectament l’esperit que va donar vida a aquest nou moviment, en el marc de l’any 1979 i en una localització simbòlica concreta, la que aporta el nom de les resolucions de Fontpedrosa (Catalunya Nord). Els entrevistats responen un llarg seguit de preguntes, com ara sobre la legitimació de l’ús de la violència exercida per Terra Lliure, davant la qual Serra exposa l’exemple que, front la frase “la calle es mia” del aleshores ministre de l’Interior Fraga Iribarne, ell hi contraposa “El carrer és de tothom i no de ningú en concret, i si cal defensar-lo per a tothom potser cal fer-ho a garrotades”. Unes reflexions sobre aquesta legitimitat de les accions de Terra Lliure que, a opinió de Carles Castellanos, com a reacció davant la impotència va fer despertar simpaties pel fet que eren “accions de reivindicació quotidiana”, adreçades a la reivindicació ecològica, obrera o de la llengua. El vessant humà està tothora present al documental, raó per la qual es distingeix dels altres intents de tractament de l’existència de Terra Lliure massa sintètics, excessivament historicistes o fins que pecaven de sensacionalistes en alguns moments. L’aparició pública de Quim Pelegrí aporta una novetat en el seu testimoni, ja que es tracta d’uns dels primers membres dels escamots de l’embrió de Terra Lliure que va viure de prop la mort de dos dels seus militants i que va resultar greument ferit durant una acció armada. És, malgrat això, un testimoni esbiaixat en el temps, ja que Pelgrí va abandonar en pocs anys la filiació política, i aporta un testimoni humà indestriable de la seva experiència personal, no sense retrets i crítica. Quant al vessant humà és especialment interessant la perspectiva de proximitat de les persones entrevistades. Els cinc independentistes ofereixen, amb el seu testimoni i a través de les càmeres, una imatge aproximada de les seves persones, més enllà del seu paper com a partíceps en el compromís de l’independentisme clandestí. Els records infantils de cadascú, els seus compromisos socials o la seva tasca laboral, les vivències anecdòtiques i fins emocionals queden recollides i complementen una imatge polièdrica i humana en tota la seva complexitat. carles_sastreSón especialment impactants el testimoni de Serra sobre com va haver d’informar de la mort de la seva mare a Carles Sastre, mentre aquest es trobava exiliat a París i sense contacte amb el país. O bé els relats de com la guàrdia civil va torturar Castellanos durant la seva detenció del 1988. La formació i socialització d’aquestes persones també queda recollida a través del seu viatge iniciàtic en la presa de consciència política: en el cas de Benítez en destaca el paper de l’escoltisme i de l’associacionisme a Sant Just Desvern com a presa de consciència del sentiment de pertinença al país i a la classe treballadora. El documental té un fort component crític, fins autocrític. El retrobament d’algun d’ells, entre els quals s’havia trencat el contacte durant anys, ofereix una mostra d’aquesta capacitat autocrítica i honesta que fornia les persones que van nodrir Terra Lliure en els seus inicis. Un bon exemple d’això és el parer manifest sobre la ingerència d’ETA als Països Catalans, que tots ells consideren com a negativa, especialment durant els anys en què l’Esquerra Independentista era un moviment puixant i amb una expressió armada pròpia. En aquest sentit, compten amb un gran valor tant els testimonis que expliquen com els independentistes catalans col.laboraven amb ETA durant el tardofranquisme, oferint refugi i fins realitzant accions armades de solidaritat; carkes_castellanosperò també la vivència de Carles Castellanos i el seu fill, que van resultar afectats per l’explosió dins dels magatzems Hipercor l’any 1987. Tots cinc, malgrat les revisions dels errors i la tenacitat de les seves conviccions, coincideixen a considerar que Terra Lliure va contribuir encertadament a fixar un anhel independentista. Un exemple d’això és que la fixació dels lemes i les consignes continuen existint avui com a mostra de resistència nacional i social. L’independentisme, gràcies a ells, continua lluitant cada dia amb més força per la ruptura amb uns estats que neguen els drets democràtics i les llibertats del nostre país. Notícia publicada a Llibertat.cat

Sants o Sans?

