dimarts, 18 de març del 2008

Escola pública, nosa privada



Imaginem-nos una empresa, fundada durant la dita transició, tots els consells d’administració de la qual, els ha importat un rave que funcionés bé. Com a president sempre hi ha posat el més mediocre, d’entre la notoria mediocritat de tots ells. Els recursos pel seu funcionament, més aviat justets- comparant-los amb empreses semblants dels països civilitzats de l’entorn, molt escassos. El producte que fabriquen és de primera necessitat, fins i tot es qualificat per veus autoritzades de fonamental per la subsistència d’un país. Això sí, ni cotitza en borsa, ni els propis membres del consell d’administració el consumeixen. Doncs bé, els seus treballadors són professionals qualificats que, a més de tenir titulació universitària, han hagut d’empassar-se unes proves de selecció de personal que no se les salta un torero, amb constitució de tribunals exprofeso. Les condicions de treball no són dolentes -tot i que depèn molt de la sucursal on s’estigui-, però la carrera professional dintre l’empresa té menys recorregut que una “carrera” d’en Ronaldiño en hores baixes.

Be doncs, resulta que ja fa un temps que van mal dades. El producte, que durant força anys i malgrat els consells d’administració havia sortit força bé, comença a mostrar símptomes de pèrdua de qualitat. A més, a causa de la injustícia global avalada i potenciada pel capitalisme (el mot salvatge no cal, ja que seria una redundància), la matèria primera en la qual es treballa es cada com més complexa i diversa, cosa que complica la tasca diària i fins i tot molts treballadors pateixen depressions i estrès. Tot plegat ha portat a una situació de crisi que, ves per on aquest cop sí, ha fet que el consell d’administració prengués cartes en l’assumpte. Ara bé, com no podia ser d’altra manera, tard i malament. A falta d’una idea millor, no se’ls acut altra cosa que voler arranjar la situació fent venir gent de fora de l’empresa per gestionar les diverses sucursals escampades per tot el territori o donar poder absolut als directors de les sucursals, quan fins ara hi havia una gestió democràtica, i tot plegat sense consultar-ho ni amb el comitè d’empresa ni amb els sindicats. La resposta dels sindicats, almenys dels que realment ho són i no la d’alguns xiringuitos impresentables, ha estat la convocatòria d’un jornada de vaga per demanar que es retirin les propostes i que s’estableixi una negociació de veritat en la qual s’escolti la veu dels treballadors. Gairebé tres dècades d’experiència són un argument prou sòlid per tenir-lo en compta.

Ni cal dir que sí aquest cas fos real la opinió pública estaria totalment a favor dels treballadors i titllaria d’incompetents profunds als membres del consell d’administració. Ara bé, com que això és el que més o menys a passat a l’escola pública, resulta que als “privilegiats” funcionaris ni aigua. Els palanganeros de torn, disfressats d’opinadors, s’han encarregat d’engegar el ventilador i escampar tota la merda damunt els vaguistes. I el que més indigna, les crítiques també s’han fet des de mitjans públics, que si se’ls apliquessin les propostes que defensen contra els professors, la meitat dels seus empleats anirien al carrer. De pena.

Quel Nes

1 comentari:

Anònim ha dit...

Un article si més no original