Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats

Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han detingut en Franki, veí de Terrassa, molt conegut en la ciutat vallesana per la seva implicació en moltes lluites populars. La detenció d’en Franki s’ha produït sense haver-ho notificat als advocats i ni tan sols haver fet el tràmit ordinari de la citació prèvia. Recordem que en Franki no ha deixat mai d’atendre cap requeriment judicial, ni cap citació a comissaria i és per això que cal considerar aquesta detenció i empresonament com un intent d’agafar per sorpresa l’entorn polític d’en Franki i frenar així la resposta popular de suport. Denunciem per tant, la maniobra del Departament d’Interior que, provocant l’empresonament immediat i sens avís, pretén silenciar un cas que sens dubte acabarà trascendint a l’opinió pública i de la que hauran de donar moltes explicacions: per l’estrip a una bandera espanyola s’ha iniciat un procés que acaba amb un veí de Terrassa a la presó i ni més ni menys que amb una condemna de 2 anys i 7 mesos. Concentració davant de la Model de Barcelona El grup de suport, Solidariatat Antirepressiva de Terrassa, ha llençat ja una crida a concentrar-se davant de la Model, presó en la que, com a mínim inicialment, quedarà privat de llibertat. Demà, dimarts, 29 d'abril, concentració a dos quarts de vuit del vespre davant l'Ajuntament de Terrassa. Solidaritat Antirepressiva de Terrassa Els Mossos d’Esquadra carreguen contra una concentració davant la Model Unes cent persones, que de forma espontània s’han ajuntat davant de la presó Model de Barcelona, exigint la llibertat d’en Franki, acaben de patir una càrrega policial dels Mossos d’Esquadra. Vuit furgones d’antidisturbis: nervis al Departament d'Interior Sense creuar paraula, els Mossos d’Esquadra han decidit provocar una càrrega que ha fet que el centenar de persones concentrades es retirin cap a carrers propers a la presó. Malgrat això, el grup de solidaris s’ha reagrupat i segueixen insistint amb la seva presència la llibertat d’en Franki. A les dues i vint minuts, s'ha produit una segona càrrega. Pel moment no hi ha ferits de consideració.

Diada de Formentera a la Vila de Gràcia

Per tercer any consecutiu la Comissió de Festes de Santa Maria (CFSM)

organitza aquest proper dissabte 26 d'abril la seva *III Diada de Formentera
a la Vila de Gràcia* amb l'ajuda de la coordinadora de *Colles de Cultura de
Gràcia* i amb la col·laboració del Consell de Formentera i de l'Ajuntament
de Barcelona, Districte de Gràcia.


Com en els darrers anys, la III Diada de Formentera a la Vila de Gràcia
adopta el mateix format que les dues edicions anteriors. Aquest dissabte 26
d'abril a partir de les 17:00 hores es té previst que s'iniciïn les seves
activitats amb la projecció del documental *Aigua Clara *amb la presència
del seu director, Carmelo Convalia i de l'historiador formenterer Santiago
Colomar. Es tracta d'un documental que segueix la línia temporal de la vida
d'un mariner anarquista, Joan Colomar Torres, per fer un recorregut històric
des de l'any 1913 fins la mort del dictador, posant especial atenció a la
colònia penitenciària que va haver-hi durant els anys 1940 i 1942 a l'illa
de Formentera, coneguda amb el nom de *Sa Colònia* o *Es Campament*, on
arribaren a haver uns 1500 presoners republicans de tot arreu. A més a més
el documental visualitza la Formentera rural i l'emigració de principis del
segle XX i repassa els seus progressos, l'arribada de la II República i els
esdeveniments que es varen viure a l'illa durant la Guerra Civil.


