divendres, 29 de febrer del 2008

La nació històrica i la nació moderna


La nació històrica i la nació moderna, Jordi Plens.

Ara que ja no és motiu de discussió que Catalunya sigui oficialment una nació, ja que així la va definir una ampla majoria del nostre Parlament, recollint el sentiment i la voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya en el nou text estatutari, en vigor des de l'estiu del 2007; potser seria el moment d'exposar, amb un cert rigor, el significat de l'afirmació continguda en el seu preàmbul, per veure com la institució legislativa dels catalans s'ha limitat a donar validesa a allò que feia tants de segles que se sostenia amb tota naturalitat. Aviso: no és una qüestió perenne ni atemporal. Ara bé, per evitar confondre'ns, haurem de distingir entre dues menes de nacions, formades en diferents períodes: la històrica i la moderna.

La nació històrica, en aquest racó d'Europa, es configura a partir d'un grup ètnic el territori del qual coincideix més o menys exactament amb una demarcació sota autoritat senyorial (un reialme, un comtat...). La cohesió cultural, és clar, hi juga a favor. El nacionalisme, entès com a lleialtat i favoritisme intragrupals, apareix com una conseqüència del fet nacional. Per exemple, al segle XIV, en la famosa afirmació de Muntaner segons la qual no coneixia cap poble al món tan benestant com el català, ni que fos tan nombrós i, malgrat això, parlés una sola llengua: "d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans". En els parlaments a les corts catalanes de mitjan segle XV no és estranya l'expressió "nació catalana", fins en boca de la reina Maria, muller d'Alfons IV i germana del rei de Castella, per designar una part del conjunt de súbdits de la corona d'Aragó. Així, el cardenal Margarit, bisbe d'Elna, es refereix, l'octubre de 1454, en les corts de Barcelona, a "la benaventurada, gloriosa e fidelíssima nació de Catalunya." Novament, hi trobem esments durant la Revolució de 1640, en especial quan el Principat s'alia amb França per finalitats defensives. Al capdavall, és aquella nació que, a l'estiu de 1713, prefereix acabar amb glòria i resignació -parafrasejant el discurs pronunciat en el braç militar per Emmanuel Ferrer- abans que sotmetre's a les imposicions d'una corona invasora que la vol tiranitzar.

La nació moderna es configura a l'àrea occidental del planeta d'ençà de la segona meitat del segle XVIII com una comunitat sobirana que opta per la llibertat. Suprimeix i suplanta l'autoritat senyorial de l'Antic Règim (en el cas més senzill, la del rei), que existia per gràcia de Déu. Per tant, en primer lloc, hi ha d'haver un moviment nacionalista, més o menys organitzat, que creï la nova nació -la construeixi- allà on abans existia un domini senyorial. La nació s'associa ara a la democràcia perquè és l'expressió de la voluntat popular.

La primera nació moderna del món -tenia constitució i reconeixia el sufragi universal masculí- es funda quan Pasquale Paoli allibera Còrsega de l'ocupació genovesa, el 1755. La república corsa desapareix el 1769. Després, vénen la Revolució americana -els Estats Units d'Amèrica (1776), hereus de la república puritana de Cromwell, es constitueixen on hi havia unes colònies britàniques- i la Revolució francesa (1789) -una revolució traïda-, que també dóna naixement a una república, en ple continent europeu. El component nacionalista d'aquestes dues darreres revolucions esdevindrà un model que haurà d'ésser tingut en compte per l'allau de noves nacions que aniran eclosionant, fins els nostres dies, als quatre cantons del planeta. I, és clar, també tindrà repercussió a casa nostra. Ara bé, per tal que el model sigui operatiu, caldrà destronar la dinastia dels Borbons la tardor de 1868 i que es proclami a Madrid una república l'11 de febrer de 1873. Sobresurt, entre el maig i el setembre d'aquest darrer any, una sèrie de nou articles que Josep Narcís Roca i Farreras, teoritzador pertanyent al Partit Federal, publica a la revista "La Renaixença" per obtenir suport per als intents de proclamació de l'Estat Català. En total, comptem més de cinc d'aquests intents entre els mesos de febrer i setembre de 1873. Josep Narcís Roca desenvolupa en els articles l'estratègia política bàsica del seu grup (que llavors fins i tot decideix el govern de Madrid): el propòsit que el principat de Catalunya esdevingui un estat confederat en una federació espanyola, esperant el moment que la majoria de catalans vulgui la independència definitiva i hagi desaparegut, en aquesta avinentesa, el perill de guerra amb Espanya. Pocs anys més tard, Josep Narcís Roca parla per primer cop de "nacionalisme" català i empra per primera vegada en català la fórmula "països catalans". A més, amb un gran encert, avisa contra els elements conservadors catalans que, per evitar que els més revolucionaris controlin el nou marc polític, "no volen un grau gaire alt d'autonomia catalana, solament la descentralització que sigui compatible amb la monarquia espanyola". La proclamació de la República Catalana com un Estat integrant de la Federació ibèrica per Francesc Macià (14-4-1931) i, fins i tot, la de l'Estat Català de la República Federal Espanyola per Lluís Companys (6-10-1934) només s'acaben d'entendre si percebem la continuïtat amb el projecte d'assoliment gradual de la independència difós per Josep Narcís Roca uns seixanta anys enrere en "La Renaixença", transmès per les successives formacions polítiques del republicanisme nacional català.

No retraguem als precursors no haver arribat col·lectivament més enllà del que ells podien preveure. Ells ens van precedir, literalment, en el desig de no ser ni espanyols ni francesos i també es van avançar a saber que l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

dimecres, 27 de febrer del 2008

L’ESTAT DE DRET O UN ESTAT SENSE DRETS





En els darrers anys molts catalans i catalanes -potser no tots malauradament- estem assistint estupefactes i sense reacció ciutadana i política, com dia a dia l’entramat jurídico-polític i repressiu de l’Estat Espanyol tanca diaris, empresona dirigents polítics, tortura directors de rotatius, engarjola activistes de la societat civil, il.legalitza organitzacions polítiques, obre diligències per expressar el dret de protesta i rebuig a la monarquia espanyola etc, etc,etc... Mirem l’atles i efectivament el nostre país i l’estat que ens colonitza no s’han mogut, la latitud a l’espera d’algun moviment de plaques tectòniques roman invariable. Encara som a l’Europa Occidental i inserits a la UE, l’oasi terraqui dels drets democràtics i individuals, alguns d’ells conquerits amb suor, sang i llàgrimes els darrers segles. Zimbawe i Ankara diuen que queden lluny i els experts en geopolítica assegueren que no tenen connexió amb la Moncloa. Però els que cada dia llegim els diaris o procurem estar informats, tot plegat no ens acaba de quadrar. Els llepaculs del règim, es a dir els que practiquen la noble professió d’informar, altrament coneguts per periodistes així com tota la classe política ens repeteixen i insisteixen que vivim en un “estado de derecho” on les garanties democràtiques, tan jurídiques com civils i polítiques no difereixen de les que gaudeixen els ciutadans de Gotteborg.

Però que voleu que us diguem, si això de la “transición” i de la “joven democràcia espanyola” als anys vuitanta a molts catalans i catalanes ja ens sonava a presa de pèl, a reconversió borbònica del franquisme. Ara, ja entrats al S.XXI, després de 30 anys de democràcia parlamentària en que els espanyols pretenen homologar-se als veïns del nord i sovint inclús donar-los lliçons, l’enganyifa comença a fer-se insuportable. La qualitat de les democràcies, diuen els historiadors, són proporcionals al temps que fa que es van instaurar i consolidar, però, com els mateixos espanyols sempre fan gala, “Spain is diferent”. L’afició dels nostres veïns per entrar als Guinnes sembla estar sempre motivada per l’afany d’anacronisme o per fer tocar allò que no sona als seus súbdits del “nordeste” amb la qual cosa el resultat acostuma a ser sempre decebedor. Inclús la tieta Joana que té 4 dioptríes a cada ull veu clar que això d’Espanya malgrat ser com Suïssa es comporta com Turquia. Vaja com si un homosexual liderés el pensament homòfob. Però no us feu il.lusions , les possibilitats que surtin de l’armari Cinca enllà són molt remotes i al pas que anem els politòlegs turcs hauran de donar lliçons de democràcia a la Complutense de Madrid. Si ens permeteu la llicència i a mode de conclusió manllevarem el títol d’un programa del “prime time” de la caspa televisiva carpetovetònica i afirmarem amb contundència que “aquí no hay quien viva”.