Ara fa uns dies un mural nou a la cafeta de Can Vies va engegar un debat sobre toponimia. “Hem de dir Sants o Sans?”. Tot i que la resposta sembla fàcil cal a dir que no ho és tant, doncs, com recull l’històriador Josep M. Vilarrúbia-Estrany, el debat es viu desde fa molts anys.

Als nostres barris les llegendes sobre la toponimia són moltes, però el cas més complicat és el de Sants. A Hostafrancs, per exemple, s’explica que el nom del barri provenia de “Hostal-franchs”, indicant que en aquell indret no es pagaven taxes per entrar a Barcelona, però això és del tot fals, doncs justament era a Creu Coberta on hi havia els burots.

L’origen del nom prové d’uns germans de La Segarra, els Corrades, que compraren un terreny al futur barri per edificar un hostal i el varen batejar amb el nom del seu poble d’origen “Hostafrancs de Sió”. Amb el temps el nom va denominar tot el barri, especialment quan va arribar el tramvia i els usuaris sol•licitaren el nom d’Hostafranchs per a la parada.

En el cas de la Bordeta l’origen del nom és ben fàcil, doncs prové del fet que, a l’actual barri, hi havien zones de pastura i bordes, els establiments on els pagesos guardaven el farratge i les eines del camp.

Per trobar l’origen de Sants, però, cal anar molt més endarrera i la toponimia es complica. El document més antic que es conserva citant l’indret es troba a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi i apareix sota el nom llatí, Sanctis, és a dir “dels Sants”. Això ens faria decantar per Sants, però la polémica no acaba aquí, doncs anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven.

Els partidaris de Sants defensaven l’existencia d’una “Capella dels Sants” que donava nom al poble, mentre que els detractors atribuien el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat, es a dir, un soc de sans.

El debat es va escalfar als anys trenta amb la normativització del català, i els diaris recolliren la polémica. Llavors els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geograf Francesc Carreras Candi, van defensar la T.

Segurament això va fer que el franquisme optès directament pel toponim Sans. Però ni això va aturar la polémica. A tall de curiositat, comentar que amb la presentació de la maqueta de la futura linia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb rotulador al Sans.

Així que no seré jo ara qui resolgui aquesta qüestió que porta tant de temps oberta. Cadascú que li digui com vulgui, al cap i a la fi la T de Sants és muda.

Manifestació: No a la MAT

Benvolguts amics i companys,

La Plataforma No a la MAT i l'Associació de Municipis MAT us convoquem a una nova manifestació contra la MAT a Girona, el pròxim diumenge 30 de març a les 11.30h. Si les manifestacions anteriors ja varen ser un èxit de participació, aquesta volem que sigui memorable i que esdevingui un punt d'inflexió en els més de tres anys que fa que lluitem contra la imposició d'aquesta infrastructura que encara avui, i malgrat la nostra insistència, no ha estat justificada. Per tal de pressionar el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica França-Espanya, les autoritats espanyoles i franceses i els promotors del projecte a totes dues bandes dels Pirineus perquè desestimin el projecte, és summament important que aconseguim mobilitzar el més gran nombre possible de persones per a aquest acte, que com els anteriors volem que sigui una expressió democràtica i festiva de la nostra ferma oposició a la MAT.

Amics i companys, comptem amb el vostre suport i estímul per difondre aquest missatge i animar els vostres socis, afiliats, amics i familiars a participar a la manifestació de Girona.

Tots junts contra la MAT.

Pel futur del territori, ARA O MAI!

Idees i sentiments

Un bon amic que em manté informat del que està “de moda” pel món -ell sap que sovint bado- m’explica la importància que en els darrers temps està tenint el corrent anomenat “storytelling” (explicar històries), corrent que, és clar, també ve dels EUA. Entre polítics i mànagers en general s’ha imposat l’opinió que el gran públic no en vol saber res de les idees -ells pensen que aquest gran públic és incapaç d’entendre-les i de seguir-les-, i que s’estima més que li expliquin històries, que li toquin el cor amb sentiments i emocions. Així és com es fan les campanyes electorals, així és com es fan els anuncis en els mitjans audiovisuals, aquests són els missatges religiosos, socials, comercials, etc.