A partir de les 19:00 hores s'iniciarà la Cercavila a la plaça Rius i Taulet
i des d'on partirà el seu recorregut pels carrers més emblemàtics de la Vila
de Gràcia amb la presència de les diferents colles de cultura de Gràcia i
les colles de ball popular de Formentera, que realitzaran una mostra del seu
ball típic al final de la Cercavila, a la plaça de la Virreina, on al mateix
temps hi haurà el típic convit d'orelletes (pasta dolça) que es fa durant
una ballada popular formenterera.


A les 21:00 hores a la plaça del Nord es realitzarà un tast de la
gastronomia típica de les Pitiüses realitzada amb productes locals de
l'illa, que fan d'ella una gastronomia peculiar marcada pel seu aïllament
temps enrera. Acte seguit es podrà gaudir a la mateixa plaça del Nord d'un
concert de Rock Illenc amb l'actuació del grup formenterer 4 de Copes i de
l'eivissenc Pota Lait, aquest últim mític durant els dos anys anteriors de
la Diada.


En les dues edicions anteriors, la Diada es va convertir en un punt de
trobada que va tenir la sort d'aplegar a un gran nombre de gent, la majoria
d'ella estudiants pitiüsos a Barcelona i molts d'illencs que resideixen
durant tot l'any a Catalunya, així com també amics amants de l'illa. Per
això mateix, la Comissió de Festes de Santa Maria us vol convidar un any més
a la tercera edició de la Diada, per tal de fer d'aquesta la consolidació
d'un punt d'encontre entre tots els illencs i Catalunya per tal de fer més
fort el vincle que tenim entre la cultura, la llengua i la identitat que ens
uneix.


Comissió de Festes de Santa Maria

cfsm.formentera@gmail.com
http://santamaria.balearweb.net/

Per Sant Jordi, nova jornada nacional de recollida de signatures pel Dret de Decidir

El Dret de Decidir ha d'estar a les nostres mans

Fa uns mesos milers i milers de catalans i catalanes vam omplir els carrers de Barcelona reclamant el dret de decidir sobre les nostres infrastructures: un pas ineludible per a millorar-les era i és tenir a les nostres mans el funcionament complet de rodalies, la recaptació i gestió de tots els impostos des de la nostra terra, la capacitat de poder prioritzar el transport públic, el coneixement seriós i complet de les nostres relacions fiscals amb l’Estat.

Han passat mesos i la necessitat de comptar amb la capacitat de decidir per poder debatre i trobar solucions a aquestes necessitats no fa més que accentuar-se dia rera dia: del traspàs de rodalies ni se’n parla, de la internacionalització del gran aeroport de Catalunya-El Prat només se’n sap que tindrem sort si l’Estat espanyol no interfereix un cop més la liberalització del transport aeri, dels problemes energètics només en sabem – i a mitges- els incidents greus d’Ascó, la impossibilitat de tocar una gota d’aigua sense el permís de Madrid, la imposició de la immensa autopista elèctrica de 400.000 volts, per vendre energia francesa al nord d’Àfrica ... Quan podrem realment tenir a les nostres mans el poder de decidir sobre tot això?

Quan parlem del Dret de Decidir estem parlant d’això i de que com a nació que som hem de ser la font d’on sorgeixin les decisions que ens afecten de ple : ens cal tenir a les nostres mans el dret i el poder de decidir. I per decidir, cal , en una democracia plena, poder consultar el poble, exercint el dret de convocar referèndums. No pot ser que els nostres parlaments a Catalunya, al País Valencià, a les Illes estiguin tan buits de contingut polític, que no tinguin el poder de convocar referèndums i que sempre calgui el vist i plau de Madrid. Els nostres parlamentaris i parlamentàries rebran d’aquí poc temps les desenes i desenes de milers de signatures ciutadanes que els farem arribar de manera pública perquè es treguin la son de les orelles i reclamin en nom de tot el poble aquest dret.

El 9 de març vam ser moltíssims els pobles i les persones que en un sol dia vam plantar-nos al carrer per recollir aquest clam en forma de signatures.

