| |||||||||
| |||||||||
 | |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
divendres, 28 de març del 2008
15 anys de Via Fora / Nova web
dimecres, 26 de març del 2008
Documental sobre Terra Lliure a Televisió de Catalunya
Aquest divendres 28 Televisió de Catalunya emetrà , dins del programa "El documental". Aquesta coproducció es va poder visionar en una pre-estrena i presentació a Facultat de Comunicació Blanquerna fa pocs mesos, que Llibertat.cat va analitzar. Es tracta d'un treball audiovisual que analitza l'experiència d'aquesta organització armada en què joves d’ahir són preguntats per joves d’avui. Dues generacions buscant respostes. I les troben, segons la nota de premsa que es va fer sobre l'estrena (veure bibliografia comentada). Aquest documental va enllestir-se alhora que una altra peça titulada Terra Lliure, punt final , que TVC va emetre fa uns mesos. Es tracta d'un treball que va provocar una allau de crítiques, d’articles de premsa i fins i tot una declaració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Una conseqüència d’això va ser que Retorn a la terra lliure va patir l'ajornadament de la seva emissió a TV3. Retorn a la terra lliure , és una coproducció de Televisió de Catalunya amb La Lupa Produccions, Mallerich Paco Poch i La Quimera Editora Audiovisual, amb la col·laboració de l'ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) i dirigida per Oriol Gispert, Marc Balfagón, Jordi Sanglas i Marc Parramon. Tal i com han comentat els seus autors, ells van néixer en els anys en què l’organització armada catalana es donava a conéixer amb la seva activitat. Un element que ha permès abordar el tractament del documental des d’una percepció objectiva i polièdrica, en termes històrics i humans. La narració de l’experiència de cinc militants independentistes fundadors de Terra Lliure tli de l’independentisme contemporani aporta un ventall de noves informacions, valoracions i perspectives fins ara poc conegudes malgrat la proliferació en els darrers anys de documentals i bibliografia sobre l’independentisme armat als Països Catalans. Segons han explicat els seus autors, aquest documental va enllestir-se alhora que el titolat Terra Lliure, punt final , que TVC va emetre fa uns mesos. Aquell treball va provocar una allau de crítiques, d’articles de premsa i fins i tot una declaració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Una conseqüència d’això va ser que Retorn a la terra lliure va ajornar la seva emissió a TV3. Llibertat.cat ja va oferir una anàlisi a partir del visionat del documental el passat 17 de gener a la Facultat de Comunicació Blanquerna. A la notícia Presentació pública del documental "Retorn a la terra lliure" valoràvem com els cinc testimonis de l’experiència fundacional de Terra Lliure van coincidir en molts aspectes, això malgrat que entre ells es denotaven vivències i percepcions diferenciades, de vegades fins oposades, sobre els encerts i els errors de l’activitat de l’organització clandestina. Tots cinc han coincidit al documental a reconéixer que Terra Lliure és fruit de l’impuls d’aquelles persones “derrotades durant la transició”, que van veure esvair-se els objectius de ruptura i d’un marc democràtic real. Tota una generació que maldava contra l’oblit de l’agressió feixista del 36 i de la dictadura i que va decidir emprendre la via de l’enfrontament contra l’operació de maquillatge de la Restauració que tenia per objectiu mantenir les mateixes estructures de poder. Igualment, tal i com destaca Carles Benítez a una de les seves intervencions, tota aquesta generació que basteix l’independentisme contemporani coincideix en els seus referents de lluita per la ruptura durant el franquisme, especialment marcats per les execucions de 1975 i la mort de Puig Antich, una peça clau per entendre qui optava aleshores per la “Reconciliación nacional” i qui per la ruptura democràtica. El documental també deixa clar quin són els inicis de Terra Lliure, de la mà del PSAN-provisional i dels resistents provients de l’experiència d’EPOCA. Josep de Calassanç Serra “Cala” il.lustra serra_bentez_i_pelegrperfectament l’esperit que va donar vida a aquest nou moviment, en el marc de l’any 1979 i en una localització simbòlica concreta, la que aporta el nom de les resolucions de Fontpedrosa (Catalunya Nord). Els entrevistats responen un llarg seguit de preguntes, com ara sobre la legitimació de l’ús de la violència exercida per Terra Lliure, davant la qual Serra exposa l’exemple que, front la frase “la calle es mia” del aleshores ministre de l’Interior Fraga Iribarne, ell hi contraposa “El carrer és de tothom i no de ningú en concret, i si cal defensar-lo per a tothom potser cal fer-ho a garrotades”. Unes reflexions sobre aquesta legitimitat de les accions de Terra Lliure que, a opinió de Carles Castellanos, com a reacció davant la impotència va fer despertar simpaties pel fet que eren “accions de reivindicació quotidiana”, adreçades a la reivindicació ecològica, obrera o de la llengua. El vessant humà està tothora present al documental, raó per la qual es distingeix dels altres intents de tractament de l’existència de Terra Lliure massa sintètics, excessivament historicistes o fins que pecaven de sensacionalistes en alguns moments. L’aparició pública de Quim Pelegrí aporta una novetat en el seu testimoni, ja que es tracta d’uns dels primers membres dels escamots de l’embrió de Terra Lliure que va viure de prop la mort de dos dels seus militants i que va resultar greument ferit durant una acció armada. És, malgrat això, un testimoni esbiaixat en el temps, ja que Pelgrí va abandonar en pocs anys la filiació política, i aporta un testimoni humà indestriable de la seva experiència personal, no sense retrets i crítica. Quant al vessant humà és especialment interessant la perspectiva de proximitat de les persones entrevistades. Els cinc independentistes ofereixen, amb el seu testimoni i a través de les càmeres, una imatge aproximada de les seves persones, més enllà del seu paper com a partíceps en el compromís de l’independentisme clandestí. Els records infantils de cadascú, els seus compromisos socials o la seva tasca laboral, les vivències anecdòtiques i fins emocionals queden recollides i complementen una imatge polièdrica i humana en tota la seva complexitat. carles_sastreSón especialment impactants el testimoni de Serra sobre com va haver d’informar de la mort de la seva mare a Carles Sastre, mentre aquest es trobava exiliat a París i sense contacte amb el país. O bé els relats de com la guàrdia civil va torturar Castellanos durant la seva detenció del 1988. El documental té un fort component crític, fins autocrític. El retrobament d’algun d’ells, entre els quals s’havia trencat el contacte durant anys, ofereix una mostra d’aquesta capacitat autocrítica i honesta que fornia les persones que van nodrir Terra Lliure en els seus inicis. Un bon exemple d’això és el parer manifest sobre la ingerència d’ETA als Països Catalans, que tots ells consideren com a negativa, especialment durant els anys en què l’Esquerra Independentista era un moviment puixant i amb una expressió armada pròpia. En aquest sentit, compten amb un gran valor tant els testimonis que expliquen com els independentistes catalans col.laboraven amb ETA durant el tardofranquisme, oferint refugi i fins realitzant accions armades de solidaritat; carkes_castellanosperò també la vivència de Carles Castellanos i el seu fill, que van resultar afectats per l’explosió dins dels magatzems Hipercor l’any 1987. Tots cinc, malgrat les revisions dels errors i la tenacitat de les seves conviccions, coincideixen a considerar que Terra Lliure va contribuir encertadament a fixar un anhel independentista. Un exemple d’això és que la fixació dels lemes i les consignes continuen existint avui com a mostra de resistència nacional i social. L’independentisme, gràcies a ells, continua lluitant cada dia amb més força per la ruptura amb uns estats que neguen els drets democràtics i les llibertats del nostre país. Notícia publicada a Llibertat.cat |
dilluns, 24 de març del 2008
Sants o Sans?