Jo no hi entenc gens en això del màrqueting, però em sembla que conservo una mica de sentit comú i que, fins i tot, sé una mica d’història de la cultura. Explicar històries és el que s’ha fet sempre, a casa -abans, a la vora del foc- i a l’escola -precisament l’antiga “història sagrada” n’era un bon exemple-, i el que ha servit durant segles per fer arribar determinats missatges a la població. Els mites de tota mena, les tragèdies gregues i les paràboles de la tradició evangèlica buscaven precisament la identificació de l’oient amb una determinada història, que l’havia de commoure i de captivar, que li havia d’arribar al cap i al cor.

Des de l’èxit del llibre “Intel·ligència emocional”, s’ha revifat la importància de les emocions. Cert, són molt importants en la nostra vida, de fet, són decisives. El llibre i el corrent emocional han recuperat sortosament la idea que la intel·ligència té molt a veure amb les emocions. Malauradament, alguns no n’han tret la conseqüència que, a la inversa, les emocions també tenen molt a veure amb les idees. És a dir, que idees i emocions estan entortolligades i que els humans no estem escindits, partits, dividits, en éssers lògics -intel·lectuals- i éssers sentimentals -emotius- sinó que som una unitat complexa, barrejada, en la qual ens convé destriar cada vegada el pes dels diversos arguments que fem servir, la importància dels estímuls que rebem, la força d’allò que projectem.

Em sembla, doncs, esplèndid que es doni importància als sentiments. El que és realment important és desemmascarar la mala intenció que tenen alguns dels que ho fan: perquè els sentiments i les històries no són mai neutres -ho sabien els mites, les tragèdies i les paràboles-, sinó que sempre porten missatges i idees. No sóc dels que creuen que la gent és incapaç de pensar. Sí, però, que, així com es pot ajudar a aguditzar la capacitat de pensament de la gent, també es pot contribuir a esmussar aquesta capacitat. I els que venen -productes del tipus que sigui, també productes polítics i morals- sembla que estan cada dia més interessats a passar de contraban les seves idees a través d’eslògans més o menys emotius, més o menys cordials, a fi que la gent hi quedi atrapada i no vagi més enllà de la superfície. Això mateix, però, em fa tenir esperança: si volen que el producte passi d’amagatotis no és perquè pensen que la gent és incapaç de pensar, sinó perquè estan convençuts que n’és capaç i que, si no emboliquessin visceralment el producte, aquest no passaria.

Em sembla molt bé que tots subratllem que idees i sentiments van junts, molt junts, i que sovint és dificilíssim destriar-los, de vegades fins i tot és impossible separar-los. Alguns, però, es volen dedicar a abonar el sentiment com a eina d’irracionalitat i de control de la població. A mi, em sembla imprescindible abonar-lo com a eina d’humanitat, de concreció de les idees, procurant que sempre es vegi que això que anomenem “idees” i “sentiments” no són sinó dos accents diferents d’una única realitat humana. Al capdavall, les idees ens han de fer sensibles, i els sentiments ens han d’ajudar a ser més lúcids.

Josep-Maria Terricabras

Escola pública, nosa privada

Imaginem-nos una empresa, fundada durant la dita transició, tots els consells d’administració de la qual, els ha importat un rave que funcionés bé. Com a president sempre hi ha posat el més mediocre, d’entre la notoria mediocritat de tots ells. Els recursos pel seu funcionament, més aviat justets- comparant-los amb empreses semblants dels països civilitzats de l’entorn, molt escassos. El producte que fabriquen és de primera necessitat, fins i tot es qualificat per veus autoritzades de fonamental per la subsistència d’un país. Això sí, ni cotitza en borsa, ni els propis membres del consell d’administració el consumeixen. Doncs bé, els seus treballadors són professionals qualificats que, a més de tenir titulació universitària, han hagut d’empassar-se unes proves de selecció de personal que no se les salta un torero, amb constitució de tribunals exprofeso. Les condicions de treball no són dolentes -tot i que depèn molt de la sucursal on s’estigui-, però la carrera professional dintre l’empresa té menys recorregut que una “carrera” d’en Ronaldiño en hores baixes.