Però amb tot això no volem transmetre ni dramatisme ni impotència i menys encara pessimisme. Si algun aire fresc i sa que confiem acabarà en llevantada sembla que comença a circular per la climatologia política europea és precisament la necessitat que ha tingut la UE en els darrers anys de reconèixer els drets col·lectius (Balcans i Europa Oriental) de moltes nacions fora de les seves fronteres però que en aquests moments s’albira la possibilitat que en els propers anys aquest dret i reconeixement s’hagi de fer extensiu a les fronteres internes. Es cert que flamencs o escocesos segurament estan més ben situats en la cursa, però darrera d’aquest els espanyols i els francesos saben que anem nosaltres. En els propers 15 anys el tren de la història per als pobles que volen ser lliures es tornarà a passejar per Europa, que tinguem bitllet i siguem a l’estació bàsicament depèn de nosaltres. Així doncs els que hagin perdut la dignitat i l’autoestima o encara els atenalli la síndrome d’Estocolm seguiran discutint i parlant sobre si es millor Rajoy o Zapatero o el que s’ha de votar el proper mes de març. Els altres es a dir els que ús preneu la molèstia de no resignar-vos a la subordinació com a persones i com país, senzillament poseu-vos al servei de la llibertat d’aquest poble i de la dels altres si cal, però amb més convicció que ahir i menys que demà. Que com diu la saviesa popular, “ No hi ha mal que cent anys duri”, i si ja en portem 300 la qual cosa vol dir que ha d’estar al caure. Així doncs tothom a treballar que tot estar per fer i tot és possible.


VISCA LA TERRA

Editorial de l'Insurgent, publicació del Casal Independentista de Sants "Jaume Compte"

dilluns, 25 de febrer del 2008

Es presenta l'inventari de més de 300 símbols feixistes "per retirar o boicotejar"


Es presenta l'inventari de més de 300 símbols feixistes "per retirar o boicotejar"
Una trentena de joves presenten la segona fase de la campanya Subversió per la Llibertat! a la plaça Sant Jaume de Barcelona

Un grup de nostàlgics franquistes apareixen amb banderes espanyoles i els joves independentistes els escridassen durant uns minuts

Aquesta nit membres de la CAJEI han atacat amb pintura tres monuments feixistes a Vila-real, Lleida i Barcelona

La Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) ha presentat aquest matí a la plaça Sant Jaume de Barcelona la segona fase de la campanya Subversió per la Llibertat! Fora simbologia espanyola i francesa dels nostres carrers! El portaveu de la CAJEI, Oriol Sánchez, ha donat a conèixer la “lamentable presència” als Països Catalans d'almenys 320 símbols de caràcter franquista o feixista, “imposats per la força al nostre territori”, ha recordat. Per això, ha animat al jovent català i a la societat civil del país ha treballar per la retirada i boicot d'aquest tipus de símbols. Les Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista han fet públics així els principals objectius i les línies de treball de la segona fase de la campanya, que estarà centrada, en primer lloc, en recollir signatures contra tots els carrers amb noms dedicats a alcaldes o buròcrates de l'etapa franquista que van patir els Països Catalans.


Poc a poc, aquests noms aniran sent substituïts per altres nomenclatures, ja siguin els anteriors a les imposicions del general Fancisco Franco o d'altres relacionades amb la història de la zona i aquells i aquelles que han lluitat pe la democràcia, la justícia i la llibertat de la seva vila o ciutat.


Per això, ha explicat Sánchez, “la iniciativa veïnal i les propostes que surtin dels pobles i barris del país” seran la base per treballar en la nova nomenclatura d'un carrer o centre d'educació. Així mateix, des de la CAJEI s'ha denunciat que ni l'Administració de l'Estat espanyol ni les institucions catalanes estiguin fent res per a retirar tota aquesta simbologia, malgrat l'aprovació d'una llei espanyola elaborada, suposadament, per a recuperar la dignitat i la memòria històrica dels qui varen lluita contra la dictadura feixista de Francisco Franco.


Durant la roda de premsa de la CAJEI, entre la Generalitat del Principat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, Sánchez s'ha referit a alguns d'aquests més de 320 símbols. Segons ha explicat, una de les ciutats més afectades per aquesta realitat és la de València on, entre altres, hi ha unes vuit àguiles imperials franquistes, com la de la Facultat de Medicina, la de l'Institut d'Educació Primària i Secundària Ciudad del Aprendiz o la del Conservatori de Música de la plaça Sant Esteve. A més, també a València, hi ha tres monòlits en homenatge als franquistes sublevats en 1936. A Barcelona, la CAJEI ha destacat avui l'àguila imperial franquista de la Capitania General del passeig Colom (Ciutat Vella), el monument a J.A. Primo de Rivera de l'avinguda Tarradelles, les dus àguiles franquistes de la caserna militar del Bruc, el simbolisme bèl·lic i repressor del Castell de Montjuïc o l'escultura als caiguts situada a la vora de la fortificació. També s'ha ressenyat part de la simbologia feixista que segueix dempeus a Castelló (com una plaça i una creu a los caídos por Dios y por España), Girona (una àguila al pont Major i un monòlit amb el jou i les fletxes de la Falange al pont de l'Aigua), Alacant (la tomba de J.A. Primo de Rivera i l'àguila imperial de la Delegació d'Hisenda), Lleida (el monòlit als caiguts), Maó (una creu amb inscripcions pels caiguts), Tortosa (monument als caiguts), Tarragona (l'àguila imperial franquista del Col·legi La Salle) i el monument als requetés del Monestir de Montserrat.


Acció contra monuments feixistes Aquesta nit, membres de la CAJEI han reivindicat tres accions contra tres monuments de marcat significat franquista a Barcelona, Lleida i Vila-rea. Els tres monuments als caiguts (un monòlit a Lleida, un àngel simbòlic a Vila-real i una paret esculpida en memòria de Primo de Rivera Barcelona) han sigut atacats amb pintura per tal d'evidenciar la permanència d'aquesta mena de símbols als Països Catalans. Els nostàlgics del franquisme Poca estona després que comencés la roda de premsa de la CAJEI, ha aparegut a la plaça Sant Jaume un grup d'uns 50 homes d'avançada edat que portaven banderes espanyoles, algunes d'elles amb la insígnia franquista de l'àguila imperial. La situació ha donat lloc a alguns moments de tensió, i bona part dels joves de la CAJEI aplegats que encara eren a la plaça els han escridassat amb lemes com “Fora feixistes dels Països Catalans” o “Vosaltres feixistes sou els terroristes”.


CAJEI 23 de febrer de 2007

* Descarrega't l'inventari de simbologia feixista

L'Ajuntament d'Arenys de Munt aprova una moció en contra de la tortura


El ple municipal d'Arenys de Munt ha aprovat una moció contra la tortura a l'estat espanyol i per la derogació de la llei antiterrorista. La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) va presentar la moció i va comptar amb el suport d'AM2000 i ERC. El PSC va votar en contra i CiU es va abstenir. D'altra banda, el ple també va aprovar sumar-se a la campanya "Decideixo Decidir", moció presentada també per la CUP.

Pel que fa a la moció en contra la tortura, la CUP la va presentar arrel dels darrers casos que s'han produït a Euskadi i al Principat en que s'han realitzat tortures per part dels cossos policials de l'estat espanyol i que han estat denunciades per diferents organismes internacionals els quals atribueixen aquestes tortures a la legislació particular de l'estat espanyol en matèria de terrorisme i que no existeix en els països de tradició democràtica.

