Festa Major Alternativa de Sants

El Districte nega un espai digne i estable a les Festes Majors Alternatives del barri !

Com ja sabeu des de fa 14 anys una bona colla de veïnes del barri de diversos col·lectius i associacions agrupats en l’Assemblea de Barri de Sants (ABS) organitzem la Festa Major Alternativa. La FMAS s’ha convertit ja en un referent dins el global de la Festa Major de Sants amb un model autogestionat, que no rep subvencions, basat en la Cultura Popular i amb vocació intergeneracional, no vol ser un simple espai de concerts pel jovent i per això necessita d’un espai adequat per a desenvolupar-hi tant els actes diürns com els actes nocturns on hi assisteixen milers de persones del barri i de fora.

És clar que l’únic espai que reuneix aquestes condicions actualment és el Parc de l’Espanya Industrial que va ser recuperat per la lluita veïnal a principis dels anys vuitanta després d’intenses mobilitzacions. Doncs bé, tot i haver presentat amb més de mig any d’antelació la sol·licitud completada amb un informe tècnic detallat de Parcs i Jardins avalant la possibilitat de fer les festes al Parc, tot i que el propi Districte ens oferia aquest espai fa tres anys, tot i que tant el Centre Social de Sants com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) han escrit un manifest en què exigeixen a l’Ajuntament que concedeixi el permís per el Parc a la Festa Major Alternativa la resposta és un NO taxatiu. I l’únic argument que utilitza el Districte és que ells hi realitzaran activitats de petit format, activitats no demanades per ningú i que a més es poden realitzar perfectament en altres emplaçaments del barri, fet que no pot suportar un esdeveniment de la magnitud de la FMAS. Així doncs l’Ajuntament del PSOE i ICV simplement denega el permís per una decisió política. No els interessa que la Festa Major Alternativa es consolidi més del que ja ho està perquè és un espai que escapa del seu control. Només és una qüestió de voluntat... que no tenen !

Tot i això esperem que la lògica s’imposi i la regidora Imma Moraleda repensi la seva incomprensible posició.

Avui com ahir l’Espanya Industrial pel veïnat de Sants !

Una experiència a La Campana

Setembre de 2006, quart intent de treure'm la teòrica per lliure en aquell preciós edifici a tocar de l'Hospitalet de nom musical: la Campanya. Els nervis estaven a flor de la pell de tot el personal des de quarts de nou del matí. Era ja finals de l'estiu però la calor feia acte de presència i et feia suar de mala manera, unida als inseparables nervis després d'un estiu pensant en el carnet desitjat.

Un a un anem entrant a la sala en mig d'un ritual molt digne de la burocràcia orquestrada per l'administració espanyola de la mà de la Dirección General de Tráfico. Els funcionaris, com no podia ser d'altre manera, no van dir cap paraula en la llengua del país ocupat, només faltaria. Mica en mica, doncs, vam anar entrant i prenent posicions a la sala. Per culpa o gràcies al meu cognom, vaig ser dels últims a ser cridats i a prendre lloc en aquelles incòmodes cadires.

Una vegada tothom va estar al lloc assignat i fet el recompte, es procedeix al repartiment dels ditxosos testos que t'han de permetre agafar un volant i posar-te a en circulació en alguna de les perilloses carreteres del país i rodalies. Gràcies al lloc que em va tocar ocupar, vaig ser dels últims a rebre els quatre fulls plens de preguntes i imatges estúpides, unes imatge que tenien moltes reminiscències dels anys vuitanta. Un cop rebo l'examen, prèvia acreditació amb el Documento Nacional de Identitad, me n'adono que l'examen no estava escrit en la meva llengua, malgrat que en el moment de la matricula vaig marcar una raquítica casella a l'extrem inferior esquerre del formulari on posava "català". Malgrat haver complert tot el tràmit burocràtic que la legalitat espanyola exigeix, el meu examen no era en català. Acte seguit, i conscient del que podria suposar però conscient igualment que el nostre poble haurà de fer actes molt més grans de sobirania per recuperar la normalitat, aixeco la mà mirant a una de les vigilants que ja havia tornat al seu lloc de comandament. La senyora, d'uns 55 anys, s'acosta col·locant-se les ulleres pensant-se que li faria una pregunta referent al test. Arriba al lloc i li comento:

"Al formulari de matrícula vaig marcar la casella "català" i vostès m'han donat un examen en castellà. Voldria fer l'examen en català." La dona es treu les ulleres, aixeca el cap per mirar-me a la cara, i m'espeta: "Quieres el examen en catalán? Sabes que pasa, que solo piden el examen en catalán los negros i los moros de Vic, porque dicen que no entienden el español. Y tu, tampoco lo entiendes?" La meva resposta, encès i nerviós com estava, no va ser gens agradable: "mire usted, yo no soy ni negro, ni moro, ni soy de Vic, soy de Badalona y quiero hacer el examen en mi lengua. Esto es todo".