Ara fa uns dies un mural nou a la cafeta de Can Vies va engegar un debat sobre toponimia. “Hem de dir Sants o Sans?”. Tot i que la resposta sembla fàcil cal a dir que no ho és tant, doncs, com recull l’històriador Josep M. Vilarrúbia-Estrany, el debat es viu desde fa molts anys.
Als nostres barris les llegendes sobre la toponimia són moltes, però el cas més complicat és el de Sants. A Hostafrancs, per exemple, s’explica que el nom del barri provenia de “Hostal-franchs”, indicant que en aquell indret no es pagaven taxes per entrar a Barcelona, però això és del tot fals, doncs justament era a Creu Coberta on hi havia els burots.
L’origen del nom prové d’uns germans de La Segarra, els Corrades, que compraren un terreny al futur barri per edificar un hostal i el varen batejar amb el nom del seu poble d’origen “Hostafrancs de Sió”. Amb el temps el nom va denominar tot el barri, especialment quan va arribar el tramvia i els usuaris sol•licitaren el nom d’Hostafranchs per a la parada.
En el cas de la Bordeta l’origen del nom és ben fàcil, doncs prové del fet que, a l’actual barri, hi havien zones de pastura i bordes, els establiments on els pagesos guardaven el farratge i les eines del camp.
Per trobar l’origen de Sants, però, cal anar molt més endarrera i la toponimia es complica. El document més antic que es conserva citant l’indret es troba a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi i apareix sota el nom llatí, Sanctis, és a dir “dels Sants”. Això ens faria decantar per Sants, però la polémica no acaba aquí, doncs anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven.
Els partidaris de Sants defensaven l’existencia d’una “Capella dels Sants” que donava nom al poble, mentre que els detractors atribuien el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat, es a dir, un soc de sans.
El debat es va escalfar als anys trenta amb la normativització del català, i els diaris recolliren la polémica. Llavors els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geograf Francesc Carreras Candi, van defensar la T.
Segurament això va fer que el franquisme optès directament pel toponim Sans. Però ni això va aturar la polémica. A tall de curiositat, comentar que amb la presentació de la maqueta de la futura linia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb rotulador al Sans.
Així que no seré jo ara qui resolgui aquesta qüestió que porta tant de temps oberta. Cadascú que li digui com vulgui, al cap i a la fi la T de Sants és muda.
dijous, 20 de març del 2008
Manifestació: No a la MAT
Benvolguts amics i companys,
Amics i companys, comptem amb el vostre suport i estímul per difondre aquest missatge i animar els vostres socis, afiliats, amics i familiars a participar a la manifestació de Girona.
Tots junts contra
Pel futur del territori, ARA O MAI!
dimecres, 19 de març del 2008
Idees i sentiments
Un bon amic que em manté informat del que està “de moda” pel món -ell sap que sovint bado- m’explica la importància que en els darrers temps està tenint el corrent anomenat “storytelling” (explicar històries), corrent que, és clar, també ve dels EUA. Entre polítics i mànagers en general s’ha imposat l’opinió que el gran públic no en vol saber res de les idees -ells pensen que aquest gran públic és incapaç d’entendre-les i de seguir-les-, i que s’estima més que li expliquin històries, que li toquin el cor amb sentiments i emocions. Així és com es fan les campanyes electorals, així és com es fan els anuncis en els mitjans audiovisuals, aquests són els missatges religiosos, socials, comercials, etc.
Jo no hi entenc gens en això del màrqueting, però em sembla que conservo una mica de sentit comú i que, fins i tot, sé una mica d’història de la cultura. Explicar històries és el que s’ha fet sempre, a casa -abans, a la vora del foc- i a l’escola -precisament l’antiga “història sagrada” n’era un bon exemple-, i el que ha servit durant segles per fer arribar determinats missatges a la població. Els mites de tota mena, les tragèdies gregues i les paràboles de la tradició evangèlica buscaven precisament la identificació de l’oient amb una determinada història, que l’havia de commoure i de captivar, que li havia d’arribar al cap i al cor.
Des de l’èxit del llibre “Intel·ligència emocional”, s’ha revifat la importància de les emocions. Cert, són molt importants en la nostra vida, de fet, són decisives. El llibre i el corrent emocional han recuperat sortosament la idea que la intel·ligència té molt a veure amb les emocions. Malauradament, alguns no n’han tret la conseqüència que, a la inversa, les emocions també tenen molt a veure amb les idees. És a dir, que idees i emocions estan entortolligades i que els humans no estem escindits, partits, dividits, en éssers lògics -intel·lectuals- i éssers sentimentals -emotius- sinó que som una unitat complexa, barrejada, en la qual ens convé destriar cada vegada el pes dels diversos arguments que fem servir, la importància dels estímuls que rebem, la força d’allò que projectem.
Em sembla, doncs, esplèndid que es doni importància als sentiments. El que és realment important és desemmascarar la mala intenció que tenen alguns dels que ho fan: perquè els sentiments i les històries no són mai neutres -ho sabien els mites, les tragèdies i les paràboles-, sinó que sempre porten missatges i idees. No sóc dels que creuen que la gent és incapaç de pensar. Sí, però, que, així com es pot ajudar a aguditzar la capacitat de pensament de la gent, també es pot contribuir a esmussar aquesta capacitat. I els que venen -productes del tipus que sigui, també productes polítics i morals- sembla que estan cada dia més interessats a passar de contraban les seves idees a través d’eslògans més o menys emotius, més o menys cordials, a fi que la gent hi quedi atrapada i no vagi més enllà de la superfície. Això mateix, però, em fa tenir esperança: si volen que el producte passi d’amagatotis no és perquè pensen que la gent és incapaç de pensar, sinó perquè estan convençuts que n’és capaç i que, si no emboliquessin visceralment el producte, aquest no passaria.
Em sembla molt bé que tots subratllem que idees i sentiments van junts, molt junts, i que sovint és dificilíssim destriar-los, de vegades fins i tot és impossible separar-los. Alguns, però, es volen dedicar a abonar el sentiment com a eina d’irracionalitat i de control de la població. A mi, em sembla imprescindible abonar-lo com a eina d’humanitat, de concreció de les idees, procurant que sempre es vegi que això que anomenem “idees” i “sentiments” no són sinó dos accents diferents d’una única realitat humana. Al capdavall, les idees ens han de fer sensibles, i els sentiments ens han d’ajudar a ser més lúcids.
Josep-Maria Terricabras
dimarts, 18 de març del 2008
Escola pública, nosa privada
Imaginem-nos una empresa, fundada durant la dita transició, tots els consells d’administració de la qual, els ha importat un rave que funcionés bé. Com a president sempre hi ha posat el més mediocre, d’entre la notoria mediocritat de tots ells. Els recursos pel seu funcionament, més aviat justets- comparant-los amb empreses semblants dels països civilitzats de l’entorn, molt escassos. El producte que fabriquen és de primera necessitat, fins i tot es qualificat per veus autoritzades de fonamental per la subsistència d’un país. Això sí, ni cotitza en borsa, ni els propis membres del consell d’administració el consumeixen. Doncs bé, els seus treballadors són professionals qualificats que, a més de tenir titulació universitària, han hagut d’empassar-se unes proves de selecció de personal que no se les salta un torero, amb constitució de tribunals exprofeso. Les condicions de treball no són dolentes -tot i que depèn molt de la sucursal on s’estigui-, però la carrera professional dintre l’empresa té menys recorregut que una “carrera” d’en Ronaldiño en hores baixes.