CiU es va abstenir perquè va considerar que són casos puntuals que s'han d'estudiar un a un i no derogant una llei, malgrat això es va donar llibertat de vot als seus regidors. El PSC va votar en contra sota l'argumentació que ells han tingut víctimes del terrorisme i consideren que ja és correcte que s'apliqui aquesta llei i que es pugui torturar encara que sigui en contra dels drets humans. La moció es va aprovar amb vuit vots a favor (AM2000, ERC, CUP), tres abstencions (CiU), i dos en contra (PSC).

El ple també va aprovar la moció de la CUP de donar suport donar suport a la campanya "Decideixo Decidir" que ha estat iniciada per les plataformes: Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés. En aquesta moció els socialistes es van abstenir pel caràcter independentista d'aquestes plataformes. La resta de partits del consistori varen votar a favor. Onze vots a favor (AM2000, ERC, CiU, CUP) i dos 2 abstencions (PSC).

21a CALÇOTADA POPULAR DE SANTS


21a CALÇOTADA POPULAR DE SANTS

21 ANYS D'INDEPENDENTISME AL BARRI

21 ANYS DE CULTURA POPULAR



Diumenge 2 de març 2008

a partir 12 migdia a la Plaça de Sants

Amb actuacions de cultura popular

Concert del Belda i els Badabadok




Organitza: Casal Independentista de Sants "Jaume Compte"


Són molts els objectius que hem volgut aconseguir amb la Calçotada. El
primer, recuperar un element de la gastronomia popular, el calçot. Per
fer-ho bé, cal menjar-lo dret, amb pitet i un porró ben ple per compartir
amb el respectable que s'aplegui. La Calçotada és per passar-la al voltant
d'una taula a l'aire lliure i, si cau alguna taca de romesco, no serà
malaguanyada si hem gaudit d'una bona menja en bona companyia.

La Calçotada Popular de Sants ha incentivat i recuperat la riquesa de la
cultura popular catalana entesa com a forma de vida i d'expressió i no com
a mer folklorisme. Volem agrair a la Colla Gegantera, a la Colla de
Diables, a la Colla Castellera i a la nouvinguda Colla Bastonera els bons
matins que ens han fet passar aquests anys. Les colles de cultura
popular ens traslladen la passió per les tradicions populars i ancestrals
del nostre poble.

Gràcies també a tots els solistes, grups de música i dansaires
tradicionals que han actuat. Veus vives i actuals de l'ampli repertori de
la cançó catalana que, després de menjar, ens han fet més agradable la
tarda dels que recollim i dels que volen més gresca.

Des del Casal Independentista de Sants "Jaume Compte", amb un senzill
acte, la Calçotada, hem volgut que la gent de Sants i de tots els racons
dels Països Catalans que han vingut a visitar-nos coneguin i estimin
aquesta festa com ho fem nosaltres.

Un any més, volem convidar-vos a la Calçotada Popular de Sants, un exemple
de les moltes que casals, ateneus i col·lectius organitzen arreu de la
nació catalana. I és que de calçotades cada cop n'hi ha més, però com les
nostres, fetes amb els ingredients del compromís, la tradició, la germanor
i la millor gresca, cap.



Aplec Independentista a l'Ermita de Sant Sebastià


Hola a tots i a totes,


El motiu d’aquest correu és per convidar-vos a l’Aplec Independentista que des de l’Associació Cultural EspaiCat hem organitzat pel proper dissabte, dia 1 de març, a l’ermita de Sant Sebastià ( terme municipal de Vic- parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer ).


La jornada començarà a partir de 2/4 de 11 del matí i a les 12 del migdia es faran els parlaments:


1er.- A càrrec de Joan Marc, membre de la Comissió que enguany organitza el centenari de l’Estelada.

2on.- A càrrec de Xevi Rovira, regidor de Santa Eulàlia de Riuprimer, el qual demanarà en un manifest que l’ermita de Sant Sebastià sigui declarada Monument Històric d’Interès Nacional i n'explicarà el perquè.

3er.- A càrrec de l’Elisenda Paluzie, membre impulsora de Sobirania i Progrés, la qual ens explicarà tot lo referent a recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008 a favor de la convocatòria de Referèndums des de Catalunya.


Posteriorment, a partir de les 2 del migdia, farem un dinar de germanor a la mateixa ermita. Com que l’aforament de les instal·lacions és limitat, és imprescindible que reserveu, teniu temps fins de dimecres 27 de febrer al migdia, però un cop les places estiguin cobertes, tancarem les inscripcions. Preu 15 Euros els adults, 5 euros la canalla.


Per reservar pel dinar, truqueu als telèfons 659.89.55.22 ( Aleix Andreu ), 637.42.32.82 ( Marçal Orri ), o al correu electrònic aleix.andreu@gmail.com


Esperem que la proposta sigui del vostre grat i us hi esperem.


Fins aviat

RÀBIA POSITIVA 15 ANYS EN ACCIÓ!


RÀBIA POSITIVA 15 ANYS EN ACCIÓ!

Hola!
Tenim el plaer d'anunciar-vos la gira de presentació del treball
audiovisual sobre els nostres 15 anys de trajectòria.
Inclou doble contingut: per una part un CD-audio amb el concert enregistrat en directe en motiu de l’aniversari del C.S.O. Can Vies de Sants, el passat maig de 2007, i que inclou també, temes inèdits i ‘rareses’ sorprenents.

Per un altre part un DVD molt especial, realitzat per Daniel Camon, que conté un documental on participen importants “personalitats” que han acompanyat al grup en aquests 15 anys de trajectòria. Un conjunt de testimonis de l’esperit R+.
Acompanyant al documental, també s’inclou el concert gravat en directe al Bahia i una col·lecció de fotografies del grup.
Un treball realitzat amb molta il·lusió i esforç per aquesta ocasió tan especial.
Per culminar el projecte la banda realitzarà una sèrie de presentacions a diferents localitats del territori (adjuntem cartell).
La gran novetat de l’acte serà l’actuació en acústic de la banda, tot just en acabar la projecció del documental.
La gira començarà el pròxim 1 de març a Can Vies i s’estendrà fins a l’11 d’abril.

Totes les presentacions són gratuïtes.

Ràbia Positiva
"Sentiment, compromís i acció!"
Hardcore de Base des de 1993

Per a més informació:
www.rabiapositiva.com
www.myspace.com/rabiapositiva
www.hacecolor.com

divendres, 22 de febrer del 2008

El 9 de març de 2008, decideixo decidir




La meva visió del que la Plataforma pel Dret de Decidir proposa de fer aquest 9 de març va més enllà de signar una petició reclamant per al poble català el poder legal de convocar referèndums, petició dirigida al Parlament de Catalunya, al del País Valencia, al de les Illes i així fins a abastar tots els territoris de la nació, inclosa la Catalunya Nord i tots els catalans i catalanes que arreu del món vulguin fer explícit ben alt que “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Hi ha uns quants punts de partida d’aquesta acció que justifiquen aquesta opinió: en primer lloc el desplegament de taules de signatures es fa al llarg i ample dels Països Catalans i això amb un triple objectiu: visualitzar en una única acció del mateix format tot el territori de la nació, estendre la xarxa organitzativa popular d’entitats i de persones agrupades individualment que treballem pel dret de decidir i , per tant, pel dret a l’autodeterminació i compartir el sentiment i la satisfacció emocional de fer una acció de futur conjunta.

