divendres, 14 de març del 2008

Berlín


Una de les icones del segle XX és la foto dels soldats soviètics fent onejar una bandera al capdamunt d’un Reichstag fumejant. La guerra a Europa s’havia acabat. El fotògraf va ser l’ucraïnès d’origen jueu Yevgeny Khaldei i sembla ser que va fer la foto un parell de dies després de l’entrada a Belín, amb unes tovalles vermelles a les qual hi va pintar la falç i el martell. O sigui que no es va fer el mateix dia de l’ocupació, el 30 d’abril de 1945 a les 22,50, com ens volien fer creure. Bé això no té cap importància perquè el que compta és que es fes. Ara bé, la icona més coneguda de la segona gran guerra no és altra que la del grup de “marines” nord-americans plantant la bandera de les barres i estrelles al cim de la illa de Iwo Jima, al pacífic. La va fer el periodista Joe Rosenthal, de pares russos d’origen jueu, que va guanyar el premi Pulitzer, tot i que també corrien rumors que va ser impostada o falsejada.

Si bé la imatge dels “marines” posseeix una bellesa extraordinària, una força considerable i una composició encertadíssima, és evident que pel que fa al simbolisme no li arriba a la sola de la sabata de la del Reichstag. ¿On era el centre del mal, en una illeta del Pacífic o a la orgullosa Berlín? L’edifici en runes és la metàfora visual més contundent sobre la fi del nazisme que hom pogués imaginar.

Però la història és la que és. Els comunistes, després d’admirar al món amb la seva força militar, es va haver de replegar, arran de la conferència de Ialta, darrera l’anomenat taló d’acer, amb un mur de Berlín que evitava la sagnia de “camarades” que volien fugir dels paradisos socialistes. La igualtat d’oportunitats, la desaparició de les classes socials i de la propietat privada, l’emancipació de la dona i tota la resta d’anhels que despertava el marxisme, no van reeixir com s’esperava. Segurament l’escleròtica estructura dels partits comunistes i l’autoritarisme extrem dels seus dirigents hi van tenir molt a veure. Caldrà tornar a intentar-ho d’una altra manera.

Ara pels carrers i avingudes del Berlín oriental, on durant anys l’austeritat era la norma i només hi circulaven automòbils amb motors de dos temps, si exceptuem els cotxassos oficials, hi ha tot el luxe del món. Una corrua de BMW, Audis i Mercedes passen per davant de les botiges de Vuitton, Prada, Gucci i tota la pesca que ocupen la Friedenstasse, el carrer on hi havia el famosíssim Check Point Charlie- protagonista de mil i un films d’espies-, sense que no hi faltin els inevitables Starbucks. De la guerra freda només en queda el trist record d’uns metres de mur prop de Postdamer Platz. La plaça, que va ser destruïda pels bombardejos durant la batalla de Berlín, mentre hi havia el mur era un solar inhòspit i terra de ningú. Ara amb el nous i moderns edificis, ha esdevingut el símbol per excel·lència del triomf de l’Oest sobre l’Est.

Quel Nes