Be doncs, resulta que ja fa un temps que van mal dades. El producte, que durant força anys i malgrat els consells d’administració havia sortit força bé, comença a mostrar símptomes de pèrdua de qualitat. A més, a causa de la injustícia global avalada i potenciada pel capitalisme (el mot salvatge no cal, ja que seria una redundància), la matèria primera en la qual es treballa es cada com més complexa i diversa, cosa que complica la tasca diària i fins i tot molts treballadors pateixen depressions i estrès. Tot plegat ha portat a una situació de crisi que, ves per on aquest cop sí, ha fet que el consell d’administració prengués cartes en l’assumpte. Ara bé, com no podia ser d’altra manera, tard i malament. A falta d’una idea millor, no se’ls acut altra cosa que voler arranjar la situació fent venir gent de fora de l’empresa per gestionar les diverses sucursals escampades per tot el territori o donar poder absolut als directors de les sucursals, quan fins ara hi havia una gestió democràtica, i tot plegat sense consultar-ho ni amb el comitè d’empresa ni amb els sindicats. La resposta dels sindicats, almenys dels que realment ho són i no la d’alguns xiringuitos impresentables, ha estat la convocatòria d’un jornada de vaga per demanar que es retirin les propostes i que s’estableixi una negociació de veritat en la qual s’escolti la veu dels treballadors. Gairebé tres dècades d’experiència són un argument prou sòlid per tenir-lo en compta.
Ni cal dir que sí aquest cas fos real la opinió pública estaria totalment a favor dels treballadors i titllaria d’incompetents profunds als membres del consell d’administració. Ara bé, com que això és el que més o menys a passat a l’escola pública, resulta que als “privilegiats” funcionaris ni aigua. Els palanganeros de torn, disfressats d’opinadors, s’han encarregat d’engegar el ventilador i escampar tota la merda damunt els vaguistes. I el que més indigna, les crítiques també s’han fet des de mitjans públics, que si se’ls apliquessin les propostes que defensen contra els professors, la meitat dels seus empleats anirien al carrer. De pena.
dilluns, 17 de març del 2008
El republicanisme, fonaments de l’independentisme
Arran de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles. En concret d’ERC, el partit històric de Macià i Companys que, en honor a la veritat, va patir una discriminació política en els inicis de la Transició pel sol fet de contenir el qualificatiu de “republicà”, raó per la qual no va poder presentar-se a les primeres eleccions amb aquestes sigles (ho va haver de fer amb el nom d'Esquerra de Catalunya). Però ja sabem que el caràcter republicà d’aquest partit governamental s’ha dissolt dia que passa en la seva praxi d’opositors domesticats. Tothom recorda com els seus dirigents van estrènyer la mà amb el borbó.
Però el cert és que els valors republicans han conviscut associats a l’independentisme, contenporàneament, i anteriorment a les altres fases de consciència nacional: federalisme, catalanisme, nacionalisme radical o separatisme. L’expressió anticentralista, particularista o d’alliberament nacional sempre ha anat acompanyada del rebuig a la monarquia hispànica, concretament dels borbons, la dinastia responsable del genocidi cultural i la dominació militar i política dels Països Catalans des de 1707.
Aquest component republicà, més enllà del terme, estava present en els actes de boicot dels joves lligats al FNC a la rebuda del rei a l’aeroport de Barcelona el 1975, en què llençaren bombes de fum contra la comitiva. També estava present a les cremes de les falles del “Burro i l’àguila reial” realitzades per l’AEIU a les universitats catalanes als anys 80, cada 6 de desembre. Més significatiu encara fou el cartell del MDT per a la visita reial del 1989, en què la imatge d’una guillotina amb la fulla estelada recuperava la imagineria revolucionària de dos segles abans. També fou recuperada la cançó “Si el rei vol corona”, atribuïda a un autor anònim del segle XIX. El republicanisme ha perviscut fins al dia d’avui, per tant, en una tradició de resistència dissident a un ordre establert, el Regne d’Espanya. Una dissidència que suma el component nacional, la laïcitat i en ocasions l’anticlericalisme, l’antimilitarisme i l’anticolonialisme, els valors de la igualtat i la justícia i, lligat a això, una consciència popular, obrerista en alguns contextos històrics i genèricament socialista en la major part.
L’impacte de la Revolució francesa en les consciències dels pobles fou important. I d’això se’n deriven moltes de les emancipacions de les nacions i colònies del món. Als Països Catalans, tot i que aquesta recepció fou tardana, no podem oblidar que ja comptàvem amb un antecedent que actuava com a referent dels drets nacionals de què havíem gaudit abans de la guerra de Successió: la primera i breu República Catalana de Pau Claris. Aquest antecedent, que no fou eliminat del tot de la memòria col.lectiva, tal i com han demostrat els estudis sobre l’opuscle Via fora els adormits! (1734) de la historiadora Eva Serra, fou recuperat pels primers republicans catalans del segle XIX.
Entretant, durant els anys de l’anomenda Decadència (dels segles XVIII-XIX), a la major part del territori català aquest esperit republicà romania a les catacumbes, perseguit per un ordre autoritari i temorenc de la influència francesa. Un cas que exemplifica com van ser perseguides aquestes idees és la crema dels Arbres de la Llibertat per part dels Mossos d’Esquadra, un cos creat pels botiflers vencedors que va esdevenir la referència policíaca dels borbons, i que va exercir un paper atroç en el control social al Principat (sota el comandament de la Inquisició). Aquests arbres de la llibertat eren cremats pel seu perill simbòlic, i les persones sospitoses de vel.leïtats modernes (republicanes) durament castigades.
Durant el segle XIX, un segle convuls de lluites socials i nacionals, es gesta la presa de consciència nacional al llarg de la Nació Catalana. I aquí és important tenir en compte que els precursors del catalanisme popular, fins d’un protoindependentisme, provenien de les files republicanes. Republicans incansables com el figuerenc Abdó Terrades, l’inventor del submarí Narcís Monturiol i Anselm Clavé, impulsor dels cors que porten el seu nom, són uns personatges claus per entendre la introducció de les idees socialistes al nostre país, però també per conèixer com es va anar configurant la consciència nacional entre les classes populars, especialment a les zones urbanes. La lluita dels republicans de pedra picada, que va prendre força a partir dels anys 40 del segle XIX, va culminar amb l’expulsió d’Isabel II el 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic, el període en què es van aconseguir més drets i llibertats de cop a casa nostra.
No en va, una de les primeres mesures dels revolucionaris que van expulsar els borbons el 1868 fou destruir la Ciutadella, la caserna que els borbons van construir amb un pedaç de la Barcelona destruïda durant l’ocupació, fortificada per bombardejar-la i tenir-la vigilada. La primera acció dels revoltats de la Gloriosa fou, però, la crema dels retrats dels borbons a l’Ajuntament i la Diputació de plaça Sant Jaume. Van ser llençats pels balcons els retrats d’Isabel II i del criminal Felip V, que van ser cremats enmig de la plaça. Després, a la façana de l’actual Palau de la Generalitat van aparèixer un gran retrat de Pau Claris i una senyera.
El republicanisme ha impregnat pensadors i lluitadors que podríem considerar com els antecedents de l’independentisme català: de Narcís Roca i Ferreres a Jaume Martínez Vendrell, passant per una llarga llista de sindicalistes, revolucionaris i intel.lectuals. I es tracta d’un republicanisme català que s’ha distingit per diversos factors (pel seu anticentralisme, antimilitarisme, etc., com apuntava abans): pel fet que el Principat ja va viure una I República anterior a la Revolució francesa, i perquè federalistes intransigents del segle XIX (amb Valentí Almirall al capdavant) ja van configurar un model de republicà allunyat del model jacobí i més pròxim a l’helvètic i al dels Estats Units americans, que intentava superar les contradiccions de la concepció de l’Estat centralista, més pròpia del model republicà espanyol. I que prenia l’esperit dels nous estats alliberats del jou de la metròpoli. Un element, aquest, que unirà a més els republicans catalans a les causes independentistes de Llatinoamèrica i Filipines, i viceversa. La bandera estelada i la redacció de la Constitució de la República Catalana de l’Havana són una bona mostra d’aquesta sintonia.