En segon lloc aquesta acció permet, sense situar-se en el pla de la política de partits, que tant a l’Estat Espanyol com a l’Estat Francès són els protagonistes de les conteses electorals del 9 de març de 2008 (les generals espanyoles a l’Estat Espanyol i les municipals i cantonals a l’Estat Francès), permet –dic- intervenir en l’agenda política situant-hi un tema de la més gran importància democràtica: el tema del poder de decidir per part de la nació sobre les qüestions que més importen a la vida d’aquesta nació , inclós el de la pròpia existència com a subjecte polític: en altres paraules , quan afirmem que “SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR“ no estem fent una afirmació purament emotiva i patriótica estem afirmant que sóm un subjecte polític de dret, posseidor d’una capacitat pròpia en terrenys com el fiscal, els drets socials i de ciutadania, les politiques d’estrangeria, les politiques de gestió del territori, les industrials i de serveis, les politiques lingüístiques... Estem afirmant que tenim el dret a tenir una veu propia en terrenys com l’esportiu o el cultural entre els pobles d’Europa i del món; i estem afirmant que tenim el dret de decidir en el terreny polític exercint el més radical i democràtic dels drets : el dret d’autodeterminació.

Finalment tal com està plantejada aquesta acció, que pren com uns dels seus objectius centrals el foment de l’autorganització i l’autofinançament, té elements per mi molt engrescadors : no deixa de ser un assaig, un entrenament, un simulacre del referéndum que hem de guanyar ; una manera d’ anar fent boca i múscul per organitzar aquesta massa crítica favorable a la sobirania, sense la qual es poden plantejar moltes consultes en el temps, però que si no es treballa cada dia per ella i si no ens acostumem a treballar nosaltres mateixos com a massa social popular i si no ens acostumem a pensar que treballar per la sobirania costa uns diners que ningú no ens regalarà, no serà més que un foc d’encenalls i no tirarà endavant.

Per aquests motius, el 9 de març jo també hi seré buscant firmes pel Dret de Decidir.


Blanca Serra i Puig

Plataforma pel Dret de Decidir

dimecres, 20 de febrer del 2008

Egunkaria, cinc anys silenciat


El silenci és un bé cada dia més escàs i més preuat. Tots l’evoquem, mentre avisem pel mòbil a casa que arribarem cinc minuts tard i tenim l’ipod enganxat a l’altra orella per ofegar el brogit dels cotxes. En canvi, a ningú no li agrada que el facin callar. Tant si ho fa un pare, un mestre, un jutge, un policia o la borbonalla heretada del franquisme, no ens agrada. Fer callar l’altre sempre és el recurs fàcil de qui té més força que no pas raó. Al País Basc, avui fa cinc anys justos que van fer callar un mitjà de comunicació: el diari Egunkaria. L’únic diari que aleshores es publicava en èuscar seguia les passes d’Egin, Egin Irratia o la revista Ardi Beltza, també clausurats.

Com totes les actuacions que impulsa l’Audiència Nacional espanyola i protagonitza la guàrdia civil ídem, el tancament d’Egunkaria es va dur a terme amb totes les garanties judicials i democràtiques que pot oferir l’estat espanyol a principi del segle XXI. Cinc dels detinguts, periodistes i persones amb prestigi entre la societat basca, van denunciar tortures. El director del diari, Martxelo Otamendi, no es va mossegar la llengua i va ser explícit en els detalls. El Relator Especial de les Nacions Unides hi va donar crèdit i va recollir les denúncies en un informe, però el Ministeri d’Interior espanyol hi va respondre amb una querella per denúncies falses i injúries i calúmnies contra la guàrdia civil. El mecanisme de defensa habitual.

Els arguments per a tancar el diari tampoc no eren gaire sòlids. De primer fou acusat de formar part de les empreses controlades per ETA i, alguns dels directius, ho foren d'emblanquir diners per a l’organització armada. Per manca de proves, finalment l’acusació és ara que el diari era un instrument d’ETA i que va incórrer en irregularitats econòmiques. La fiscalia mateix no hi va veure prou indicis i va demanar d’arxivar el cas, però l’Audiència l’ha tirat endavant. Encara no hi ha sentència, si bé les recents condemnes dels implicats en el sumari 18/98 o de l’ex-president del Parlament, Juan María Atutxa, deixen entreveure per on poden anar les coses, per no dir els trets.

El tancament d’Egunkaria va provocar una gran reacció al país Basc, amb repercussions internacionals incloses. Molts hi van veure un atac encobert a la cultura i a la llengua i Sant Sebastià va viure una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden, en un país amb llarga tradició de protestes al carrer. A Catalunya, les expressions de suport van ser superiors a les habituals. Cal dir que els treballadors d’Egunkaria van continuar traient cada dia un diari en èuscar al carrer, de primer sota la capçalera provisional d’Egunero i, després d’una reeixida campanya de subscripció popular, amb l’actual Berria. Fins a la pròxima escomesa de l’aspirant a premi Nobel o algun dels seus col·legues.

Raimon canta tots els colors del verd del País Basc. La cançó ressona, el verd persisteix, però cada dia hi ha una part més gran del país que resta silenciada. Els tanquen els mitjans de comunicació i els prohibeixen de presentar-se a les eleccions. No poden opinar públicament i no poden expressar-se políticament, que figura que són dos drets fonamentals. Després d’anys de reclamar que la veu de les urnes fes callar la veu de les armes, els tanquen les urnes. Hipòcrites. Però una majoria silenciada no serà mai silenciosa: no hi ha pare, ni mestre, ni jutge, ni policia, ni borbonalla heretada del franquisme que la faci callar. Avui, per a ajudar a trencar els silencis imposats, hi ha concentracions en record del tancament d’Egunkaria a la majoria de municipis bascos, a les vuit del vespre. A Barcelona, una concentració solidària a la plaça de Sant Jaume, a la mateixa hora.

Martí Estruch Axmacher

"L'Ovidi se'n va a Palau"


L'emotiu concert que va tenir lloc al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 15 de maig de 2006 en homenatge a Ovidi Montllor, que portava per títol "L'Ovidi se'n va a Palau", i que van organitzar La Torna i Propaganda pel Fet! ha sortit a la venda en format CD i DVD. El concert compta amb les actuacions de: un combo molt especial muntat per membres d'Obrint Pas, amb una col·laboració excepcional de Miquel Gil i Lidia Pujol, passant per l'avinentesa de Joan Garriga (ex-Dusminguet, La Troba Konfu) i Safanòria (grup format per Marc Serrats de Xerramequ Tiquis Miquis, Àgata Casas de Dijous Paella i Miquel Sospedra de Chop Suey, Mazoni i Le Petit Ramon), el Poetristes amb Titot de Brams, la Fera Ferotge que es van tornar ajuntar per l'ocasió.

A més a més, compta amb: Al Tall , Feliu Ventura , Toti Soler i Llúcia Vives , Toni Xuclà i Jordi Vidal , Túrnez & Sesé , Verdcel ,... Tots interpretant les cançons més emblemàtiques de l'artista d'Alcoi. Però no tota la nit va ser música, també hi van participar: Vicent Partal, Oleguer Presas, Isabel Clara-Simó, Alfred Luchetti, Pep Riera o Gabriela Serra.


Autodeterminació


Per Eva Serra i Puig, Historiadora. Publicat a la secció "Col·laboració" d'Opinió de L'Accent núm 123

Quan parlem d´autodeterminació sovint pensem en un dia en el qual la ciutadania és convocada a exercir a través del vot el dret de decidir sobre el futur polític del seu poble. Aquesta noció neix en el context d´una filosofia de llibertat individual i col·lectiva en un marc d´exercici polític de dret públic internacional.

La guerra de la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa van engendrar idees en aquest sentit. Ara bé, va ser la Primera Guerra Mundial que obligà declarar el principi d´autodeterminació dels pobles contra l´imperialisme bel·ligerant, d´aquí procedeixen les idees del dret d´autodeterminació de Lenin i de Wilson. El tractat de pau de París (1919) el consagrà a través de plebiscits i de fet s´aplicà en el desmembrament dels imperis austrohongarès, otomà i rus. La societat de nacions (1920) i la seva successora l´ONU el va admetre i ha servit al procés de descolonització de postguerra de la segona guerra mundial.

