La solitud dels catalans

LA SOLITUD DELS CATALANS

Aquests dies estem arribant als prop de vuitanta mil comentaris al
vídeo-documental (també peça teatral) que sobre el cas de l´Eric Bertran
va endegar el Víctor Alexandre.El documental en quatre parts hi figura al
popular youtube (http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4).Enregistra
més de sis-cent-mil visionats i milers de vídeo-respostes.Tot un fenòmen
en sí mateix i que ja està assolint importants fites al rànking general
estadístic del youtube...a nivell mundial!

En els diversos àmbits de còmput,el vídeo-documental de l´Eric s´acosta o
ja hi és present a la primera pàgina del rànking.Com a vídeo més visionat
de tot els temps;de notícies;més comentat;amb més vídeo-respostes...Algun
visitant assenyalava fa un temps aquest vídeo-documental com a el “xat
català”.

El cas de l´Eric Bertran és tan dramàtic com paradigmàtic alhora del
esdevenir i la vivència com a ciutadans i com a poble dels catalans.Què
demanava l´Eric el Setembre del 2004? Senzill: l´etiquetatge en català
dels productes a la venda a no pas altre país que Catalunya.La normativa
de la Generalitat en matèria de política lingüística i retol.lació li
donava la raó.La llei li atorgava tota la raó...La llei se li va llençar a
sobre! “Amenaçes”,”terrorísme”,l´ombra d´Al Qaida fins i tot li van
arribar a imputar.La mateixa insensibilitat i passotísme absolut de
determinats grans magatzems o hiper-mercats vers el català en oposició
directa a la natural sensibilitat i immensa ingenuïtat d´un noi de catorze
anys que tot just desperta a la (crua) realitat del fet diferencial
català.Al fet bastant a-temporal i persistent de ser un poble,una nació
sota el caprici tirànic dels mandataris d´un altre pais.Al fet d´estar
sotmesos al arbitri del “brazo tonto” de la llei i el poder espanyols i
francès “sense que noti la mà”.Si l´Eric Bertran hagués convidat a
etiquetar en català amb nou,sis,cinc anys o des de la llar d´infants,no
dubteu que els “picoletos” i Garzón no haurien dubtat en endur-se per tal
d´analitzar i alliçonar a aquest rar espècimen de jove català radical i
nacionalista.I si,per ells fos,uns quants mastegots pedagògicament
nacionalistes (espanyols s´entèn) li haurien caigut a sobre.Mil
“padres-nuestros” o copiar vuitcentes vegades “No es moderno ser tan
provinciano” o “Tu carnet de identidad es español” no se´ls trauria ningú.

Es doblement sagnant el cas de l´Eric Bertran.Sense dubte,en primer terme
donada la seva edat,catorze anys al moment dels fets.La brutalitat del fet
repressiu,de la detenció,del haver de viatjar a l´Audiència Nacional de
Madrid...de perdre el temps i el ritme vital habitual d´un estudiant de la
seva edat de la nit al dia.Sense voler-ho ni poder evitar-ho.Però,més
enllà d´això,no tot van ser les consabudes mostres de solidaritat
(altament interessades i oportunistes) de representants de partits
polítics el que es va trobar l´Eric.Amb posterioritat,i en el dia a dia,a
l´”institut de la vergonya”,el jove Eric és trobava sol davant el perill
(repetit) del “pedagogísme” del no-és-bó-ser-crític;del no-està-bé
-ser-tant-radical; del tu-ets-massa-jove -per-comportar-te-així...La
passió segons Sant Santiago y cierra España de nou sense màscara.Una
adolescència(una vida) ja marcada, o si més no adjectivada, per aquests,
diguem-ne,peculiars esdeveniments “nacionalistes”.



Però,és un cas aïllat el de l´Eric? Semblaria ser,tot semblaria indicar
més aviat...que no.Era degut al caràcter “incorregible” i trapella de
l´Eric que ell,i només ell,tenia tots els números de la rifa per acabar
ardent a la caldera d´en Pere Botero desprès de caminar una estona “por el
lado oscuro de la vida” nacionalista que cantaria l´Albert Pla o
l´original i menys estrambòtic Lou Reed? No,què va! Com deia,podien
(moment històric present,un més) haver cridat al ordre (constitucional) al
futur nadó de la Chacón o haver tret a declarar a Pasqual Maragall o a en
Josep Benet d´una residència de gent gran sense cap mirament!
L´imperialisme espanyolista no lliga gaire amb el mot “escrúpols”
precisament.


