Time for freedom

'TIME FOR FREEDOM'


Ja no hi ha torretes de vigilància. Ni filferrades. Ni 'check-points' de
la RUC. Ni paracaigudistes al servei de la reina. Ni tanquetes a Falls
Road. Ni vagues de fam. I els blocs H són buits de presos.

Han passat 3.650 dies, deu anys ja, des que els històrics Acords de
Divendres Sant van reforçar el reeixit procés de pau a Irlanda del Nord,
van finiquitar l'era d'exclusió social i d'apartheid polític de la
comunitat republicana i van obrir l'etapa de noves institucions i de
govern multipartit, consumat el 8 de maig de 2007 amb la insòlita
instantània que aplegava Gerry Adams i Ian Parsley.

Els acords, amb ratificació popular, van obrir alhora la possibilitat de
noves institucions nord-sud a l'illa de James Conolly, van inaugurar un
nou cicle Londres-Dublín i van consolidar unes vies polítiques que
superaven trenta anys de violència, que havien convertit el Nord d'Irlanda
en el territori més militaritzat d'Europa. D'aleshores ençà ho hem vist
quasi tot: la llibertat dels presoners, dràstics informes sobre la RUC que
urgien reformes de les estructures policíaques, regressions i aturades, la
suspensió de l'autonomia, el desarmament de l'IRA i McGuiness i Adams a
les institucions de govern.

Fet i fet, perquè un procés de pau mai no és un punt d'arribada, sinó de
sortida. I no és exempt d'entrebancs i de dificultats. Encara avui queden
serrells: relatius al reconeixement de la violència repressiva de l'estat
britànic (sovint amb la complicitat de Dublín). Encara no s'han fet
públics els informes que han de certificar els nivells de guerra bruta que
es van assolir. Tampoc no deixa de sorprendre que un Blair amb un rivet
infantil es projecti permanentment com a àrbitre del procés i no pas com a
part activa i determinant de quaranta anys d'un conflicte que ha causat
més de 3.000 morts.

El mirall resolutiu irlandès, allà on molts s'interpel.laven sobre el
conflicte basc, existeix. Segur. Però existeix encara més, molt més, el
mirall britànic respecte de l'executiu espanyol. Allà ni ZP, ni Aznar, ni
González, ni la UCD abans, s'hi han emmirallat mai. Ni tan sols han fet la
seva particular Declaració de Downing Street. Malgrat que Irlanda demostri
avui els rèdits impagables del procés de pau, a la pell de brau
prefereixen la 'línia dura' i la 'guerra sin cuartel'. I així ens van les
coses, mentre a Irlanda desmantellen les casernes.

En aquest àmbit, dos detalls més semblen importants. L'un, i aviat és dit:
que una herència colonial anacrònica és avui més motiu de vergonya que no
pas d'orgull al Regne Unit. L'altre, com avís a navegants: no sé pas on
paren totes les Thatchers del moment, ni els falcons de la guerra, ni els
professionals de l'antiterrorisme que burxaven la por i que tant
sovintegen per aquestes contrades.

Però, dels dos detalls anem al fet neuràlgic. Hem passat del 'No time for
love' dels anys 70 a Belfast i Derry al 'Time for peace' llaurat aquests
darrers deu anys, per albirar el futur d'un 'Time for freedom' dels sis
comptats. Aquesta és la bona nova. Que ja no hi ha torretes, ni tancs, ni
filferrades per a la llibertat d'Irlanda. I que per a la causa
republicana, ja no hi ha cap més límit que la voluntat popular. Aquesta és
la notícia. La gran notícia. Per a ells, per a tots nosaltres i per a la
lliure determinació dels pobles.


David Fernandez