El dret d´autodeterminació molt lligat al conceptes de ciutadania, de sobirania nacional i d´exercici d´un dret públic internacional, poques vegades, però, s´ha produït en termes de drets democràtics lliurement exèrcits. Sempre, a tota hora, ha anat prèviament presidit del conflicte. L´autodeterminació ha estat sobretot un procés de lluita diària legítima contra estretes o repressives legalitats institucionals. Quan es produeix una situació política plebiscitària és perquè primer ja hi ha hagut molta força política acumulada, una massa crítica qualificada i l´existència d´uns dirigents socialment reconeguts disposats a arriscar-se. Aleshores qualsevol fet pot convertir-se en plebiscitari. Així les eleccions municipals de 1931 es convertiren en un plebiscit republicà, contra la monarquia borbònica.

Per una banda, el dret d´autodeterminació pot plantejar paranys d´ordre divers a l´hora de fer-ne una aplicació jurídica positiva. A l´Àfrica ha engendrat lluites ètniques pel control de l´aparell polític dels estats d´origen colonial. Per l´altra, a Europa pot topar amb la barrera dels poders constituïts que emmordassen les lluites nacionals acusant-les de subversives. Aleshores el context internacional pot utilitzar el principi de no-intervenció per frenar situacions reivindicatives justes.

Tot plegat demostra que l´autodeterminació no es pot concebre només en termes institucionals. No hi ha autodeterminació si se separen les lluites sectorials de la reivindicació política nacional. Aturar la MAT, o exigir unes infraestructures que ens permetin arribar abans a Perpinyà o a València i no pas a Madrid ja poden ser esglaons en l´exercici de l´autodeterminació.

Catalunya, tot i el seu passat i la seva lluita política reconeguda no ha tingut lluita per l´autodeterminació. La liquidació de les institucions polítiques pel règim borbònic va esborrar dels Països Catalans la memòria d´un dret públic propi i ens va especialitzar en municipalisme i dret i societat civils. El caràcter militar de l´Estat espanyol dels segles XIX i XX va allunyar la classe obrera i popular de l´exercici més elemental de la política, incloent el fet de votar. Finalment Catalunya ha cregut erròniament que l´Estat espanyol era democratitzable. L´Assemblea de Catalunya contemplava el dret d´autodeterminació, però va ser sacrificat en nom de la democratització d´un estat substancialment antidemocràtic però que afavoria els interessos conservadors dels partits de la reforma política. Només un trencament real amb el joc d´interessos actual pot engendrar noves perspectives.

(Eva Serra i Puig va participar en el debat al voltant de l´autodeterminació que va tenir lloc a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català)


dilluns, 18 de febrer del 2008

Per un patriotisme humanista, del Baix Montseny estant, Jordi Plens


Per un patriotisme humanista, del Baix Montseny estant, Jordi Plens

El poeta Bonaventura Carles Aribau va triar les blaves serres del Montseny, especialment el turó de l'Home emboirat i nevat, per simbolitzar el paisatge de la pàtria en les seves famoses trobes, escrites el 1832. Aquesta elecció responia, sense dubte, a una familiaritat personal amb l'indret, com destaquen els versos en què declara que coneixia el front superb de la muntanya tan bé com el dels seus "parents" (= pares). Així, Aribau, de formació il·lustrada, mantenia el significat original del terme pàtria, que procedeix de l'expressió llatina "patria terra", com la terra on havia nascut el pare o, per extensió, la mare. En anglès, per exemple, els equivalents serien les paraules "fatherland" o "motherland". També remet a aquesta noció d'origen llatí el conegut poema de Gabriel Aresti que comença amb els versos "Nire aitaren etxea / defendituko dut" ('defensaré la casa del pare'), de l'any 1963. La defensa a ultrança de la casa del pare s'emparenta amb l'obligació moral en la defensa de la pàtria, que ja apareix en una oda d'Horaci als joves romans; això sí, amb un altre to: "Dulce et decorum est pro patria mori."

Encara que hàgim d'oblidar alguns aspectes poc atractius, avui dia, de la seva cultura, devem a aquella derivació de la civilització hel·lènica que es desenvolupà en la Roma republicana entre 168 i 129 a. C. (la Roma del cercle filohel·lènic dels Escipions) aspectes cabdals de la mentalitat occidental. Per començar, l'humanisme (la ”humanitas”; ideal de vida de l'advocat i alt magistrat Marc Tul·li Ciceró): un sentit de responsabilitat social que fa que els ciutadans de l’estat de dret s'impliquin en una administració que treballa per al bé públic. L'humanista, perquè és humà, no troba res humà que li sigui aliè. Aquest capteniment virtuós, sota el rètol d'antropocentrisme, és considerat una idea central en l'època del Renaixement. Encara més, la preocupació per la dignitat de l'ésser humà ha arribat fins els nostres dies a través de la Declaració Universal de Drets de l'ONU.

Segonament, hem de tenir en compte la mateixa forma de govern republicana, la qual, segons el baró de Montesquieu, autor de “De l’Esprit des lois” (1748), depèn del patriotisme. En paraules seves: "cal tenir en compte que el que anomeno la “virtut” en la república és l’amor a la pàtria, és a dir, l’amor a la igualtat. No és pas una virtut moral ni tampoc una virtut cristiana, sinó la virtut “política”; i aquesta és el ressort que fa moure el govern republicà. La forma de govern republicana, que sovint inclou una cambra legislativa i de deliberació, més o menys representativa, anomenada senat, és present a bona part del món. Per cert, no és gens estrany que el Congrés dels EUA (conjunt format per la Cambra dels Representants i el Senat) tingui la seva seu en un edifici anomenat Capitoli, que pren el nom de l'antic emplaçament del palau del senat a la ciutat de Roma.

La història registra repúbliques que van resultar determinants, encara que ja no existeixin, com l'holandesa, l'anglesa o la corsa. Algunes foren tan efímeres com la república catalana de 1641, representada per Pau Claris; o l'encara més breu de 1931, proclamada per Francesc Macià. D'altres, en canvi, han estat tan duradores com l'helvètica o la nord-americana. De fet, la Revolució americana va significar un gir copernicà en la manera d'entendre la relació amb la pàtria. Com que molts d'ells havien nascut al vell continent, els revolucionaris no projectaven el seu patriotisme envers la terra natal dels seus pares, com feien els fidels a la corona; sinó envers una nova nació que s'estava construint físicament i simbòlicament. Així, el patriota d'origen anglès Thomas Paine denunciava el 1776 la monarquia britànica i instava a declarar la independència. Ni l'existència d'un cert pluralisme, atès que hi havia dos partits polítics -whigs i tories-, dins d'un sistema parlamentari, no aconseguí aturar el procés de separació dels súbdits americans.

La distinció entre patriotes republicans i lleialistes tingué més endavant un reflex en la causa de la Irlanda catòlica. Pròxima a la concepció del patriotisme irlandès, l'ascensió al Matagalls, el 1899, de Jacint Verdaguer amb un grup de seguidors comportava una doble interpretació del Montseny. L'una, la patriòtica, actualitzada gràcies a la transformació del regionalisme vuitcentista en el nacionalisme del canvi de segle, el qual havia convertit en himne nacional la cançó Els Segadors. I l'altra, la reinterpretació religiosa de la muntanya duta a terme pel prevere poeta en destacar-ne la creu del cim.

Quin és el patriotisme que es pot exercir avui dia pel bé de Catalunya? En aquesta època de revolucions de vellut, el patriota (o la patriota) és aquell bon ciutadà (o ciutadana) que, per dignitat personal i estimació envers les lleis que mereix la seva nació, orienta la seva conducta intel·ligent a prioritzar l'objectiu de la llibertat col·lectiva en la seva agenda política.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Manifestació a Perpinyà contra la línia d'alta tensió



Manifestació a Perpinyà contra la línia d'alta tensió.