Be doncs, resulta que ja fa un temps que van mal dades. El producte, que durant força anys i malgrat els consells d’administració havia sortit força bé, comença a mostrar símptomes de pèrdua de qualitat. A més, a causa de la injustícia global avalada i potenciada pel capitalisme (el mot salvatge no cal, ja que seria una redundància), la matèria primera en la qual es treballa es cada com més complexa i diversa, cosa que complica la tasca diària i fins i tot molts treballadors pateixen depressions i estrès. Tot plegat ha portat a una situació de crisi que, ves per on aquest cop sí, ha fet que el consell d’administració prengués cartes en l’assumpte. Ara bé, com no podia ser d’altra manera, tard i malament. A falta d’una idea millor, no se’ls acut altra cosa que voler arranjar la situació fent venir gent de fora de l’empresa per gestionar les diverses sucursals escampades per tot el territori o donar poder absolut als directors de les sucursals, quan fins ara hi havia una gestió democràtica, i tot plegat sense consultar-ho ni amb el comitè d’empresa ni amb els sindicats. La resposta dels sindicats, almenys dels que realment ho són i no la d’alguns xiringuitos impresentables, ha estat la convocatòria d’un jornada de vaga per demanar que es retirin les propostes i que s’estableixi una negociació de veritat en la qual s’escolti la veu dels treballadors. Gairebé tres dècades d’experiència són un argument prou sòlid per tenir-lo en compta.

Ni cal dir que sí aquest cas fos real la opinió pública estaria totalment a favor dels treballadors i titllaria d’incompetents profunds als membres del consell d’administració. Ara bé, com que això és el que més o menys a passat a l’escola pública, resulta que als “privilegiats” funcionaris ni aigua. Els palanganeros de torn, disfressats d’opinadors, s’han encarregat d’engegar el ventilador i escampar tota la merda damunt els vaguistes. I el que més indigna, les crítiques també s’han fet des de mitjans públics, que si se’ls apliquessin les propostes que defensen contra els professors, la meitat dels seus empleats anirien al carrer. De pena.

Quel Nes

El republicanisme, fonaments de l’independentisme

Arran de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles.

En concret d’ERC, el partit històric de Macià i Companys que, en honor a la veritat, va patir una discriminació política en els inicis de la Transició pel sol fet de contenir el qualificatiu de “republicà”, raó per la qual no va poder presentar-se a les primeres eleccions amb aquestes sigles (ho va haver de fer amb el nom d'Esquerra de Catalunya). Però ja sabem que el caràcter republicà d’aquest partit governamental s’ha dissolt dia que passa en la seva praxi d’opositors domesticats. Tothom recorda com els seus dirigents van estrènyer la mà amb el borbó.

Però el cert és que els valors republicans han conviscut associats a l’independentisme, contenporàneament, i anteriorment a les altres fases de consciència nacional: federalisme, catalanisme, nacionalisme radical o separatisme. L’expressió anticentralista, particularista o d’alliberament nacional sempre ha anat acompanyada del rebuig a la monarquia hispànica, concretament dels borbons, la dinastia responsable del genocidi cultural i la dominació militar i política dels Països Catalans des de 1707.

Aquest component republicà, més enllà del terme, estava present en els actes de boicot dels joves lligats al FNC a la rebuda del rei a l’aeroport de Barcelona el 1975, en què llençaren bombes de fum contra la comitiva. També estava present a les cremes de les falles del “Burro i l’àguila reial” realitzades per l’AEIU a les universitats catalanes als anys 80, cada 6 de desembre. Més significatiu encara fou el cartell del MDT per a la visita reial del 1989, en què la imatge d’una guillotina amb la fulla estelada recuperava la imagineria revolucionària de dos segles abans. També fou recuperada la cançó “Si el rei vol corona”, atribuïda a un autor anònim del segle XIX. El republicanisme ha perviscut fins al dia d’avui, per tant, en una tradició de resistència dissident a un ordre establert, el Regne d’Espanya. Una dissidència que suma el component nacional, la laïcitat i en ocasions l’anticlericalisme, l’antimilitarisme i l’anticolonialisme, els valors de la igualtat i la justícia i, lligat a això, una consciència popular, obrerista en alguns contextos històrics i genèricament socialista en la major part.

