dilluns, 11 de febrer del 2008

Sortida de la CODCAS (Comissió per la Dignitat dels Caps de Setmana)


Era un dia frescot, però amb un sol brillant, la trobada va ser un xic complicada, puix si barregem la impuntualitat clàssica dels pixapins i un petit malentès alhora de trobar-nos, vam començar a disfrutar de la pròpia sortida gairebé una hora més tard del previst.
Vam passejar pel casc antic de la bonica ciutat de Vic, un trobava velles amigues (ja m'enteneu), dues del grup semblava que havien quedat per xerrar de la vida i les seves misèries, trencant així la unitat del grup (no serà que són més separatistes del què es pensen), paràvem per xerrar amb el Musté a la seva paradeta del mercat, vam aprendre una mica d'història local, i sobretot, els de can fanga van poder viure i descobrir l'autèntic model de botiguer ranci vigatà (català), amb una exhibició esplèndida, talment com si fos l'autèntic Sr. Perramon, o el gran Sr. Esteve (el de l'auca), curiosament ell també es diu Esteve.

Ràpidament vam enfilar cap a la muntanya, cap al Cabrerès, o Collsacabra, frontera natural d'Osona i la Garrotxa, allí, sense haver pogut veure cap partida de boines vermelles amb trabucs cridant visques al Pretendent, sí que els de Sants van poder veure l'espectacle natural (de nature, no de mature) d'un tros de la nostra estimada pàtria, es poden veure terres i montanyes de gairebé 11 o 12 comarques: El Canigó, l'Alta Garrotxa, la ratlla de mar del Baix Empordà, Les Alberes, El pirineu del Ripollès, El Pedraforca, El Montseny, la Plana de Vic, etc... Déu n'hi do!
Allà dalt (1300 metres), després d'una petita visita a l'ermita, només faltaria, vam procedir al dinar, bon menjar amb un vi farrenyo, del qual va fer que el to anés pujant fins que uns ràncis de la taula del darrera ens féssin l'alto en més d'una ocasió. Què hi farem...
Després, la baixada cap al poble-pessebre de Rupit a fer una esplèndida ratafia i com canalla a saltar al pont penjant que hi ha. Un acte evidentment prohibit, però que es va fer com aquells guiris que fan tanta ràbia quan fan una cosa no es pot fer.

Els valents vam enganxar amb el sopar, un altre cop carlí, al Merlot de Vic, i com no a la voragine de la nit osonenca, que la veritat no em ve de gust parlar-ne perquè ve a ser gairebé el mateix de sempre, alcohol, fum, i música alta. Vam acabar tard, molt tard, o molt d'hora depèn de com t'ho miris.
En resum, una jornada mitiquíssima com diria l'inigualable, gran patriota i grandíssim amic Rocker. Això sí, aprofito per reivindicar les sortides diürnes i pel qui vulgui l'alcoholisme diürn, la nit a vegades ja cansa.

Res més, una abraçada a totes i a tots i visca la Codcas.
Eric Herrera, desde la Plana de Vic.

1 comentari:

Josep A. Vilalta ha dit...

Hòstia Rocker!

No sabia que també tinguessis bloc. Ja t'aniré llegint.

Salutacions des de Torà!