El component republicà que roman a l’independentisme va molt més enllà de la crema dels retrats dels tirans, però el fet que aquesta expressió continuï viva és una mostra de la vitalitat de la nostra consciència com a poble. Més de dos segles avalen aquesta transmissió del republicanisme. Si volem fer perviure aquesta identitat, cal que alimentem els focs d’aquesta tradició.
Per Joan Rocamora, membre del col.lectiu Participació Activa i Social (PAS) i de la CUP de Cerdanyola-Ripollet
diumenge, 16 de març del 2008
La solitud dels catalans
LA SOLITUD DELS CATALANS
Aquests dies estem arribant als prop de vuitanta mil comentaris al
vídeo-documental (també peça teatral) que sobre el cas de l´Eric Bertran
va endegar el Víctor Alexandre.El documental en quatre parts hi figura al
popular youtube (http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4).Enregistra
més de sis-cent-mil visionats i milers de vídeo-respostes.Tot un fenòmen
en sí mateix i que ja està assolint importants fites al rànking general
estadístic del youtube...a nivell mundial!
En els diversos àmbits de còmput,el vídeo-documental de l´Eric s´acosta o
ja hi és present a la primera pàgina del rànking.Com a vídeo més visionat
de tot els temps;de notícies;més comentat;amb més vídeo-respostes...Algun
visitant assenyalava fa un temps aquest vídeo-documental com a el “xat
català”.
El cas de l´Eric Bertran és tan dramàtic com paradigmàtic alhora del
esdevenir i la vivència com a ciutadans i com a poble dels catalans.Què
demanava l´Eric el Setembre del 2004? Senzill: l´etiquetatge en català
dels productes a la venda a no pas altre país que Catalunya.La normativa
de la Generalitat en matèria de política lingüística i retol.lació li
donava la raó.La llei li atorgava tota la raó...La llei se li va llençar a
sobre! “Amenaçes”,”terrorísme”,l´ombra d´Al Qaida fins i tot li van
arribar a imputar.La mateixa insensibilitat i passotísme absolut de
determinats grans magatzems o hiper-mercats vers el català en oposició
directa a la natural sensibilitat i immensa ingenuïtat d´un noi de catorze
anys que tot just desperta a la (crua) realitat del fet diferencial
català.Al fet bastant a-temporal i persistent de ser un poble,una nació
sota el caprici tirànic dels mandataris d´un altre pais.Al fet d´estar
sotmesos al arbitri del “brazo tonto” de la llei i el poder espanyols i
francès “sense que noti la mà”.Si l´Eric Bertran hagués convidat a
etiquetar en català amb nou,sis,cinc anys o des de la llar d´infants,no
dubteu que els “picoletos” i Garzón no haurien dubtat en endur-se per tal
d´analitzar i alliçonar a aquest rar espècimen de jove català radical i
nacionalista.I si,per ells fos,uns quants mastegots pedagògicament
nacionalistes (espanyols s´entèn) li haurien caigut a sobre.Mil
“padres-nuestros” o copiar vuitcentes vegades “No es moderno ser tan
provinciano” o “Tu carnet de identidad es español” no se´ls trauria ningú.
Es doblement sagnant el cas de l´Eric Bertran.Sense dubte,en primer terme
donada la seva edat,catorze anys al moment dels fets.La brutalitat del fet
repressiu,de la detenció,del haver de viatjar a l´Audiència Nacional de
Madrid...de perdre el temps i el ritme vital habitual d´un estudiant de la
seva edat de la nit al dia.Sense voler-ho ni poder evitar-ho.Però,més
enllà d´això,no tot van ser les consabudes mostres de solidaritat
(altament interessades i oportunistes) de representants de partits
polítics el que es va trobar l´Eric.Amb posterioritat,i en el dia a dia,a
l´”institut de la vergonya”,el jove Eric és trobava sol davant el perill
(repetit) del “pedagogísme” del no-és-bó-ser-crític;del no-està-bé
-ser-tant-radical; del tu-ets-massa-jove -per-comportar-te-així...La
passió segons Sant Santiago y cierra España de nou sense màscara.Una
adolescència(una vida) ja marcada, o si més no adjectivada, per aquests,
diguem-ne,peculiars esdeveniments “nacionalistes”.
Però,és un cas aïllat el de l´Eric? Semblaria ser,tot semblaria indicar
més aviat...que no.Era degut al caràcter “incorregible” i trapella de
l´Eric que ell,i només ell,tenia tots els números de la rifa per acabar
ardent a la caldera d´en Pere Botero desprès de caminar una estona “por el
lado oscuro de la vida” nacionalista que cantaria l´Albert Pla o
l´original i menys estrambòtic Lou Reed? No,què va! Com deia,podien
(moment històric present,un més) haver cridat al ordre (constitucional) al
futur nadó de la Chacón o haver tret a declarar a Pasqual Maragall o a en
Josep Benet d´una residència de gent gran sense cap mirament!
L´imperialisme espanyolista no lliga gaire amb el mot “escrúpols”
precisament.
ELS ALTRES CATALANS SOLITUDEJATS.-Vull proposar un,
no gaire complicat com podreu tastar i sentir fins i tot en pròpia carn,exercici de
auto-reconciliació.De auto-reconeixement.Un espontàni acte de posar-se
medalles, si em permeteu el símil, tal com faria el nostrat màgic
Andreu.Jo crec que ens el tenim ben guanyat.Que no esdevindrà massa
auto-bombo.No és mal moment per mirar d´aixecar el cap,la vista i
contemplar el paisatge darrera la batalla(tantes batalles...bèliques o de
“conllevancia” ortegiana) i fer-nos un senyal,una clucada d´ull de
connivència dels catalans vers als catalans.La matèria grisa i primera
dels catalans està feta de resistència.De contra-llum,d´anar a la
contra.Està feta d´un rostre,d´una aparença desencaixada,desvetllada per
males notícies o amenaçes certes o consabudes.En tot cas,per un mal viure
o no-conviure-hi bé amb segons quins veïns.Mai serà doncs sobrer,de saber
identificar i reconéixer aquest dol sostingut.De dir: sí,és dol...però som
nosaltres! Ens han obligat a ser així i a defensar-nos amb aquesta fumera
solitària i resistent que tant es caracteritza.I encara ens la volen
desmuntar i fer escarni tot dient-nos victimístes! Neguem-nos-hi de tant
en tant i,com dic,aprenem a valorar el que som i a saber distingir els
diversos tons de cels grisos o negres que ens han quedat no pas per un
afany de guarir-nos les ferides o per tal de lamentar-nos-en sinó,ans al
contrari,per a millor situar-nos i saber cridar.No es tracta ni de
cofoïsme ni,al seu contrari, de ser plora-miques.Alcem el cap i mirem
com,al conjunt del bosc,hi conviuen “sorprenentment”,milers i milions de
solitudejats com nosaltres i tornem a reconciliar-nos amb nosaltres
mateixos un cop més,un dia més.Visualitzar,saludar i agraïr als “caiguts”
en soledat en èpoques passades.I, si més no,agafem aquest exercici
introspectiu com una mena d´esmorzar reconfortant que ens ha de permetre
tornar a sortir al carrer,tornar a lluitar amb més consciència i
(re)-coneixement de la nostra història i tarannà!