El dissabte 1 de març a les 10 del matí, manifestació a Perpinyà, per dir NO a la MAT.La manifestació sortirà a les 10 del matí de la plaça Catalunya de Perpinyà, i finalitzarà a les 12 al Castellet.
Des de la CAL, organització de lluita per la llengua i la cultura catalanes, creiem que la defensa de la llengua està lligada indefugiblement a la defensa del terrirori. Per això, volem preparar tants autocars com puguem per pujar-hi, que sortirien a les 6:55 del matí del dissabte 1 de març de la Plaça Universitat de Barcelona.
El preu del viatge és de 10 euros per socis/sòcies i acompanyants de la CAL.Poseu-vos en contacte amb nosaltres enviant un correu a cal(a)cal.cat o trucant a la Seu Nacional de la CAL (telf: +3493 4159002). Les inscripcions es tancaran el dia 22 de febrer.

La MAT és inútil, injusta i inacceptable.No a la MAT! Ni al Vallespir, ni a la Plana, ni enlloc!

divendres, 15 de febrer del 2008

El 9 de març, jo també hi seré !



El dia 9 de març, dia d'eleccions generals a l'estat espanyol i d'eleccions municipals i cantonals a l'estat francès, la Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés, farem una acció de recollida de signatures a tot el territori dels Països Catalans, acció que s'emmarca dins la campanya Decideixo decidir "Dd!". La campanya pretén recollir suport popular. Aquest suport, legítimament, podrà instar els diversos òrgans legislatius dels Països Catalans a reclamar la competència de fer referèndums, és a dir, consultes populars vinculants.


Perquè aquesta acció sigui un èxit necessitem teixir complicitats, per tal que tothom que hi estigui d'acord pugui ajudar-nos a aconseguir els nostres objectius. És en aquest sentit, que ens agradaria comptar amb el vostre suport.


Com ens podeu ajudar:

- Fent difusió, en el vostre entorn, de l'acció del 9M.

- Promovent la creació de taules de recollida de signatures en el vostre territori (veure www.decideixodecidir.cat)

- Donant suport a l'acció, el mateix dia 9 de març, amb la vostra presència a les taules de recollida de signatures.


Necessitem l'ajuda i el compromís de tothom per demostrar que som una nació que ha decidit decidir.

Digues amb nosaltres, Jo també hi seré !

Comissió organitzadora del 9 de març.

Plataforma pel Dret a Decidir

Sobirania i Progrés

Per a més informació de la campanya, aneu a www.decideixodecidir.cat

dimarts, 12 de febrer del 2008

Les CUP veuen la nova llei d'educació com una agressió al sistema públic d'educació


Les CUP veuen la nova llei d'educació com una agressió al sistema púbic d'educacióLes Candidatures d'Unitat Popular han fet púbic un comunicat a través del qual es posicionen davant la nova llei d'educació de Catalunya. La formació independentista dóna suport a les mobilitzacions convocades per al proper 14 de febrer pel conjunt de forces sindicals de l'àmbit de l'ensenyament i pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).


Els independentistes fan també una "denúncia a les forces polítiques autoanomenades 'd'esquerres' (ICV-EUiA i ERC) com a còmplices d'un govern" que, segons les CUP, es disposa a perpetrar una "agressió sense precedents al sistema públic d'educació a Catalunya". La CUP creu que aquesta llei ha estat redactada a partir de criteris mercantils i productius, i que aplicar-la suposaria un augment de les diferències entre centres que portarien, de facto, a una dualitat entre centres elitistes i d'altres de segona categoria. Podria, fins i tot, segons la CUP, derivar en el trencament del model lingüístic d'immersió.


La CUP demana que s'acabi amb la política segregadora dels concerts i s'estableixi una única xarxa pública d'escolarització, que es garanteixi un finançament del sistema educatiu equiparable al dels estats europeus, que es garanteixi el control públic de l'ensenyament i, finalment, que l'ensenyament públic tingui un model integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió.


COMUNICAT DE PREMSA:
PER UN ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC, POPULAR I CATALÀ,NO A LA PRIVATITZACIÓ, NO A LA LEC


. Davant la proposta de Llei d'Educació Catalana (LEC) impulsada pel govern tripartit del Principat de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), denuncia que:
- Aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE...) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l'ensenyament, implantant un sistema de gestió privada dels centres que posi els criteris productius i mercantils per damunt de qualsevol consideració social o pedagògica.


- En cas d'aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l'Educació de les noies i dels nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l'orientació dels currículums en mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres) i d'altres reduïts gairebé a l'àmbit assistencial i condemnats a la formació de mà d'obra barata i sense referents culturals.


- Tal i com està plantejada, l'autonomia de centres suposaria la impossibilitat d'una part important de la població d'accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans; podria, fins i tot, derivar en el trencament del model lingüístic d'immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua. Davant d'aquesta proposta, la CUP defensa una Llei d'Educació que:
- Acabi amb la política segregadora dels concerts i estableixi una única xarxa pública d'escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres on intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies.
- Garanteixi un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats (com la tant anomenada Finlàndia, que hi dedica al voltant del 6,25% del seu PIB).
- Garanteixi el control públic de la qualitat de l'ensenyament, des del funcionament i les dotacions dels centres, fins a l'adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva dels estudiants.
- Garanteixi un model educatiu integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió.
Per tots aquests motius, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) manifesta que:
- Dóna suport a les mobilitzacions convocades el proper 14 de febrer pel conjunt de forces sindicals de l'àmbit de l'ensenyament i pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, i crida el conjunt del poble català a afegir-se a la lluita per una educació pública i de qualitat.
- Denuncia el paper de les forces polítiques autodefinides "d'esquerres" (ICV-EUiA i ERC) com a còmplices d'un govern que es disposa a perpetrar una agressió sense precedents al sistema públic d'educació a Catalunya.


Països Catalans, febrer de 2008

dilluns, 11 de febrer del 2008

L'agregació de Sants


El 20 d’abril del 1897, per reial decret de la reina Maria Cristina, signat pel ministre de Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervassi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals.

No era el primer cop que Sants, d’alguna forma, formava part de Barcelona. Ja a finals del segle XIV la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindant, sembla ser que era sota el control de l’esglesia del Pí. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades encara del tot i l’història oral manté versions contradictories. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia un fort control sobre Sants, on hi tenia pastures. En qualsevol cas el cens llavors no superava els 100 habitants. En quant Sants va aconseguir el titol de vila, a inicis del segle XVII va aconseguir la seva independencia municipal.

Fins al 5 de maig l’any 1893 el municipi es va mantenir independent de Barcelona, però sota una pressió constant de la gran ciutat. En aquell moment amb una petició de 2147 firmes favorables a l’agregació i 1432 oposades es va passar a formar part de Barcelona. De fet aquesta agregació fou induida pels industrials i terratinents del municipi que en aquell moment controlaven amplement el govern municipal. Aquest periode va durar fins al 12 de juliol del 1884, moment en el qual Sants tornà a ésser municipi independent, mercès a la forta pressió popular.

Però, com ja he dit al principi, Sants, com la major part de municipis del Pla de Barcelona, fou integrat definitivament a la ciutat l’any 1897. A partir d'aquest moment Barcelona formà un districte amb les Corts i el barri d'Hostafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anular el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.

Els grans terratinents aconseguiren així el seu objectiu. Agregant tots els antics municipis, com el de Sants, aconseguiren un major poder polític i social. Simultaneament el sol del nou Districte barceloní va servir a Barcelona per instalar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat, fàbriques, cementiris, vies de comunicació...

Tanmateix, ni l’agregació a la gran ciutat ni la constant homogeneització que s’ha anat produint durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants el sentiment de pertinença a quelcom diferent a Barcelona

Sortida de la CODCAS (Comissió per la Dignitat dels Caps de Setmana)


Era un dia frescot, però amb un sol brillant, la trobada va ser un xic complicada, puix si barregem la impuntualitat clàssica dels pixapins i un petit malentès alhora de trobar-nos, vam començar a disfrutar de la pròpia sortida gairebé una hora més tard del previst.
Vam passejar pel casc antic de la bonica ciutat de Vic, un trobava velles amigues (ja m'enteneu), dues del grup semblava que havien quedat per xerrar de la vida i les seves misèries, trencant així la unitat del grup (no serà que són més separatistes del què es pensen), paràvem per xerrar amb el Musté a la seva paradeta del mercat, vam aprendre una mica d'història local, i sobretot, els de can fanga van poder viure i descobrir l'autèntic model de botiguer ranci vigatà (català), amb una exhibició esplèndida, talment com si fos l'autèntic Sr. Perramon, o el gran Sr. Esteve (el de l'auca), curiosament ell també es diu Esteve.