L’impacte de la Revolució francesa en les consciències dels pobles fou important. I d’això se’n deriven moltes de les emancipacions de les nacions i colònies del món. Als Països Catalans, tot i que aquesta recepció fou tardana, no podem oblidar que ja comptàvem amb un antecedent que actuava com a referent dels drets nacionals de què havíem gaudit abans de la guerra de Successió: la primera i breu República Catalana de Pau Claris. Aquest antecedent, que no fou eliminat del tot de la memòria col.lectiva, tal i com han demostrat els estudis sobre l’opuscle Via fora els adormits! (1734) de la historiadora Eva Serra, fou recuperat pels primers republicans catalans del segle XIX.

Entretant, durant els anys de l’anomenda Decadència (dels segles XVIII-XIX), a la major part del territori català aquest esperit republicà romania a les catacumbes, perseguit per un ordre autoritari i temorenc de la influència francesa. Un cas que exemplifica com van ser perseguides aquestes idees és la crema dels Arbres de la Llibertat per part dels Mossos d’Esquadra, un cos creat pels botiflers vencedors que va esdevenir la referència policíaca dels borbons, i que va exercir un paper atroç en el control social al Principat (sota el comandament de la Inquisició). Aquests arbres de la llibertat eren cremats pel seu perill simbòlic, i les persones sospitoses de vel.leïtats modernes (republicanes) durament castigades.

Durant el segle XIX, un segle convuls de lluites socials i nacionals, es gesta la presa de consciència nacional al llarg de la Nació Catalana. I aquí és important tenir en compte que els precursors del catalanisme popular, fins d’un protoindependentisme, provenien de les files republicanes. Republicans incansables com el figuerenc Abdó Terrades, l’inventor del submarí Narcís Monturiol i Anselm Clavé, impulsor dels cors que porten el seu nom, són uns personatges claus per entendre la introducció de les idees socialistes al nostre país, però també per conèixer com es va anar configurant la consciència nacional entre les classes populars, especialment a les zones urbanes. La lluita dels republicans de pedra picada, que va prendre força a partir dels anys 40 del segle XIX, va culminar amb l’expulsió d’Isabel II el 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic, el període en què es van aconseguir més drets i llibertats de cop a casa nostra.

No en va, una de les primeres mesures dels revolucionaris que van expulsar els borbons el 1868 fou destruir la Ciutadella, la caserna que els borbons van construir amb un pedaç de la Barcelona destruïda durant l’ocupació, fortificada per bombardejar-la i tenir-la vigilada. La primera acció dels revoltats de la Gloriosa fou, però, la crema dels retrats dels borbons a l’Ajuntament i la Diputació de plaça Sant Jaume. Van ser llençats pels balcons els retrats d’Isabel II i del criminal Felip V, que van ser cremats enmig de la plaça. Després, a la façana de l’actual Palau de la Generalitat van aparèixer un gran retrat de Pau Claris i una senyera.

El republicanisme ha impregnat pensadors i lluitadors que podríem considerar com els antecedents de l’independentisme català: de Narcís Roca i Ferreres a Jaume Martínez Vendrell, passant per una llarga llista de sindicalistes, revolucionaris i intel.lectuals. I es tracta d’un republicanisme català que s’ha distingit per diversos factors (pel seu anticentralisme, antimilitarisme, etc., com apuntava abans): pel fet que el Principat ja va viure una I República anterior a la Revolució francesa, i perquè federalistes intransigents del segle XIX (amb Valentí Almirall al capdavant) ja van configurar un model de republicà allunyat del model jacobí i més pròxim a l’helvètic i al dels Estats Units americans, que intentava superar les contradiccions de la concepció de l’Estat centralista, més pròpia del model republicà espanyol. I que prenia l’esperit dels nous estats alliberats del jou de la metròpoli. Un element, aquest, que unirà a més els republicans catalans a les causes independentistes de Llatinoamèrica i Filipines, i viceversa. La bandera estelada i la redacció de la Constitució de la República Catalana de l’Havana són una bona mostra d’aquesta sintonia.

El component republicà que roman a l’independentisme va molt més enllà de la crema dels retrats dels tirans, però el fet que aquesta expressió continuï viva és una mostra de la vitalitat de la nostra consciència com a poble. Més de dos segles avalen aquesta transmissió del republicanisme. Si volem fer perviure aquesta identitat, cal que alimentem els focs d’aquesta tradició.

Per Joan Rocamora, membre del col.lectiu Participació Activa i Social (PAS) i de la CUP de Cerdanyola-Ripollet