dimecres, 27 de febrer del 2008

L’ESTAT DE DRET O UN ESTAT SENSE DRETS





En els darrers anys molts catalans i catalanes -potser no tots malauradament- estem assistint estupefactes i sense reacció ciutadana i política, com dia a dia l’entramat jurídico-polític i repressiu de l’Estat Espanyol tanca diaris, empresona dirigents polítics, tortura directors de rotatius, engarjola activistes de la societat civil, il.legalitza organitzacions polítiques, obre diligències per expressar el dret de protesta i rebuig a la monarquia espanyola etc, etc,etc... Mirem l’atles i efectivament el nostre país i l’estat que ens colonitza no s’han mogut, la latitud a l’espera d’algun moviment de plaques tectòniques roman invariable. Encara som a l’Europa Occidental i inserits a la UE, l’oasi terraqui dels drets democràtics i individuals, alguns d’ells conquerits amb suor, sang i llàgrimes els darrers segles. Zimbawe i Ankara diuen que queden lluny i els experts en geopolítica assegueren que no tenen connexió amb la Moncloa. Però els que cada dia llegim els diaris o procurem estar informats, tot plegat no ens acaba de quadrar. Els llepaculs del règim, es a dir els que practiquen la noble professió d’informar, altrament coneguts per periodistes així com tota la classe política ens repeteixen i insisteixen que vivim en un “estado de derecho” on les garanties democràtiques, tan jurídiques com civils i polítiques no difereixen de les que gaudeixen els ciutadans de Gotteborg.

Però que voleu que us diguem, si això de la “transición” i de la “joven democràcia espanyola” als anys vuitanta a molts catalans i catalanes ja ens sonava a presa de pèl, a reconversió borbònica del franquisme. Ara, ja entrats al S.XXI, després de 30 anys de democràcia parlamentària en que els espanyols pretenen homologar-se als veïns del nord i sovint inclús donar-los lliçons, l’enganyifa comença a fer-se insuportable. La qualitat de les democràcies, diuen els historiadors, són proporcionals al temps que fa que es van instaurar i consolidar, però, com els mateixos espanyols sempre fan gala, “Spain is diferent”. L’afició dels nostres veïns per entrar als Guinnes sembla estar sempre motivada per l’afany d’anacronisme o per fer tocar allò que no sona als seus súbdits del “nordeste” amb la qual cosa el resultat acostuma a ser sempre decebedor. Inclús la tieta Joana que té 4 dioptríes a cada ull veu clar que això d’Espanya malgrat ser com Suïssa es comporta com Turquia. Vaja com si un homosexual liderés el pensament homòfob. Però no us feu il.lusions , les possibilitats que surtin de l’armari Cinca enllà són molt remotes i al pas que anem els politòlegs turcs hauran de donar lliçons de democràcia a la Complutense de Madrid. Si ens permeteu la llicència i a mode de conclusió manllevarem el títol d’un programa del “prime time” de la caspa televisiva carpetovetònica i afirmarem amb contundència que “aquí no hay quien viva”.

Però amb tot això no volem transmetre ni dramatisme ni impotència i menys encara pessimisme. Si algun aire fresc i sa que confiem acabarà en llevantada sembla que comença a circular per la climatologia política europea és precisament la necessitat que ha tingut la UE en els darrers anys de reconèixer els drets col·lectius (Balcans i Europa Oriental) de moltes nacions fora de les seves fronteres però que en aquests moments s’albira la possibilitat que en els propers anys aquest dret i reconeixement s’hagi de fer extensiu a les fronteres internes. Es cert que flamencs o escocesos segurament estan més ben situats en la cursa, però darrera d’aquest els espanyols i els francesos saben que anem nosaltres. En els propers 15 anys el tren de la història per als pobles que volen ser lliures es tornarà a passejar per Europa, que tinguem bitllet i siguem a l’estació bàsicament depèn de nosaltres. Així doncs els que hagin perdut la dignitat i l’autoestima o encara els atenalli la síndrome d’Estocolm seguiran discutint i parlant sobre si es millor Rajoy o Zapatero o el que s’ha de votar el proper mes de març. Els altres es a dir els que ús preneu la molèstia de no resignar-vos a la subordinació com a persones i com país, senzillament poseu-vos al servei de la llibertat d’aquest poble i de la dels altres si cal, però amb més convicció que ahir i menys que demà. Que com diu la saviesa popular, “ No hi ha mal que cent anys duri”, i si ja en portem 300 la qual cosa vol dir que ha d’estar al caure. Així doncs tothom a treballar que tot estar per fer i tot és possible.


VISCA LA TERRA

Editorial de l'Insurgent, publicació del Casal Independentista de Sants "Jaume Compte"