Ràpidament vam enfilar cap a la muntanya, cap al Cabrerès, o Collsacabra, frontera natural d'Osona i la Garrotxa, allí, sense haver pogut veure cap partida de boines vermelles amb trabucs cridant visques al Pretendent, sí que els de Sants van poder veure l'espectacle natural (de nature, no de mature) d'un tros de la nostra estimada pàtria, es poden veure terres i montanyes de gairebé 11 o 12 comarques: El Canigó, l'Alta Garrotxa, la ratlla de mar del Baix Empordà, Les Alberes, El pirineu del Ripollès, El Pedraforca, El Montseny, la Plana de Vic, etc... Déu n'hi do!
Allà dalt (1300 metres), després d'una petita visita a l'ermita, només faltaria, vam procedir al dinar, bon menjar amb un vi farrenyo, del qual va fer que el to anés pujant fins que uns ràncis de la taula del darrera ens féssin l'alto en més d'una ocasió. Què hi farem...
Després, la baixada cap al poble-pessebre de Rupit a fer una esplèndida ratafia i com canalla a saltar al pont penjant que hi ha. Un acte evidentment prohibit, però que es va fer com aquells guiris que fan tanta ràbia quan fan una cosa no es pot fer.

Els valents vam enganxar amb el sopar, un altre cop carlí, al Merlot de Vic, i com no a la voragine de la nit osonenca, que la veritat no em ve de gust parlar-ne perquè ve a ser gairebé el mateix de sempre, alcohol, fum, i música alta. Vam acabar tard, molt tard, o molt d'hora depèn de com t'ho miris.
En resum, una jornada mitiquíssima com diria l'inigualable, gran patriota i grandíssim amic Rocker. Això sí, aprofito per reivindicar les sortides diürnes i pel qui vulgui l'alcoholisme diürn, la nit a vegades ja cansa.

Res més, una abraçada a totes i a tots i visca la Codcas.
Eric Herrera, desde la Plana de Vic.

No a la MAT


La Plataforma No a la MAT al Principat i el Collectif Non à la THT a la Catalunya Nord hem engegat la campanya ATUREM LA MAT per recollir signatures per Internet contra el projecte de construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) entre França i Catalunya. Aquesta línia causarà danys irreversibles a àmplies zones de gran valor ecològic i paisatgístic, i no ha estat justificada en cap moment amb un estudi imparcial.


Us convidem a participar-hi i a animar els vostres amics i companys a signar a la nostra web (www.nomat.org <http://www.nomat.org/>) o bé a l'enllaç següent, i a afegir-lo a la vostra web:http://www.nomat.org/index.php?option=com_facileforms&ff_name=Signar&ff_border=0 <http://www.nomat.org/index.php?option=com_facileforms&ff_name=Signar&ff_border=0>


LA VOSTRA SIGNATURA POT AJUDAR A ATURAR AQUEST PROJECTE!!Moltes gràcies!!Comissió de DifusióNo a la MAT www.nomat.org <http://www.nomat.org/>

El comentari d'un bloc amic




El Rocker o la nació indestructible


Enmig d'una badallera incontenible acabo de consumir aquest cap de setmana estrany (o no) i revifat de les profunditats de l'Avern, encenc un popular, una cigarreta de tabac negre cubà que m'han portat uns amics que han anat a Cuba. Una mica infernal, però després en parlaré. Ahir vaig mirar el Barça en família, vull dir, amb la colla d'amics, a casa d'uns d'ells, amb les boniques Maria i Jana patint-nos a tots plegats i especialment a mi, que vaig ser un aspersor de renecs i flastomades els noranta minuts que va durar el partit. Després que l'amo de la casa m'amenacés amb expulsar-me de la reunió familiar, vaig decidir contenir-me per no agreujar innecessàriament el càstig que tots plegats estàvem patint. El Mandril a vuit punts un altre cop. Les pizzes molt bones, això sí. En l'aspecte esportiu, l'única alegria ha estat la victòria de la Penya a la Copa del borbó de bàsquet. I no sóc de la Penya, sóc del Barça, però tampoc no sóc antipenya, ni de bon tros. Bé, per ser sincer, cal que digui que ja no sóc antipenya. Ho vaig ser fins a una final de Copa de l'any 97 que van jugar els badalonins contra el Cáceres, el León, o no sé quin merda d'equip d'aquests espanyols a una d'aquestes ciutats, justament; l'actitud del públic local i la retransmissió de TVE van ser tan escandalosament parcials i fastigoses que no em van deixar més remei que anar amb la Penya i des d'aleshores ençà tinc respecte i una certa admiració pels pioners del bàsquet al nostre país. Demà segurament veuré un badaloní fanàtic dels verd-i-negres i el felicitaré. Pel que fa al Barça de bàsquet, per mi ja poden agafar el montenegrí aquest, l'Ivanovic i enviar-lo al seu país a netejar camps de mines o a Kosovo a defensar els serbis. I del Palau Blaugrana que en facin una discoteca perquè el Deco, el Ronaldinho i tutti quanti quan pleguin puguin anar a entrenar directament sense haver d'agafar el cotxe.


En fi, que després del trist matx que ens van oferir, una força tel·lúrica em va arrossegar fins a l'Avern sense que jo m'hi pogués resistir. Estava a vessar d'ànimes condemnades, entre les quals la dels meus amics que m'havien portat el parell de caixes de Popular. En vaig encendre un, i em vaig adonar que unes noies que hi havia al meu costat s'enretiraven una mica i feien comentaris entre elles tot mirant horroritzades l'artefacte pestil·lent. Benvingudes a l'Avern. Si abans no s'havien adonat que hi eren, ja em vaig ocupa jo de fer-les-hi sentir. Tanmateix aquesta mena de tabac de veritat no és res gens estrany al nostre país: tenim els caliquenyos valencians i la pota pitiüsa.

Bé, la deriva del·lirant habitual de les nits de l'Avern va acabar al carrer entonant el Cant dels Maulets i la Manta al Coll seguint les notes d'una dolsaina que feia anar un valencià que prèviament havia tocat la Moixeranga. Després de l'Avern va venir el purgatori. Bé, no paga la pena de perdre-hi més temps ni fer-vos-n'hi perdre a vosaltres.


Jo, abans d'estendre'm amb aquesta xapa insuportable, el que volia era dedicar aquest post al Rocker, us ho juro. És un vell amic de Sants que acaba d'obrir un blog, com també se'n fa ressò l'amic Elies a qui he d'agrair una vegada més l'elogi que em fa i que m'honori citant-me al costat del Rocker. És un vell amic i tot un mite vivent de l'independentisme. El vaig conèixer quan jo tenia setze anys a una mena d'Avern anomenat Les Enfants, juntament amb altres ànimes errants de l'Illa dels déus morts que ell coneixia del Casal Independentista de Sants i del MDT. Un paio tremendo, un PPP (pura pedra picada). Patriota incombustible i excel·lent persona. Certament, com diu l'Elies, només que al blog hi expliqui un 10% de les seves vicències n'hi haurà per salar i vendre. Una vegada estàvem al Karma, un altre mític Avern i una noia li dóna el seu número de telèfon; eren els temps en què encara no hi havia mòbils, aleshores el paio es treu de la butxaca un paper endoblat, el desplega i era un paperot tamany DINA-3 tot amb números de ties !!! I hi va afegir el nou número, és clar. Bé, aquesta l'he dita jo perquè ell per modèstia no podia fer-ho, però n'hi ha més que per respecte les hi he de deixar explicar a ell.


Qui als Països Catalans, no coneix el Rocker? Hem coincidit en partits Barça-Madrid, me'l vaig trobar a Berga després d'anys sense veure'ns, en el Sempre Més, el concert de comiat dels Brams; vaig anar a l'Euskal Herria-Catalunya a Bilbo, al descans me'n vaig a fer un riu i només sortir al passadís em trobo ... el Rocker! Estic convençut que l'endemà d'un holocaust nuclear, a la Terra, apart de matèria orgànica només hi restarien alguns organismes microcel·lulars i el Rocker, com a encarnació perenne de la immortalitat de la Nació Catalana.





diumenge, 10 de febrer del 2008

Denúncia


Hola a tothom,

Us fem una nova proposta, aquest cop de queixa i denúncia oficial, a l'empresa IKEA, que des de fa anys es rifa del consumidor i de la mateixa Generalitat de Catalunya, incomplint nombrosos acords de normalització lingüística, inclòs el que sembla una obvietat: el compliment d'una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya. Us proposem seguir els següents punts:

1) Efectuar una denúncia a títol individual a IKEA a través del formulari electrònic de l'Agència Catalana del Consum:

http://www.consum.cat/ecofin_webacc/AppJava/frontend/FRM_FULLREC_DENUNCIA_SRCAT.jsp

(també la podeu imprimir, signar-la i dur-la a qualsevol d'aquests centres:

http://www.consum.cat/consumidors_i_consumidores/tajudem/reclamadenuncia/index.html )

Recordem que qui fa la denúncia no es considera part implicada, que només ho són l'administració i l'empresa en qüestió. Per tant, no ens suposa cap tipus d'implicació en res.

S'han d'omplir el següents camps:

1- establiment: no cal que ompliu tots els camps, només cal que poseu el nom de l'empresa i l'adreça de l'establiment on representa que heu anat:

C/ Luxemburgo s/n
Polígono Montigalá
08917 Badalona
Barcelona

L'Hospitalet Districte Econòmic
Entrada peatonal:
Av. de la Gran Vía 115-133
Entrada de coches:
C/ Ciencias, 100
08907-L´HOSPITALET DE LLOBREGAT

3-Fets: s'ha d'explicar que a la botiga no disposaven del catàleg de productes del febrer 2008 en català i que per tant s'incompleix l'article 32 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, que estableix l'ús de com a mínim el català en els documents d'oferta de serveis.

4- Petició: "que inicieu les actuacions necessàries per tal de fer complir la Llei i garantir els meus drets com a consumidor", o bé "que es garanteixin els meus drets lingüístics reconeguts en la Llei 1/1998 i en l'Estatut del Consumidor de Catalunya", o bé "que inicieu l'expedient sancionador a l'empresa, o bé el que us sembli.

5- documents adjunts: com que és una queixa electrònica, no cal, però sí que heu de fer referència a: "catàleg de productes del febrer 2008", o bé "catàleg de productes anomenat IKEA novedades febrero 2008".

6- A observacions podeu posar que aquest incompliment ja s'ha donat en altres ocasions anteriors.

2) Comunicar a l'empresa que els hem denunciat i que no tenen vergonya:

http://www.ikea.com/ms/es_ES/customer_service/splash.html

Badalona: 902400922

l'Hospitalet: 902 400 922

per carta a les adreces postals citades

Entre tots i totes hem d'aconseguir mantenir la pressió a IKEA i que almenys vagi pagant multes!!

Volem viure plenament en català!!

(us agrairíem que ens comuniquéssiu les denúncies i queixes efectuades a

La música, que no pari mai

A totes i tots aquelles i aquells que senten com a pròpia qualsevol injustícia comesa contra qualsevol part del món i actuen en conseqüència.

... maite zaituztegu!

a totes i tots ells i elles aquest vídeo, que ens omple de llum i ens dóna la força necessària per seguir endavant en moments de tanta convulsió, falta d'humanitat, justícia i llibertat, moments de profunda incertesa.

Els comentaris de dos blocs amics

antonigarcia | divendres, 8 de febrer de 2008 | 22:16h

Vagi aquest post per donar la benvinguda al meu amic Rocker que acaba d’estrenar bloc (http://blocdelrocker.blogspot.com/). L’Agustí més conegut com a “El Rocker” és un exemple de persona lluitadora d’esquerres e independentista que participa a diferents moviments socials a part de ser el President del Casal Independentista de Sants Jaume Compte.

A més el Rocker és l’impulsor-administrador d’una llista anomenada “ la llista del Rocker”. Aquesta llista vol ser un espai de comunicació per construir la llibertat social i nacional dels Països Catalans.

Actualment " la llista del Rocker" està formada per 800 persones compromeses amb les lluites socials i nacionals i és nodreix de les aportacions de tos els membres en forma de convocatòries, reflexions, noticies, crides, actes….

Us convido a visitar el seu bloc i també a participar en la seva llista.




ELIES 115


Continuant amb les bones notícies blocaires, un altre amic entrenyable, el Rocker… ha obert un bloc!! L’Agustí és, a ciència certa, l’independentista més popular dels Països Catalans. Som amics de fa molt de temps, uf! Només que al seu bloc expliqui un 10% de les seves aventures, aquest bloc esdevindrà un dels més populars de la catosfera sobiranista, no en tingueu cap dubte. De manera que després de la incorporació d’en Ròdia, el meu bon amic formenterenc de l'illa dels deus morts (no defrauda, eh?) ara l’Agustí. Creixem! I no ens aturaran! Fa com un pessigolleig veure els teus amics obrint blocs.


divendres, 8 de febrer del 2008

Col.lectiu Català Sempre


...en favor de la llengua, el que no fem nosaltres no ho farà ningú.


El 28 de Desembre del 2006, el professor Joan Solà va publicar un article al diari Avui amb el títol “Plantem cara” en el qual, de manera contundent, denunciava la greu situació de la nostra llengua i també la falta d’actituds decidides en la seva defensa. Tot seguit , altres articles i també moltes cartes al director es van solidaritzar amb el contingut de l'esmentat article reclamant, també, la creació d’un “moviment civil” que reacciones en front d’aquesta greu situació. Finalment el 3 de març, al diari Avui, va ser publicada la carta d’un col·laborador d’aquest col·lectiu la qual reproduïm a continuació:
“ El 31 de desembre passat, es va publicar una carta meva sota el títol "Ens cal un moviment civil". Posteriorment han estat moltes les cartes aparegudes reclamant engegar aquest moviment. En aprofundir en la conveniència de fer-ho, he considerat que els col·lectius ja existents poden donar resposta a les nostres inquietuds (Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, Omnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Coordinadora d'Associacions per la Llengua i d’altres.) De tota manera i coincidint amb moltes persones i professionals de la llengua, considerem primordial potenciar l'hàbit de mantenir-nos sempre en l'ús del català, és a dir, no canviar de llengua. Si aquest hàbit es fa majoritari entre els catalanoparlants, estarem utilitzant l'eina més valuosa i efectiva de què disposem. Com que aquest capteniment no és fàcil, ens proposem crear un col·lectiu, la finalitat del qual, serà ajudar a superar les dificultats que comporta aquesta actitud així com generar un sentiment de solidaritat entre les persones que compartim el mateix objectiu. Rebreu més dades sobre aquest projecte si envieu un missatge a ……. «
Així ha començat aquest projecte. Compartir les nostres idees i experiències, és el que més pot ajudar-nos en la manera que hem triat d'afavorir l'ús social del català. Gràcies a tots els que ja us hi heu afegit. Totes i tots, si som conscients de la nostra responsabilitat, hem d'adoptar aquest hàbit lingüístic i aconsseguir que el col·lectiu "Català Sempre", sigui cada vegada més nombrós.
Per adherir-vos, envieu un correu a:_catala@sempre.cat_sereu molt benvingudes / benvinguts.