Fem un breu esboç d´altres compatriotes i situacions històriques per a qui
encara dubti dels beneficis de les aigues termals de la auto-consciència:
-Joan Coromines.Una vida entregada a la lletra,a la paraula.Cap ajut
institucional digne de tal nom i sostingut.L´autor del Onomasticon
Cataloniae deixa fills(instituts amb el seu nom) i muller(la seva ingent
obra) i mor bastant solitari.
-Els resistents catalans de la Guerra de Succesió davant els continuats
setges.La soledat davant dues potències ufanes i superbes.La soledat de la
traició al general Moragues que es deixa el cap
desprès de ser un resistent més.
-La soledat de Joan Fuster en vida i post-mortem.L´autor de “Nosaltres els
valencians”,tan irònic i preclar com odiat i vilipendiat.
-Soledat del avi Macià davant la també traició de Prats de Molló.Per no
dir la de Companys entre dues “feres ferotges” (Ovidi Montllor) a qual més
feixista.
-Solitud del discurs de Pau Casals davant l´ONU explicant que venia d´un
pais tant antic i ric com el que més.
-Solitud dels perdedors de la “Guerra Civil” tot esperant la reacció de
les democràcies europees acabada la guerra mundial i del maquis que no té
“paciència”
Però també solitudejats més moderns,actuals:
-Vida i mort exemplars també del recentment traspassat LLuís Maria
Xirinachs.Un excèntric i/o eixelebrat segons molts botiflers i
colonitzadors.Un mal exemple més i prou.
-La tenacitat incombustible d´un Eliseu Climent.Digna d´admiració i
exemplar.Solitària? Sí,és clar,també.Només faltaria.Només ens faltaria a
tots.
-La solitària i mantinguda lluita per la supervivència del propi idioma.El
solitari malviure fins i tot,d´una lluita armada,condemnada a no tirar
endavant entre tanta solitud i desert.
No cal ser exhaustius.Basta en exercir el dret a l´auto-reconeixement
diari de cadascú de nosaltres davant el mirall...I comprovar que també no
sumem més que un.
Per fi,desprès d´un bany de “multituds” davant els nostres iguals o
idèntics,mirar de recobrar o d´enfortir el nostre auto-centrísme.El nostre
destí catalano-cèntric.I no escatimar esforços en enfortir lligams amb
nacions amigues (i comprensives) alhora que donem per inútils i fem saltar
pels aires els ponts de plata i cadenes amb ls sucursals espanyolistes i
les sagrades constitucions impositives i,arribats a la glòria,intentem,per
alternar una mica,decidir decidir-nos per no partidizart-nos ni partir-nos
durant més temps la cara fent el joc(solitari) al super-poblat enemic de
sempre.
El Castell de Montjuïc és un dels principals símbols de la repressió cap al poble català"
Els militants de Maulets, Carles i David estan acusats de "ultratge a la bandera" per haver substituït la bandera espanyola del Castell de Montjüic per una estelada el passat 25 d'abril. Tot i que el proper mes farà un any d'aquest fet, encara no hi ha data de judici.
- El dia 25 d’abril de 2007 vau retirar la bandera espanyola del Castell de Montjuïc, tot substituint-la per una bandera estelada. Aquesta acció estava emmarcada dins una jornada de lluita convocada a tots els Països Catalans. Ara esteu pendents de la data del judici acusats per “ultratge a la bandera”. Què opineu d’aquesta defensa dels símbols, ja sigui la monarquia, ja sigui la bandera espanyola, que fa l’Estat espanyol?
La trobem totalment anacrònica i contrària a la llibertat d’expressió, demostra la manca de normalitat política que es viu a l’estat espanyol.
Els estats necessiten certa simbologia per crear la falsa imatge d’una comunitat política harmònica, amb una ciutadania homogènia, sense classes, amb els mateixos drets: una imatge de la societat modèlica en la qual no hi ha espai per al conflicte, perquè simplement no té sentit. Els símbols són essencials per tal de crear la idea de ciutadà, en la qual es dilueixen les diferències reals i s’imposa una identitat comuna que fa relacionar-se les persones com a membres d’una mateixa comunitat.
En el cas espanyol, la necessitat de símbols que ens cohesionin, encara és molt més comprensible si tenim en compte el llarg procés d’imposició de la identitat espanyola al conjunt de les nacions de l’estat, que, malgrat els esforços, mai no ha estat complet. Després de segles d’imposicions i repressió per intentar aconseguir una “nación única e indivisble” la mateixa existència de moviments independentistes a totes les nacions de l’estat espanyol evidencia el fracàs d’aquest projecte que és Espanya.
- Per quin motiu vau triar el Castell de Montjuïc per a fer l’acció?
El Castell de Montjuïc és un dels principals símbols de la repressió cap al poble català que ha estat utilitzat per bombardejar la ciutat de Barcelona i per empresonar, torturar i executar lluitadors i lluitadores del moviment obrer en els moments de major conflicte social.En el marc de la campanya “300 anys d’ocupació. 300 anys de resistència” vam pensar que era oportú unir i assenyalar en una acció dos símbols tan evidents de l’opressió cap al nostre poble, com són la bandera espanyola i aquesta fortalesa militar.
- Així emmarqueu l’acció dins la tradició antimilitarista i rebel del nostre poble, expressada històricament en diverses ocasions com la Setmana tràgica o tantes altres?
És cert que durant la vaga de la Canadenca o durant la Setmana Tràgica al Castell van ser empresonats milers de treballadors; però en cap moment hem pretès comparar la nostra acció amb conflictes tan transcendents com aquests. La nostra és simplement una acció més d’entre les desenes que es van realitzar en una jornada de lluita que diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista van convocar. Ara bé, sí que compartim l’esperit d’aquesta tradició combativa
- Des de fa temps esteu fent una campanya de sensibilització, juntament amb Alerta Solidària, que té com a lema “Quan tenen la injustícia per bandera, treure-la és un dret”. Un dels primers actes el vau fer al barri de Les Corts de Barcelona va comptar amb la participació, a més de la vostra advocada,Montserrat Salvador, d'Arcadi Oliveres, membre de Justícia i Pau. Com interpreteu que aquesta persona us donés suport en aquesta campanya?
- L’Arcadi Oliveres sempre ha mostrat el seu suport a les lluites contra les injutícies com pot ser el fet que un ordenament jurídic d’un estat que s’autodefineix com a democràtic tipifiqui el delicte d’ultratge a la bandera. A més a més, la seva fundació, entre altres, va emetre un comunicat en el qual denunciaven la intenció de l’Ajuntament de Barcelona de convertir el museu militar en un “centre per la pau” en el qual el Ministeri de Defensa continuaria formant part del seu òrgan de gestió, amb la flagrant contradicció que això suposa.
Darrerament, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va fer la proposta al govern espanyol que recuperessin part de la gestió del Castell de Montjuïc perquè hi fessin la seu del projecte de “l’Aliança de Civilitzacions” del president espanyol Zapatero. Què n’opineu d’aquesta renúncia?
Ja coneixem la tradició de l’Ajuntament de Barcelona d’omplir-se la boca de paraules com democràcia, pau, civivisme... com ja va demostrar cínicament al Fòrum de les Cultures o en l’ordenança cívica. A més a més, tampoc ens sorprèn la submissió als interessos del govern espanyol del la classe política catalana. El camí cap a la cessió del Castell ha estat vergonyós, des del començament fins al final: les condicions del govern del PSOE van ser: manter-hi un destacament de l’exèrcit que protegeixi les antenes d’ús militar que hi continuarà havent; que, com ja hem dit, el Ministeri de Defensa sigui cogestor de l’espai; i com a última condició, José Bono, en clar to de provocació, va dir que la bandera espanyola havia de seguir onejant.
L’EI ha demostrat la seva cohesió i solidesa, i la seva capacitat de resposta i mobilització. La passada tardor va suposar un repte mediàtic, polític i repressiu, i, malgrat les dificultats, l’independetisme revolucionari ha estat a l’alçada de les circumstàncies aconseguint incidir en el debat polític de l’estat espanyol, introduint-hi temes que històricament han estat tabú: la legitimitat de la monarquia. Ara bé, òbviament hi ha hagut errors i mancances que ens hauran de servir per aprendre i millorar. En general, valorem molt positivament la resposta que ha sabut donar l’EI i una part important de la societat catalana, i que ha aconseguit fer sortir a la llum la naturalesa antidemocràtica de l’estat espanyol i de la figura dels monarques.
Tornant al vostre cas, imagineu que havent-se realitzat el judici us declaren culpables. Tornaríeu a substituir els símbols imposats de l’Estat espanyol pels símbols del nostre poble? Quin missatge voldríeu trametre a la gent que pugui llegir aquesta entrevista?
Atacar els símbols espanyols i francesos és atacar un dels instruments de la seva opressió, tot i que entenem que la feina de l’EI va més enllà de la batalla simbòlica i que té un abast cada dia més ampli i palpable. Pensem que treure una bandera imposada no és cap delicte i ho tornaríem a fer quan ho consideréssim oportú. La resposta a la seva repressió ha de ser seguir lluitant.
divendres, 14 de març del 2008
Berlín
Si bé la imatge dels “marines” posseeix una bellesa extraordinària, una força considerable i una composició encertadíssima, és evident que pel que fa al simbolisme no li arriba a la sola de la sabata de la del Reichstag. ¿On era el centre del mal, en una illeta del Pacífic o a la orgullosa Berlín? L’edifici en runes és la metàfora visual més contundent sobre la fi del nazisme que hom pogués imaginar.
Però la història és la que és. Els comunistes, després d’admirar al món amb la seva força militar, es va haver de replegar, arran de la conferència de Ialta, darrera l’anomenat taló d’acer, amb un mur de Berlín que evitava la sagnia de “camarades” que volien fugir dels paradisos socialistes. La igualtat d’oportunitats, la desaparició de les classes socials i de la propietat privada, l’emancipació de la dona i tota la resta d’anhels que despertava el marxisme, no van reeixir com s’esperava. Segurament l’escleròtica estructura dels partits comunistes i l’autoritarisme extrem dels seus dirigents hi van tenir molt a veure. Caldrà tornar a intentar-ho d’una altra manera.
Ara pels carrers i avingudes del Berlín oriental, on durant anys l’austeritat era la norma i només hi circulaven automòbils amb motors de dos temps, si exceptuem els cotxassos oficials, hi ha tot el luxe del món. Una corrua de BMW, Audis i Mercedes passen per davant de les botiges de Vuitton, Prada, Gucci i tota la pesca que ocupen
Quel Nes
dijous, 13 de març del 2008
Dignitat Nacional
L'entitat Dignitat Nacional
Segons l'entitat els establiments que incompleixin la Llei de Política Lingüística han de ser denunciats mitjançant reclamació oficial als organismes competents, i haurà "d'atenir-se" a les sancions administratives. Segons l'article 32.3 d'aquesta llei, els rètols de les botigues han d'aparèixer "com a mínim en català", llevat evidentment del nom de la marca.
Per comunicar incompliments de la llei a Dignitat Nacional es pot fer via digital, això és, enviant un correu electrònic a "contacte@dignitatnacionalcat" indicant a l'assumpte "Reclamació comerç" i al cos del correu les següents dades:
• Nom de l'establiment (tal i com apareix al rètol)
• Tipus d'establiment (restaurant, botiga, etc..)
• Adreça i Població complertes
• Foto on es pugui llegir clarament el rètol (N’hi ha prou amb un telèfon mòbil amb càmera)
Dignitat Nacional comprovarà la veracitat de les dades i posteriorment en cas de resultar certes farà la corresponent denúncia -a nom de l'entitat- aportant fotografies i proves de l'incompliment de la llei. A més a més les denúncies seran publicades a la web de l'entitat.
Moltes gràcies
La Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés donem les gràcies als voluntaris i voluntàries que van recollir signatures el passat dia 9 de març, tot i la prohibició de les Juntes Electorals de Barcelona i Tarragona. Sabem que sense el vostre esforç i dedicació no hauria estat possible.
També us encoratgem perquè aquest proper cap de setmana, si en teniu ganes i disposeu de material, continueu recollint signatures fins a emplenar les butlletes. Confiem en vosaltres i en el vostre criteri per tirar endavant aquest acte.
També volem aprofitar per agrair als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, dels Països Catalans i d'arreu el suport que ens han donat en aquest acte. Esperem continuar tenint el seu suport fins fins que tots plegats aconseguim que Catalunya pugui exercir el Dret de Decidir-
Moltes gràcies
Comissió 9 de març - Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés
dimecres, 12 de març del 2008
Incòmode i necessari
Aquest mes de febrer es commemora el vuit-cents aniversari del natalici de Jaume I. Una data més a celebrar en el remolí d´efemèrides que els Països Catalans recorden en els últims anys. En aquest cas però, i a diferència del record del tercer centenari d´ocupació espanyol, les autoritats locals sí que s´han plegat i li han encetat homenatges, el que tampoc no representa res nou. Des de fa més d´un segle, fins i tot abans, les autoritats pròpies i les foranes hi van tenir temps per recordar el rei Jaume i els seus fets. Des del moviment polític i cultural de meitat del divuit, que hi veié en el de Montpeller una mena de defensor de l´ideari liberal, al renaixentista, que afavorí una imatge d´ell més aviat conservadora i regional. Des de les fileres del moviment republicà també es defensà a Jaume I com l´atorgador de llibertats civils i ciutadanes, fins al franquisme, que hi ressaltà el seu tarannà de croat al servei dels ideals de l´església i la cristiandat. Un dels últims casos l´hem vist les últimes setmanes, en especial a alguns llocs del país, on les autoritat hi han hagut de doblegar l´esquena per ofrenar-lo. En aquest cas ha tornat a succeir la circumstància d´homenatjar-lo de manera intencionadament descafeïnada, exclusivament se centra en alguns detalls de la seua figura i que obvia altres fets inqüestionables de la seua biografia, el que ha evidenciat, de nou, fins a quin punt pot resultar d´incòmoda la història per a les nostres autoritats.
De Jaume I s´ha ressaltar que era alt, ros, esplèndid, un ideal de coratge, progrés, modernitat i de servei al nostre país, territori o comunitat autònoma, tant se val. Vaja, un veritable espill dels nostres governants actuals. Entre les coses que s´han obviat hi ha fets com d´on va venir, qui el va acompanyar, quina llengua parlava o fins i tot, i això no és tampoc un fet menor, què hi féu amb els que es trobà els nous territoris conquerits. Bé, tampoc no serem nosaltres els que reivindiquem la vida de Jaume I, que al cap i la fi no va ser més que un rei més del seu temps, ni més avançat, retardat, progressista o conservador que contemporanis seus com Enric III d´Anglaterra, Lluís IX de França o els castellans Ferran III i Alfons X. El regnat del rei Jaume va ser molt llarg, un dels més llargs de la història europea, temps més que suficients perquè es produïren fets tant excepcionals com el procés de conquesta territorial i que comportà la creació de regnes nous, una impuls repoblador, fonamentat en desenes de milers de biografies anònimes, i que canvià i bastí un nou paisatge humà, cultural i institucional que ha perdurat fins al present.
