El Rocker o la nació indestructible
Enmig d'una badallera incontenible acabo de consumir aquest cap de setmana estrany (o no) i revifat de les profunditats de l'Avern, encenc un popular, una cigarreta de tabac negre cubà que m'han portat uns amics que han anat a Cuba. Una mica infernal, però després en parlaré. Ahir vaig mirar el Barça en família, vull dir, amb la colla d'amics, a casa d'uns d'ells, amb les boniques Maria i Jana patint-nos a tots plegats i especialment a mi, que vaig ser un aspersor de renecs i flastomades els noranta minuts que va durar el partit. Després que l'amo de la casa m'amenacés amb expulsar-me de la reunió familiar, vaig decidir contenir-me per no agreujar innecessàriament el càstig que tots plegats estàvem patint. El Mandril a vuit punts un altre cop. Les pizzes molt bones, això sí. En l'aspecte esportiu, l'única alegria ha estat la victòria de la Penya a la Copa del borbó de bàsquet. I no sóc de la Penya, sóc del Barça, però tampoc no sóc antipenya, ni de bon tros. Bé, per ser sincer, cal que digui que ja no sóc antipenya. Ho vaig ser fins a una final de Copa de l'any 97 que van jugar els badalonins contra el Cáceres, el León, o no sé quin merda d'equip d'aquests espanyols a una d'aquestes ciutats, justament; l'actitud del públic local i la retransmissió de TVE van ser tan escandalosament parcials i fastigoses que no em van deixar més remei que anar amb la Penya i des d'aleshores ençà tinc respecte i una certa admiració pels pioners del bàsquet al nostre país. Demà segurament veuré un badaloní fanàtic dels verd-i-negres i el felicitaré. Pel que fa al Barça de bàsquet, per mi ja poden agafar el montenegrí aquest, l'Ivanovic i enviar-lo al seu país a netejar camps de mines o a Kosovo a defensar els serbis. I del Palau Blaugrana que en facin una discoteca perquè el Deco, el Ronaldinho i tutti quanti quan pleguin puguin anar a entrenar directament sense haver d'agafar el cotxe.
En fi, que després del trist matx que ens van oferir, una força tel·lúrica em va arrossegar fins a l'Avern sense que jo m'hi pogués resistir. Estava a vessar d'ànimes condemnades, entre les quals la dels meus amics que m'havien portat el parell de caixes de Popular. En vaig encendre un, i em vaig adonar que unes noies que hi havia al meu costat s'enretiraven una mica i feien comentaris entre elles tot mirant horroritzades l'artefacte pestil·lent. Benvingudes a l'Avern. Si abans no s'havien adonat que hi eren, ja em vaig ocupa jo de fer-les-hi sentir. Tanmateix aquesta mena de tabac de veritat no és res gens estrany al nostre país: tenim els caliquenyos valencians i la pota pitiüsa.
Bé, la deriva del·lirant habitual de les nits de l'Avern va acabar al carrer entonant el Cant dels Maulets i la Manta al Coll seguint les notes d'una dolsaina que feia anar un valencià que prèviament havia tocat la Moixeranga. Després de l'Avern va venir el purgatori. Bé, no paga la pena de perdre-hi més temps ni fer-vos-n'hi perdre a vosaltres.
Jo, abans d'estendre'm amb aquesta xapa insuportable, el que volia era dedicar aquest post al Rocker, us ho juro. És un vell amic de Sants que acaba d'obrir un blog, com també se'n fa ressò l'amic Elies a qui he d'agrair una vegada més l'elogi que em fa i que m'honori citant-me al costat del Rocker. És un vell amic i tot un mite vivent de l'independentisme. El vaig conèixer quan jo tenia setze anys a una mena d'Avern anomenat Les Enfants, juntament amb altres ànimes errants de l'Illa dels déus morts que ell coneixia del Casal Independentista de Sants i del MDT. Un paio tremendo, un PPP (pura pedra picada). Patriota incombustible i excel·lent persona. Certament, com diu l'Elies, només que al blog hi expliqui un 10% de les seves vicències n'hi haurà per salar i vendre. Una vegada estàvem al Karma, un altre mític Avern i una noia li dóna el seu número de telèfon; eren els temps en què encara no hi havia mòbils, aleshores el paio es treu de la butxaca un paper endoblat, el desplega i era un paperot tamany DINA-3 tot amb números de ties !!! I hi va afegir el nou número, és clar. Bé, aquesta l'he dita jo perquè ell per modèstia no podia fer-ho, però n'hi ha més que per respecte les hi he de deixar explicar a ell.
Qui als Països Catalans, no coneix el Rocker? Hem coincidit en partits Barça-Madrid, me'l vaig trobar a Berga després d'anys sense veure'ns, en el Sempre Més, el concert de comiat dels Brams; vaig anar a l'Euskal Herria-Catalunya a Bilbo, al descans me'n vaig a fer un riu i només sortir al passadís em trobo ... el Rocker! Estic convençut que l'endemà d'un holocaust nuclear, a la Terra, apart de matèria orgànica només hi restarien alguns organismes microcel·lulars i el Rocker, com a encarnació perenne de la immortalitat de la Nació Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada