dimecres, 12 de març del 2008

Incòmode i necessari










Aquest mes de febrer es commemora el vuit-cents aniversari del natalici de Jaume I. Una data més a celebrar en el remolí d´efemèrides que els Països Catalans recorden en els últims anys. En aquest cas però, i a diferència del record del tercer centenari d´ocupació espanyol, les autoritats locals sí que s´han plegat i li han encetat homenatges, el que tampoc no representa res nou. Des de fa més d´un segle, fins i tot abans, les autoritats pròpies i les foranes hi van tenir temps per recordar el rei Jaume i els seus fets. Des del moviment polític i cultural de meitat del divuit, que hi veié en el de Montpeller una mena de defensor de l´ideari liberal, al renaixentista, que afavorí una imatge d´ell més aviat conservadora i regional. Des de les fileres del moviment republicà també es defensà a Jaume I com l´atorgador de llibertats civils i ciutadanes, fins al franquisme, que hi ressaltà el seu tarannà de croat al servei dels ideals de l´església i la cristiandat. Un dels últims casos l´hem vist les últimes setmanes, en especial a alguns llocs del país, on les autoritat hi han hagut de doblegar l´esquena per ofrenar-lo. En aquest cas ha tornat a succeir la circumstància d´homenatjar-lo de manera intencionadament descafeïnada, exclusivament se centra en alguns detalls de la seua figura i que obvia altres fets inqüestionables de la seua biografia, el que ha evidenciat, de nou, fins a quin punt pot resultar d´incòmoda la història per a les nostres autoritats.

De Jaume I s´ha ressaltar que era alt, ros, esplèndid, un ideal de coratge, progrés, modernitat i de servei al nostre país, territori o comunitat autònoma, tant se val. Vaja, un veritable espill dels nostres governants actuals. Entre les coses que s´han obviat hi ha fets com d´on va venir, qui el va acompanyar, quina llengua parlava o fins i tot, i això no és tampoc un fet menor, què hi féu amb els que es trobà els nous territoris conquerits. Bé, tampoc no serem nosaltres els que reivindiquem la vida de Jaume I, que al cap i la fi no va ser més que un rei més del seu temps, ni més avançat, retardat, progressista o conservador que contemporanis seus com Enric III d´Anglaterra, Lluís IX de França o els castellans Ferran III i Alfons X. El regnat del rei Jaume va ser molt llarg, un dels més llargs de la història europea, temps més que suficients perquè es produïren fets tant excepcionals com el procés de conquesta territorial i que comportà la creació de regnes nous, una impuls repoblador, fonamentat en desenes de milers de biografies anònimes, i que canvià i bastí un nou paisatge humà, cultural i institucional que ha perdurat fins al present.

Amb tot, i malgrat que no deguem obviar el genocidi que suposaren les conquestes, en especial la de Mallorca, on la població local va ser exterminada, expulsada o feta esclava, nosaltres, del temps de Jaume I ens quedem amb algunes coses, tampoc no tantes però sí d´importància, com la integració del País Valencià i Mallorca a l´àrea de cultura catalana, la fixació de la major part dels límits dels Països Catalans. Tampoc no podem obviar el fet que es tracta d´una de les figures històriques més valorades pels catalans del Principat, del País Valencià o de les Illes, i això independentment dels credos polítics. No debades, la del rei Jaume és una estampa que ha traspassat èpoques, credos ideològics i el que és més important, barreres interiors, el que li ha dotat d´un caire d´horitzontalitat territorial més que necessari per a un país tan invertebrat com el nostre.

Editorial de l'Accent