Ahir diumenge hi va haver a Girona una gran manifestació contra la M.A.T. A part de moltíssimes pancartes i cartells de protesta i reivindicatius, l’eslògan més unànime era «No a la MAT, ni aquí ni enlloc.» L’anterior manifestació anti-MAT havia tingut lloc a començaments de mes a Perpinyà. I és que fins ara ja se n’havien fet quatre més. La de Girona ha estat una d’aquelles que em fa goig, no solament perquè hi va participar molta gent (particulars, associacions, ajuntaments, comarques, pagesos, ecologistes, tant del Principat com de la Catalunya del Nord), sinó també perquè la gent era molt diversa. Les manifestacions més homogènies, benvingudes siguin. Però és evident que les que congreguen persones més diverses -per la procedència, l’edat, la condició social o cultural- són les que millor reflecteixen la mateixa diversitat social i, doncs, les que acaben fent l’efecte que estàs al mig d’una reclamació que té un suport ampli, difús, escampat, ric. (Qui vulgui una breu crònica de la manifestació d’aquest diumenge i, és clar, informació sobre tota la campanya, pot anar a: http://www.nomat.org/)
A hores d’ara resulta ben clar que la millora de la qualitat, quantitat i seguretat en el subministrament d’energia elèctrica és absolutament imprescindible, però que es pot aconseguir molt bé sense l’obra monstruosa i faraònica que es vol fer, una obra que ha estat precedida de vacil·lacions de tota mena i de plantejaments que no han tingut per res en compte la visió global de les necessitats energètiques ni les possibilitats del territori ni el bé comú que representen la preservació del medi ambient i del paisatge. Vejam si la intervenció del coordinador europeu, Mario Monti, que d’aquí a un parell de dies vindrà a Girona, serveix per a alguna cosa. Ell ha estat un dels que ha insistit en la importància de les mobilitzacions ciutadanes per prendre adequadament el pols a l’enuig i al rebuig.
Això és el que, més enllà d’aquest cas, ens pot portar a reflexionar sobre la importància democràtica de les mobilitzacions ciutadanes. Lamentablement, són poc freqüents: molta gent adopta una actitud desanimada, escèptica, deixada, submisa, i acaba amb una actitud sotmesa; s’accepta pràcticament tot, s’aguanta tot, ens ho acabem empassant tot. A mi, encara em té astorat que el col·lapse espectacular del transport públic l’octubre i el novembre passat no desencadenés un allau de protestes multitudinàries que haurien paralitzat el país. Ja he dit més d’una vegada que els sindicats no van estar a l’altura. I no hi va estar el govern, ni tampoc els partits polítics. Ara bé, qui realment va reaccionar pitjor va ser la ciutadania, perquè ella n’era la primera i principal afectada. El cas del transport i de les comunicacions és espaterrant, però no és únic. Hi ha moltes coses que ens haurien de treure de polleguera si fóssim ciutadans realment responsables i volguéssim exigir, per tant, responsabilitats a aquells que en tenen. En això, al capdavall, es manifesta la capacitat democràtica d’un poble, en la seva capacitat d’acció i de reacció.
Algú potser pensarà que la gent és prou llesta, que ja s’ha adonat que les mobilitzacions no serveixen de res i que no val la pena amoïnar-s’hi. Aquesta actitud resignada em sembla terrible, perquè senyalitza el principi de la fi. Sé perfectament -no sóc ni tan ingenu ni tan optimista- que la veu del poble és poc escoltada. Sé perfectament que moltes accions i iniciatives populars han acabat en no-res o en ben poca cosa. Però també sé que altres han tingut èxit: o no recordem el referèndum que es va fer a Palamós per salvar la Platja de Castell? No recordem alguna campanya contra marques comercials que han hagut finalment de replantejar les seves estratègies? I totes les accions a favor de la retolació en català, ¿que potser no han tingut èxit? No n’hauran tingut el cent per cent, és clar. Però tot l’èxit que hagin tingut -poc o molt- ha estat degut a la visió, la decisió, el coratge i la tenacitat de persones i grups que s’hi han posat, que han lluitat, que no han retrocedit. Si no hagués estat per l’excel·lent campanya de la Comissió de la Dignitat avui encara molts es pensarien que és just que els papers siguin a Salamanca. Avui, però, no solament n’hem recuperat uns quants sinó que tothom sap, a Catalunya, que els altres estan segrestats, que el govern espanyol incompleix les seves pròpies lleis i que aquesta és una batalla que guanyarem segur.