Amb tot, i malgrat que no deguem obviar el genocidi que suposaren les conquestes, en especial la de Mallorca, on la població local va ser exterminada, expulsada o feta esclava, nosaltres, del temps de Jaume I ens quedem amb algunes coses, tampoc no tantes però sí d´importància, com la integració del País Valencià i Mallorca a l´àrea de cultura catalana, la fixació de la major part dels límits dels Països Catalans. Tampoc no podem obviar el fet que es tracta d´una de les figures històriques més valorades pels catalans del Principat, del País Valencià o de les Illes, i això independentment dels credos polítics. No debades, la del rei Jaume és una estampa que ha traspassat èpoques, credos ideològics i el que és més important, barreres interiors, el que li ha dotat d´un caire d´horitzontalitat territorial més que necessari per a un país tan invertebrat com el nostre.
Editorial de l'Accent
Qui defensa l'escola pública?
Entrevistat recentment sobre el sentit de les seves pel·lícules, el cineasta Ken Loach afirmava que només pretenia donar veu a aquell segment d’una societat dual que pateix les injustícies generades pel sistema i que actualment no troba ningú que el representi políticament.
L’explicació no és res més que una posada al dia de l’asseveració de Karl Marx segons la qual, el règim parlamentari burgès és aquell on “els oprimits són autoritzats una vegada cada diversos anys a decidir quins mandataris de la classe opressora han de representar-los i esclafar-los en el Parlament”.
Tot i la duresa d’aquesta frase, l’evolució de les societats en el darrer segle i els matisos que cada lloc i cada moment històric han anat introduint, la crua realitat parlamentària catalana sembla donar raó al vell filòsof materialista. Vegeu sinó quin ha estat fins el moment actual el posicionament del conjunt de forces polítiques amb representació al Parlament autonòmic principatí respecte un fet tan cabdal com les bases per a l’anomenada “Llei d’Educació Catalana” (LEC).
Hores d’ara, després del magnífic seguiment de la vaga del 14F, de l’èxit de les mobilitzacions de professors i estudiants, de la resposta solidària de la majoria de famílies i -també cal dir-ho- malgrat les mentides, desqualificacions i intoxicacions abocades des dels estómacs agraïts d’“opinadors” i “intel·lectuals orgànics” que han actuat com a autèntics mercenaris d’una guerra psicològica i mediàtica, és del tot evident el caràcter plenament antisocial de les bases formulades per a la LEC.
La CUP ja va fer públic el seu posicionament en denunciar que aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE...) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l’ensenyament, implantant un sistema de gestió dels centres que posi els criteris productius i mercantils pel damunt de qualsevol consideració social o pedagògica i obrint aquesta gestió a fundacions i entitats particulars.
En cas d’aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l’Educació de les noies i nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l’orientació dels currículums a les mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres) i d’altres reduïts gairebé al nivell assistencial i condemnats a la formació de mà d’obra barata i sense referents culturals.
Tal i com està plantejada en la LEC, l’autonomia de centres suposaria la impossibilitat d’una part important de la població d’accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans. Podria fins i tot derivar en el trencament del model lingüístic d’immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua.
Per contraposició, i recollint el que ha estat la reivindicació històrica del conjunt de la comunitat educativa, entenem que cal apostar per una Llei d’Educació que, lluny de perdre’s en fórmules de gestió empresarial, vagi a les arrels dels problemes, i es fonamenti en uns principis socials i educatius que no poden ser altres que la igualitat, la integració, la formació integral dels estudiants i llur promoció social.
La Llei Catalana d’Educació hauria d’acabar amb la política segregadora dels concerts i establir una única xarxa pública d’escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres, en la que intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies. La llei hauria de garantir també un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats, passant del 2,8% del PIB actual al 6,25% que s’hi destina en estats com Finlàndia, tan lloat pels seus resultats.
Caldria establir i posar en marxa veritables mecanismes públics i objectius d’avaluació dels centres, des del seu funcionament ordinari, necessitats i dotacions, fins a l’adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva i capacitats assolits pels estudiants, afavorint especialment aquells que treballen en zones amb una major problemàtica social.
En definitiva, la llei hauria d’ajudar a avançar vers un sistema educatiu integrador i solidari, basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i amb la llengua catalana com a eina de cohesió.
Així doncs, i reprenent el fil argumental amb què iniciava l’escrit, només em resta plantejar algunes preguntes... On és l’esquerra parlamentària? Qui defensa una escola pública de qualitat i per a tothom al Parlament Català? Què se n’ha fet del PSUC? Continuarà gaire temps l’esquerra iuppie mediàtica i política d’aquest país qualificant-se cínicament d’esquerres? No tenia raó, en Xirinachs, quan parlava de la traïció dels líders?
Xavier Oca i Baradad, membre de la CUP de Sabadell i de l'MDT, publicat a Diari de Sabadell el 26 de febrer de 2008dimarts, 11 de març del 2008
9 anys de Racó Català
Tal dia com avui fa 9 anys Racó Català iniciava el seu camí a la xarxa. Des dels seus inicis com a pàgina personal fins a l'actualitat hi va un gran canvi, i és que Racó Català s'ha consolidat com al quart mitjà digital en català en visites, del conjunt de mitjans digitals en català que s'auditen mitjançant OJD. Fa ja molt de temps que els qui administrem Racó Català hem vist les nostres espectatives superades amb escreix.
Tot això però no hauria estat possible sense els qui feu i els qui fem diàriament Racó Català, tots els qui omplen els fòrums més actius en català de tota la xarxa, amb més de 2 milions de comentaris i més de 82.000 fils diferents, a un ritme de més de 4.000 missatges i 100 fils diaris. Entre tots continuem avançant i aportant referents a l'imaginari col·lectiu català, creant l'autèntic espai comunicacional dels Països Catalans.
Aquest petit miracle digital té molt a agrair a tots els col·laboradors que han contribuït a que tot això sigui possible. A les associacions, les entitats, les agrupacions o senzillament les persones individuals que han ajudat a tirar el projecte endavant. Tècnics, administradors, moderadors i el punt més important, els usuaris, fan que tot això continuï creixent dia a dia, i que la idea de país i de societat que defensen la majoria dels qui en formem part arribi a més gent del nostre país, de Salses a Guardamar. A tots ells el nostre agraïment.
Racó Català també ofereix així mateix allotjament gratuït a tot un seguit d'entitats, associacions i projectes catalans a la xarxa. A dia d'avui ja n'hi ha més de 180, entre ells associacions tant destacades com La Bressola, portals i projectes a la xarxa en català tant importants com Blocat, Catapings, La Crispeta, PPCC.cat, HarryPotterCAT i les pàgines personals de membres de la societat civil i/o cantants, com ara el cantautor Cesk Freixas o el periodista i escriptor Víctor Alexandre.
Com dèiem al 6è aniversari ... "perquè tots nosaltres desitjàvem expressar aquesta manera de veure el món. La manera que tenim els qui fem i els qui visitem cada dia Racó Català. Els qui visitem Vilaweb o Tribuna Catalana, els que ens fiem de Contrastant, llegim El Punt o comprem El Temps. Els qui creiem que, fins i tot ara, hi ha una altra manera de fer premsa i de veure el món que els dels mèdia convencionals. Que hi ha un altre país, una altra manera de fer política, en definitiva, una altra manera de veure les coses. Existim, i tots aquests mitjans en sóm la prova".