Ara, el 23 d’abril, per Sant Jordi, hi tornarem a ser i encara a més i més pobles: totes i totes pel dret de decidir!

Blanca Serra

Plataforma pel Dret de Decidir

Time for freedom

'TIME FOR FREEDOM'


Ja no hi ha torretes de vigilància. Ni filferrades. Ni 'check-points' de
la RUC. Ni paracaigudistes al servei de la reina. Ni tanquetes a Falls
Road. Ni vagues de fam. I els blocs H són buits de presos.

Han passat 3.650 dies, deu anys ja, des que els històrics Acords de
Divendres Sant van reforçar el reeixit procés de pau a Irlanda del Nord,
van finiquitar l'era d'exclusió social i d'apartheid polític de la
comunitat republicana i van obrir l'etapa de noves institucions i de
govern multipartit, consumat el 8 de maig de 2007 amb la insòlita
instantània que aplegava Gerry Adams i Ian Parsley.

Els acords, amb ratificació popular, van obrir alhora la possibilitat de
noves institucions nord-sud a l'illa de James Conolly, van inaugurar un
nou cicle Londres-Dublín i van consolidar unes vies polítiques que
superaven trenta anys de violència, que havien convertit el Nord d'Irlanda
en el territori més militaritzat d'Europa. D'aleshores ençà ho hem vist
quasi tot: la llibertat dels presoners, dràstics informes sobre la RUC que
urgien reformes de les estructures policíaques, regressions i aturades, la
suspensió de l'autonomia, el desarmament de l'IRA i McGuiness i Adams a
les institucions de govern.

Fet i fet, perquè un procés de pau mai no és un punt d'arribada, sinó de
sortida. I no és exempt d'entrebancs i de dificultats. Encara avui queden
serrells: relatius al reconeixement de la violència repressiva de l'estat
britànic (sovint amb la complicitat de Dublín). Encara no s'han fet
públics els informes que han de certificar els nivells de guerra bruta que
es van assolir. Tampoc no deixa de sorprendre que un Blair amb un rivet
infantil es projecti permanentment com a àrbitre del procés i no pas com a
part activa i determinant de quaranta anys d'un conflicte que ha causat
més de 3.000 morts.

El mirall resolutiu irlandès, allà on molts s'interpel.laven sobre el
conflicte basc, existeix. Segur. Però existeix encara més, molt més, el
mirall britànic respecte de l'executiu espanyol. Allà ni ZP, ni Aznar, ni
González, ni la UCD abans, s'hi han emmirallat mai. Ni tan sols han fet la
seva particular Declaració de Downing Street. Malgrat que Irlanda demostri
avui els rèdits impagables del procés de pau, a la pell de brau
prefereixen la 'línia dura' i la 'guerra sin cuartel'. I així ens van les
coses, mentre a Irlanda desmantellen les casernes.

En aquest àmbit, dos detalls més semblen importants. L'un, i aviat és dit:
que una herència colonial anacrònica és avui més motiu de vergonya que no
pas d'orgull al Regne Unit. L'altre, com avís a navegants: no sé pas on
paren totes les Thatchers del moment, ni els falcons de la guerra, ni els
professionals de l'antiterrorisme que burxaven la por i que tant
sovintegen per aquestes contrades.

Però, dels dos detalls anem al fet neuràlgic. Hem passat del 'No time for
love' dels anys 70 a Belfast i Derry al 'Time for peace' llaurat aquests
darrers deu anys, per albirar el futur d'un 'Time for freedom' dels sis
comptats. Aquesta és la bona nova. Que ja no hi ha torretes, ni tancs, ni
filferrades per a la llibertat d'Irlanda. I que per a la causa
republicana, ja no hi ha cap més límit que la voluntat popular. Aquesta és
la notícia. La gran notícia. Per a ells, per a tots nosaltres i per a la
lliure determinació dels pobles.