D’això n’hauríem d’estar convençuts: els ciutadans -fins i tot des de la simple perspectiva de consumidors- tenim molta més força de la que ens pensem. I sobretot, de la usem. Perquè el monopoli de la violència és de l’Estat. Però la força encara és nostra. I, en molts casos, també la raó.
Josep-Maria Terricabras
A hores d’ara resulta ben clar que la millora de la qualitat, quantitat i seguretat en el subministrament d’energia elèctrica és absolutament imprescindible, però que es pot aconseguir molt bé sense l’obra monstruosa i faraònica que es vol fer, una obra que ha estat precedida de vacil·lacions de tota mena i de plantejaments que no han tingut per res en compte la visió global de les necessitats energètiques ni les possibilitats del territori ni el bé comú que representen la preservació del medi ambient i del paisatge. Vejam si la intervenció del coordinador europeu, Mario Monti, que d’aquí a un parell de dies vindrà a Girona, serveix per a alguna cosa. Ell ha estat un dels que ha insistit en la importància de les mobilitzacions ciutadanes per prendre adequadament el pols a l’enuig i al rebuig.
Això és el que, més enllà d’aquest cas, ens pot portar a reflexionar sobre la importància democràtica de les mobilitzacions ciutadanes. Lamentablement, són poc freqüents: molta gent adopta una actitud desanimada, escèptica, deixada, submisa, i acaba amb una actitud sotmesa; s’accepta pràcticament tot, s’aguanta tot, ens ho acabem empassant tot. A mi, encara em té astorat que el col·lapse espectacular del transport públic l’octubre i el novembre passat no desencadenés un allau de protestes multitudinàries que haurien paralitzat el país. Ja he dit més d’una vegada que els sindicats no van estar a l’altura. I no hi va estar el govern, ni tampoc els partits polítics. Ara bé, qui realment va reaccionar pitjor va ser la ciutadania, perquè ella n’era la primera i principal afectada. El cas del transport i de les comunicacions és espaterrant, però no és únic. Hi ha moltes coses que ens haurien de treure de polleguera si fóssim ciutadans realment responsables i volguéssim exigir, per tant, responsabilitats a aquells que en tenen. En això, al capdavall, es manifesta la capacitat democràtica d’un poble, en la seva capacitat d’acció i de reacció.
Algú potser pensarà que la gent és prou llesta, que ja s’ha adonat que les mobilitzacions no serveixen de res i que no val la pena amoïnar-s’hi. Aquesta actitud resignada em sembla terrible, perquè senyalitza el principi de la fi. Sé perfectament -no sóc ni tan ingenu ni tan optimista- que la veu del poble és poc escoltada. Sé perfectament que moltes accions i iniciatives populars han acabat en no-res o en ben poca cosa. Però també sé que altres han tingut èxit: o no recordem el referèndum que es va fer a Palamós per salvar la Platja de Castell? No recordem alguna campanya contra marques comercials que han hagut finalment de replantejar les seves estratègies? I totes les accions a favor de la retolació en català, ¿que potser no han tingut èxit? No n’hauran tingut el cent per cent, és clar. Però tot l’èxit que hagin tingut -poc o molt- ha estat degut a la visió, la decisió, el coratge i la tenacitat de persones i grups que s’hi han posat, que han lluitat, que no han retrocedit. Si no hagués estat per l’excel·lent campanya de la Comissió de la Dignitat avui encara molts es pensarien que és just que els papers siguin a Salamanca. Avui, però, no solament n’hem recuperat uns quants sinó que tothom sap, a Catalunya, que els altres estan segrestats, que el govern espanyol incompleix les seves pròpies lleis i que aquesta és una batalla que guanyarem segur.
D’això n’hauríem d’estar convençuts: els ciutadans -fins i tot des de la simple perspectiva de consumidors- tenim molta més força de la que ens pensem. I sobretot, de la usem. Perquè el monopoli de la violència és de l’Estat. Però la força encara és nostra. I, en molts casos, també la raó.
Josep-Maria Terricabras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada