La nació històrica i la nació moderna, Jordi Plens.
Ara que ja no és motiu de discussió que Catalunya sigui oficialment una nació, ja que així la va definir una ampla majoria del nostre Parlament, recollint el sentiment i la voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya en el nou text estatutari, en vigor des de l'estiu del 2007; potser seria el moment d'exposar, amb un cert rigor, el significat de l'afirmació continguda en el seu preàmbul, per veure com la institució legislativa dels catalans s'ha limitat a donar validesa a allò que feia tants de segles que se sostenia amb tota naturalitat. Aviso: no és una qüestió perenne ni atemporal. Ara bé, per evitar confondre'ns, haurem de distingir entre dues menes de nacions, formades en diferents períodes: la històrica i la moderna.
La nació històrica, en aquest racó d'Europa, es configura a partir d'un grup ètnic el territori del qual coincideix més o menys exactament amb una demarcació sota autoritat senyorial (un reialme, un comtat...). La cohesió cultural, és clar, hi juga a favor. El nacionalisme, entès com a lleialtat i favoritisme intragrupals, apareix com una conseqüència del fet nacional. Per exemple, al segle XIV, en la famosa afirmació de Muntaner segons la qual no coneixia cap poble al món tan benestant com el català, ni que fos tan nombrós i, malgrat això, parlés una sola llengua: "d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans". En els parlaments a les corts catalanes de mitjan segle XV no és estranya l'expressió "nació catalana", fins en boca de la reina Maria, muller d'Alfons IV i germana del rei de Castella, per designar una part del conjunt de súbdits de la corona d'Aragó. Així, el cardenal Margarit, bisbe d'Elna, es refereix, l'octubre de 1454, en les corts de Barcelona, a "la benaventurada, gloriosa e fidelíssima nació de Catalunya." Novament, hi trobem esments durant la Revolució de 1640, en especial quan el Principat s'alia amb França per finalitats defensives. Al capdavall, és aquella nació que, a l'estiu de 1713, prefereix acabar amb glòria i resignació -parafrasejant el discurs pronunciat en el braç militar per Emmanuel Ferrer- abans que sotmetre's a les imposicions d'una corona invasora que la vol tiranitzar.
La nació moderna es configura a l'àrea occidental del planeta d'ençà de la segona meitat del segle XVIII com una comunitat sobirana que opta per la llibertat. Suprimeix i suplanta l'autoritat senyorial de l'Antic Règim (en el cas més senzill, la del rei), que existia per gràcia de Déu. Per tant, en primer lloc, hi ha d'haver un moviment nacionalista, més o menys organitzat, que creï la nova nació -la construeixi- allà on abans existia un domini senyorial. La nació s'associa ara a la democràcia perquè és l'expressió de la voluntat popular.
La primera nació moderna del món -tenia constitució i reconeixia el sufragi universal masculí- es funda quan Pasquale Paoli allibera Còrsega de l'ocupació genovesa, el 1755. La república corsa desapareix el 1769. Després, vénen la Revolució americana -els Estats Units d'Amèrica (1776), hereus de la república puritana de Cromwell, es constitueixen on hi havia unes colònies britàniques- i la Revolució francesa (1789) -una revolució traïda-, que també dóna naixement a una república, en ple continent europeu. El component nacionalista d'aquestes dues darreres revolucions esdevindrà un model que haurà d'ésser tingut en compte per l'allau de noves nacions que aniran eclosionant, fins els nostres dies, als quatre cantons del planeta. I, és clar, també tindrà repercussió a casa nostra. Ara bé, per tal que el model sigui operatiu, caldrà destronar la dinastia dels Borbons la tardor de 1868 i que es proclami a Madrid una república l'11 de febrer de 1873. Sobresurt, entre el maig i el setembre d'aquest darrer any, una sèrie de nou articles que Josep Narcís Roca i Farreras, teoritzador pertanyent al Partit Federal, publica a la revista "La Renaixença" per obtenir suport per als intents de proclamació de l'Estat Català. En total, comptem més de cinc d'aquests intents entre els mesos de febrer i setembre de 1873. Josep Narcís Roca desenvolupa en els articles l'estratègia política bàsica del seu grup (que llavors fins i tot decideix el govern de Madrid): el propòsit que el principat de Catalunya esdevingui un estat confederat en una federació espanyola, esperant el moment que la majoria de catalans vulgui la independència definitiva i hagi desaparegut, en aquesta avinentesa, el perill de guerra amb Espanya. Pocs anys més tard, Josep Narcís Roca parla per primer cop de "nacionalisme" català i empra per primera vegada en català la fórmula "països catalans". A més, amb un gran encert, avisa contra els elements conservadors catalans que, per evitar que els més revolucionaris controlin el nou marc polític, "no volen un grau gaire alt d'autonomia catalana, solament la descentralització que sigui compatible amb la monarquia espanyola". La proclamació de la República Catalana com un Estat integrant de la Federació ibèrica per Francesc Macià (14-4-1931) i, fins i tot, la de l'Estat Català de la República Federal Espanyola per Lluís Companys (6-10-1934) només s'acaben d'entendre si percebem la continuïtat amb el projecte d'assoliment gradual de la independència difós per Josep Narcís Roca uns seixanta anys enrere en "La Renaixença", transmès per les successives formacions polítiques del republicanisme nacional català.
No retraguem als precursors no haver arribat col·lectivament més enllà del que ells podien preveure. Ells ens van precedir, literalment, en el desig de no ser ni espanyols ni francesos i també es van avançar a saber que l'autonomia que ens cal és la de Portugal.