David Fernandez

El 26 d'abril, puja al tren Jaume I amb la Federació Llull

Un any més, el Paí­s Valencià celebra la seva diada amb una manifestació i un concert que, enguany, tindran lloc a Alacant, la segona ciutat més important del País Valencià.

Per a l'ocació, la Federació Llull posa en marxa el Tren Jaume I, un tren que portarà a tothom que s'hi apunti de Barcelona fins a Alacant, fent parades a Tarragona, Castelló de la Plana i València, per poder assistir a la celebració.

Un cop a Alacant, tindrà lloc la manifestació sota el lema "ALACANT SI" i, a continuació, les actuacions de Betagarri, Antònia Font, La Gossa Sorda i Mugroman amenitzaran la festa de la diada.


Dissabte, 26 d'abril

TREN JAUME I

9.30 h - Barcelona - Estació de Sants
10.30 h - Tarragona
Castelló de la Plana
València
15 h - Alacant

La tornada es farà després del concert.
Dinar Popular

Manifestació "Alacant, sí­!"
18.00 h, a les escales de l'IES Jorge Juan.
21 h - Concert de Betagarri, Antònia Font, La Gossa Sorda i Mugroman.



PREUS (inclou: tren, dinar i concert)
Preu: 40€ Socis d’Òmnium, ACPV o OCB: 35€
Reserva:
A través del telèfon 93 319 80 50 o a la seu d’Òmnium (Diputació, 276, pral. Barcelona).

Inauguració del Via Fora Sants

El proper dijous 10 d'abril la xarxa de cafès-restaurants Via Fora! inaugura
un nou local al barri de Sants.

Al gener vam inaugurar el Via Fora! Pati Manning i aquest divendres 4
d'abril reobrirem el Via Fora! CAT, vinculat al Centre Artesà
Tradicionàrius, després d'un període d'obres. I seguim ampliant la nostra
xarxa de locals.

Per fer-ho hem convidat el cantautor Albert Fibla, que amb el seu concert
obrirà un espai dedicat de manera regular als nous valors de la cançó, amb
la intenció que el Via Fora! Sants sigui un espai de referència en aquest
gènere.

Els Via Fora! són cafès-restaurants extesos a diferents parts de Catalunya
on s'hi ofereixen activitats de divulgació i difusió de la cultura catalana,
de democràcia popular i de gastronomia. Els Via Fora! són els ateneus del
segle XXI.

Cròniques Colonials - Nou CD de Mesclat

CORRANDES COLONIALS

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.

No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l´imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.

Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes
que l´imperi espanyol
per fi se´n va a fer punyetes.

Més que una gran aventura
ha estat un joc d´acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.

Mentre dins la caverna
creuen les ombres del foc
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de casena,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.

Ai adéu, Espanya, adéu
ja marxem, fotem el camp
que ara és hora de ser lliures
de trencar el darrer lligam.

La MAT i les mobilitzacions ciutadanes

Ahir diumenge hi va haver a Girona una gran manifestació contra la M.A.T. A part de moltíssimes pancartes i cartells de protesta i reivindicatius, l’eslògan més unànime era «No a la MAT, ni aquí ni enlloc.» L’anterior manifestació anti-MAT havia tingut lloc a començaments de mes a Perpinyà. I és que fins ara ja se n’havien fet quatre més. La de Girona ha estat una d’aquelles que em fa goig, no solament perquè hi va participar molta gent (particulars, associacions, ajuntaments, comarques, pagesos, ecologistes, tant del Principat com de la Catalunya del Nord), sinó també perquè la gent era molt diversa. Les manifestacions més homogènies, benvingudes siguin. Però és evident que les que congreguen persones més diverses -per la procedència, l’edat, la condició social o cultural- són les que millor reflecteixen la mateixa diversitat social i, doncs, les que acaben fent l’efecte que estàs al mig d’una reclamació que té un suport ampli, difús, escampat, ric. (Qui vulgui una breu crònica de la manifestació d’aquest diumenge i, és clar, informació sobre tota la campanya, pot anar a: http://www.nomat.org/)