ELS ALTRES CATALANS SOLITUDEJATS.-Vull proposar un,
no gaire complicat com podreu tastar i sentir fins i tot en pròpia carn,exercici de
auto-reconciliació.De auto-reconeixement.Un espontàni acte de posar-se
medalles, si em permeteu el símil, tal com faria el nostrat màgic
Andreu.Jo crec que ens el tenim ben guanyat.Que no esdevindrà massa
auto-bombo.No és mal moment per mirar d´aixecar el cap,la vista i
contemplar el paisatge darrera la batalla(tantes batalles...bèliques o de
“conllevancia” ortegiana) i fer-nos un senyal,una clucada d´ull de
connivència dels catalans vers als catalans.La matèria grisa i primera
dels catalans està feta de resistència.De contra-llum,d´anar a la
contra.Està feta d´un rostre,d´una aparença desencaixada,desvetllada per
males notícies o amenaçes certes o consabudes.En tot cas,per un mal viure
o no-conviure-hi bé amb segons quins veïns.Mai serà doncs sobrer,de saber
identificar i reconéixer aquest dol sostingut.De dir: sí,és dol...però som
nosaltres! Ens han obligat a ser així i a defensar-nos amb aquesta fumera
solitària i resistent que tant es caracteritza.I encara ens la volen
desmuntar i fer escarni tot dient-nos victimístes! Neguem-nos-hi de tant
en tant i,com dic,aprenem a valorar el que som i a saber distingir els
diversos tons de cels grisos o negres que ens han quedat no pas per un
afany de guarir-nos les ferides o per tal de lamentar-nos-en sinó,ans al
contrari,per a millor situar-nos i saber cridar.No es tracta ni de
cofoïsme ni,al seu contrari, de ser plora-miques.Alcem el cap i mirem
com,al conjunt del bosc,hi conviuen “sorprenentment”,milers i milions de
solitudejats com nosaltres i tornem a reconciliar-nos amb nosaltres
mateixos un cop més,un dia més.Visualitzar,saludar i agraïr als “caiguts”
en soledat en èpoques passades.I, si més no,agafem aquest exercici
introspectiu com una mena d´esmorzar reconfortant que ens ha de permetre
tornar a sortir al carrer,tornar a lluitar amb més consciència i
(re)-coneixement de la nostra història i tarannà!



Fem un breu esboç d´altres compatriotes i situacions històriques per a qui
encara dubti dels beneficis de les aigues termals de la auto-consciència:

-Joan Coromines.Una vida entregada a la lletra,a la paraula.Cap ajut
institucional digne de tal nom i sostingut.L´autor del Onomasticon
Cataloniae deixa fills(instituts amb el seu nom) i muller(la seva ingent
obra) i mor bastant solitari.

-Els resistents catalans de la Guerra de Succesió davant els continuats
setges.La soledat davant dues potències ufanes i superbes.La soledat de la
traició al general Moragues que es deixa el cap
desprès de ser un resistent més.

-La soledat de Joan Fuster en vida i post-mortem.L´autor de “Nosaltres els
valencians”,tan irònic i preclar com odiat i vilipendiat.

-Soledat del avi Macià davant la també traició de Prats de Molló.Per no
dir la de Companys entre dues “feres ferotges” (Ovidi Montllor) a qual més
feixista.

-Solitud del discurs de Pau Casals davant l´ONU explicant que venia d´un
pais tant antic i ric com el que més.

-Solitud dels perdedors de la “Guerra Civil” tot esperant la reacció de
les democràcies europees acabada la guerra mundial i del maquis que no té
“paciència”

Però també solitudejats més moderns,actuals:

-Vida i mort exemplars també del recentment traspassat LLuís Maria
Xirinachs.Un excèntric i/o eixelebrat segons molts botiflers i
colonitzadors.Un mal exemple més i prou.

-La tenacitat incombustible d´un Eliseu Climent.Digna d´admiració i
exemplar.Solitària? Sí,és clar,també.Només faltaria.Només ens faltaria a
tots.

-La solitària i mantinguda lluita per la supervivència del propi idioma.El
solitari malviure fins i tot,d´una lluita armada,condemnada a no tirar
endavant entre tanta solitud i desert.

No cal ser exhaustius.Basta en exercir el dret a l´auto-reconeixement
diari de cadascú de nosaltres davant el mirall...I comprovar que també no
sumem més que un.


Per fi,desprès d´un bany de “multituds” davant els nostres iguals o
idèntics,mirar de recobrar o d´enfortir el nostre auto-centrísme.El nostre
destí catalano-cèntric.I no escatimar esforços en enfortir lligams amb
nacions amigues (i comprensives) alhora que donem per inútils i fem saltar
pels aires els ponts de plata i cadenes amb ls sucursals espanyolistes i
les sagrades constitucions impositives i,arribats a la glòria,intentem,per
alternar una mica,decidir decidir-nos per no partidizart-nos ni partir-nos
durant més temps la cara fent el joc(solitari) al super-poblat enemic de
sempre.