Com sabeu també hi ha tota un enorme llistat d'actes i esdeveniments culturals, lingüístics i de territori on Racó Català hi col·labora desinteressadament, com per exemple el Catalunya Acció Sonora, els Premis Enderrock, l'Acampada Jove, el Senglar Rock, el Festour, l'Aplec del Sènia, el Castanyada Rock, el Culturaviva, l'Acampallengua de Mallorca, el Franja Rock, el Festa Means Party o el Festivern, entre molts d'altres -també amb casals, entitats i associacions-. I sense oblidar els sortejos !
A alguns tot això no els fa gens de gràcia, com als nostres amics piscineros d'El Mundo - El Dia de les Balears, que han provat de relacionar-nos -amb més pena que gloria- amb el terrorisme. És també el camí que van provar els seus amics de Baleares Liberal, que ens titllava de "kale borrokas". D'altres, com Ciudadanos, han intentat silenciar-nos, i la "brunete mediàtica" que els acompanya ens ha assenyalat amb el dit. A tots ells els vam dedicar un curs de comprensió lectora molt pràctic. I finalment, com sempre passa en aquest país, alguns que pressuposavem al nostre mateix vaixell ens han fet el buit. A tots ells, i especialment a aquests darrers, els dediquem no només aquest aniversari, sinó tots els que vindran.
Com dèiem el dia de la denúncia dels Ciudadanos: Ací seguim, i ací seguirem.
I per a celebrar-ho, hem organitzat una festa d'aniversari pel proper 5 d'abril, a dos quarts d'onze del vespre. Serà al Via Fora! de l'Espai Manning (Carrer Montalegre 7), just darrera del MACBA -al costat del CCCB-, davant mateix de la Facultat d'Història de la UB, al gòtic de Barcelona, ben a tocar de la Plaça Catalunya i Universitat.
L'entrada és gratuïta, i hi actuaran Feliu Ventura i Cor de Carxofa (Catalina de Sa Pobla, Titot, Brillant, Mireia Mena ...). Us hi esperem a tots !
Comissió 100 anys d'estelada
Ens posem en contacte des de la Comissió 100 anys d’estelada per informar-vos de tot
el que estem organitzant aquest any 2008.
>> WEB:
La pàgina electrònica www.estelada.cat presenta ja la nova versió definitiva i amb
tots els continguts operatius per a fer-se ressò dels actes del Centenari de la
senyera estelada, així com de nova informació històrica dels personatges i imatges
de cent anys d'independentisme contemporani.
>> ADHESIONS:
Des del desembre de 2007 fins ara, ja comptem amb més de 100 intel·lectuals,
historiadors, polítics i altres representants d'organitzacions cíviques i polítiques
d’arreu del país. La diversitat de les persones que ens avalen, garanteixen una
pluralitat i riquesa d'opinions que ens agradaria destacar d'aquesta commemoració.
>> PRESENTACIÓ OFICIAL:
Ben aviat us farem saber la data oficial (que serà al voltant del 14 d'abril) de la
presentació oficial del centenari amb els projectes literaris confirmats, activitats
pedagògiques, activitats socials, sorpreses, etc.
Ara és l’hora de tots els que podeu col·laborar en aquest projecte, fent-vos-en
ressò a través de la premsa, ràdio, internet, revistes, associacions, etc. on
normalment hi interveniu o hi teniu un paper directiu. La vostra aportació personal
del què han representat els cent anys de l'estelada i la seva gent, pot ajudar
decisivament a fer de la celebració un veritable esdeveniment popular.
>> PROJECTE 100 CIMS – 100ANYS >>
La Comissió del centenari de l’estelada fa una crida al món excursionista i dels
esports de muntanya perquè s’afegeixi a la celebració. La nostra proposta és ben
senzilla. Es tracta de fer el que ja sempre s’ha fet, aquest cop però de forma
coordinada i commemorativa dels cent anys: Enfilar-nos a les muntanyes amb la
quatribarrada estelada a la motxilla.Es tracta de realitzar cent ascencions a cims
catalans o d’arreu del món i fer-hi onejar l’ensenya que visualitza la vigència de
l’ideari màxim de llibertat i respecte per Catalunya. En la llibertat dels cims,
reivindiquem la llibertat de la nostra nació.Fem una crida a totes les entitats
excursionistes, agrupaments escoltes, grups de muntanya, caminants i escaladors, a
participar d’aquest repte d’aconseguir sumar 100 ascencions per commemorar 100 anys
de bandera independentista. Per aquest efecte, la comissió editarà un banderí
commemoratiu dels cent anys que ben aviat tothom podrà recollir.A la reivindicació
del centenari s’hi ha afegit la Plataforma Pro-seleccions Esportives Catalanes amb
la voluntat que els esportistes catalans, els de muntanya ja en són uns, puguin
competir oficialment arreu.
Per a qualsevol comentari, dubte o proposta que tingueu, no dubteu a posar-vos en
contacte amb nosaltres.
Ben cordialment,
COMISSIÓ 100 ANYS D’ESTELADA
Manifestació a Girona contra la MAT
Si les manifestacions anteriors ja varen ser un èxit de participació, aquesta volem que sigui memorable i que esdevingui un punt d'inflexió en els més de tres anys que fa que lluitem contra la imposició d'aquesta infrastructura que encara avui, i malgrat la nostra insistència, no ha estat justificada. Per tal de pressionar el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica França-Espanya, les autoritats espanyoles i franceses i els promotors del projecte a totes dues bandes dels Pirineus perquè desestimin el projecte, és summament important que aconseguim mobilitzar el més gran nombre possible de persones per a aquest acte, que com els anteriors volem que sigui una expressió democràtica i festiva de la nostra ferma oposició a
Amics i companys, comptem amb el vostre suport i estímul per difondre aquest missatge i animar els vostres socis, afiliats, amics i familiars a participar a la manifestació de Girona.
Tots junts contra
Pel futur del territori, ARA O MAI!
dilluns, 10 de març del 2008
La PDD considera un èxit la recollida de signatures tot i la persecució de les Juntes electorals
La PDD i SiP valorem com un èxit de participació democràtica la recollida de signatures pel DRET de DECIDIR malgrat els impediments i incidents provocats pels acords de les Juntes electorals provincials de Barcelona i Tarragona.
A les comarques de Girona on la Junta Electoral Provincial havia acordat permetre l’activitat, la recollida s’ha desenvolupat sense incidents. Només a Palamós, s’ha hagut de tancar una taula per la prohibició de l’Ajuntament.
A les comarques de Lleida la jornada s’ha desenvolupat amb normalitat.
A Barcelona ciutat s’han tancat algunes taules (Sarrià, Av Gaudí,...) però les restants han funcionat amb normalitat. A Barcelona comarques hi ha hagut molts problemes i s’han hagut de tancar la majoria de taules (Sant Cugat, Manresa, Granollers, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma de Gramenet, etc...). A Vilanova del Vallès, després de tancar una taula, els voluntaris han continuat recollint signatures en un taller privat, i la policia local ha aixecat acta i ha incautat el material en aquesta propietat privada.
A Tarragona i comarques també s’han hagut de tancar la majoria de taules (Tarragona, Reus, Torredembarra, El Vendrell, etc.). A les Terres de l’Ebre, la Guàrdia Civil ha actuat amb especial contundència. Han requisat tot el material de les taules, incloses butlletes que ja estaven signades, amb la qual cosa es vulnera el dret a la protecció de dades i han aixecat actes d’identificació i incautació. A Benissanet han requisat el DNI a l’alcalde del municipi, a tots els voluntaris i a les persones que es trobaven signant en aquell moment.
COMISSIÓ 9M
Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés.
Barcelona, 9 de març de 2008, 19:30
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