A hores d’ara resulta ben clar que la millora de la qualitat, quantitat i seguretat en el subministrament d’energia elèctrica és absolutament imprescindible, però que es pot aconseguir molt bé sense l’obra monstruosa i faraònica que es vol fer, una obra que ha estat precedida de vacil·lacions de tota mena i de plantejaments que no han tingut per res en compte la visió global de les necessitats energètiques ni les possibilitats del territori ni el bé comú que representen la preservació del medi ambient i del paisatge. Vejam si la intervenció del coordinador europeu, Mario Monti, que d’aquí a un parell de dies vindrà a Girona, serveix per a alguna cosa. Ell ha estat un dels que ha insistit en la importància de les mobilitzacions ciutadanes per prendre adequadament el pols a l’enuig i al rebuig.

Això és el que, més enllà d’aquest cas, ens pot portar a reflexionar sobre la importància democràtica de les mobilitzacions ciutadanes. Lamentablement, són poc freqüents: molta gent adopta una actitud desanimada, escèptica, deixada, submisa, i acaba amb una actitud sotmesa; s’accepta pràcticament tot, s’aguanta tot, ens ho acabem empassant tot. A mi, encara em té astorat que el col·lapse espectacular del transport públic l’octubre i el novembre passat no desencadenés un allau de protestes multitudinàries que haurien paralitzat el país. Ja he dit més d’una vegada que els sindicats no van estar a l’altura. I no hi va estar el govern, ni tampoc els partits polítics. Ara bé, qui realment va reaccionar pitjor va ser la ciutadania, perquè ella n’era la primera i principal afectada. El cas del transport i de les comunicacions és espaterrant, però no és únic. Hi ha moltes coses que ens haurien de treure de polleguera si fóssim ciutadans realment responsables i volguéssim exigir, per tant, responsabilitats a aquells que en tenen. En això, al capdavall, es manifesta la capacitat democràtica d’un poble, en la seva capacitat d’acció i de reacció.

Algú potser pensarà que la gent és prou llesta, que ja s’ha adonat que les mobilitzacions no serveixen de res i que no val la pena amoïnar-s’hi. Aquesta actitud resignada em sembla terrible, perquè senyalitza el principi de la fi. Sé perfectament -no sóc ni tan ingenu ni tan optimista- que la veu del poble és poc escoltada. Sé perfectament que moltes accions i iniciatives populars han acabat en no-res o en ben poca cosa. Però també sé que altres han tingut èxit: o no recordem el referèndum que es va fer a Palamós per salvar la Platja de Castell? No recordem alguna campanya contra marques comercials que han hagut finalment de replantejar les seves estratègies? I totes les accions a favor de la retolació en català, ¿que potser no han tingut èxit? No n’hauran tingut el cent per cent, és clar. Però tot l’èxit que hagin tingut -poc o molt- ha estat degut a la visió, la decisió, el coratge i la tenacitat de persones i grups que s’hi han posat, que han lluitat, que no han retrocedit. Si no hagués estat per l’excel·lent campanya de la Comissió de la Dignitat avui encara molts es pensarien que és just que els papers siguin a Salamanca. Avui, però, no solament n’hem recuperat uns quants sinó que tothom sap, a Catalunya, que els altres estan segrestats, que el govern espanyol incompleix les seves pròpies lleis i que aquesta és una batalla que guanyarem segur.

D’això n’hauríem d’estar convençuts: els ciutadans -fins i tot des de la simple perspectiva de consumidors- tenim molta més força de la que ens pensem. I sobretot, de la usem. Perquè el monopoli de la violència és de l’Estat. Però la força encara és nostra. I, en molts casos, també la raó.

Josep-Maria Terricabras