De males maneres em va dir que m'hauria d'esperar i que no em donarien més temps que la resta de companys d'aula, malgrat haguéssin passat ja uns minuts que ja podia anar donant per perduts. Va anar a buscar l'examen a les catacumbes d'aquell meravellós edifici digne de la película "les 12 proves d'Astèrix", i me'l va gairebé llençar sobre la taula. Em poso a fer l'examen en la meva llengua i el vaig aprovar. Per sort no hauria de suportar més aquell merdós i caspós ambient espanyol.

13 anys de la matança de Srebrenica

Ahir vaig anar a un acte, molt ben organitzat per Acció Solidària-Igman, per presentar un llibre de fotos de la matança que hi va haver fa tretze anys a Srebrenica. Una frase que m'ha agradat molt d'en Tarik Samarah, fotoperiodista i autor del llibre "Srebrenica", és que no volia xerrar massa, que les seves fotos ja ho deien tot. Una imatge val més que mil paraules, frase típica, però no per això molt encertada.

L'any passat vaig poder assistir a la cerimònia que es fa a Srebrenica per poder enterrar dignament les restes que s'han trobat en fosses comunes durant tot l'any en tot el territori de Bòsnia-Hercegovina. Va ser una experiència molt dura, però malgrat tot, veure com els familiars, amics, etc , poden enterrar els seus és d'una emoció indescriptible. Recordo, que el dia gris i plujós, també acompanyava. Tot i la cruesa de la cerimònia, a mi em va marcar molt més el dia abans, quan a mitja tarda varem visitar el lloc on l'endemà es farien tots els enterraments. Us ho reconec, i no em fa cap vergonya, vaig plorar. Tot i així, vaig tornar molt content de Bòsnia, de veure com un poble oprimit que ha patit les mil i una, ha aixecat el cap.

Llegiu-vos el text que us poso a continuació. En aquest cas, les paraules valen més que mil imatges.


Assassinats per segona vegada

*• El reconeixement que hi va haver un genocidi no mitiga la impotència bosniana per l'absolució de Sèrbia.*


SLOBODAN Minic*
La decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia (CIJ) d'exculpar Sèrbia dels crims de guerra comesos a Bòsnia, concretament a Srebrenica, va deixar perplexos els familiars de les víctimes de la matança més gran que hi ha hagut a Europa des de la segona guerra mundial. "Ens han matat per segona vegada", deia, entre llàgrimes i amb fotos del seu marit, els seus fills i germans afusellats a Srebrenica, una àvia bosniana davant l'edifici del tribunal.
Exactament 15 anys després de l'inici de la guerra dels Balcans, aquest ambigu veredicte, que exculpa Sèrbia i culpa els serbobosnians del genocidi, va aixecar els ànims i els sentiments extrems entre els seus protagonistes. La sentència, que obre noves incògnites en la difícil situació dels Balcans, va ser rebuda amb diferents graus d'entusiasme o decepció, segons la comunitat o for- ça política. Els croats de Bòsnia la van rebre amb indiferència. Croàcia la va condemnar, però amb alleujament --¿qui podrà demanar la seva responsabilitat per les atrocitats comeses a la part de Bòsnia que ells controlaven?--. Els serbobosnians la van rebre amb ambigüitat. Per un costat la van celebrar, perquè durant anys havien demanat i fins i tot havien fet xantatge al Govern bosnià perquè retirés la denúncia. Per l'altre, la decisió del tribunal els deixa com a únics culpables del genocidi.

El govern de Sèrbia i els seus ciutadans, en general, van celebrar la sentència. No els afecta gaire la part que proclama la seva culpabilitat i responsabilitat moral. En una època de profunda immoralitat, en què ser moral és sinònim de ser feble i ingenu, una condemna moral fa riure. De com el va afectar la condemna parla el fet que els representants de Sèrbia, mitja hora després del judici, celebressin el veredicte a la seva ambaixada a l'Haia amb xampany i música, com si es tractés d'un èxit esportiu. La satisfacció es va estendre per tot el país perquè, si no hi ha culpabilitat oficial, no hi ha necessitat de cap dolorosa catarsi nacional, de demanar disculpes i, encara menys, d'indemnitzar i reparar. Per demostrar la verdadera cara del seu règim, un dia després de la decisió judicial, el Parlament serbi va rebutjar l'aprovació que condemnaria el genocidi de Srebrenica.
Els bosnians, especialment els musulmans, s'han tornat a sentir impotents. Segons la seva lectura del veredicte, sembla que 200.000 morts, 8.000 només a Srebrenica, han estat les víctimes d'un parell de bojos, irresponsables i incontrolables. En la seva desolació, s'aferren a un únic detall positiu: al final s'ha reconegut que en aquest país sí que es va cometre el genocidi, i es nomenen alguns culpables i els seus còmplices.
¿Com podem comprendre la decisió del màxim òrgan de la justícia internacional? Sabent que la base ideològica per a la guerra dels Balcans era el Memoràndum de l'Aca- dèmia de les Ciències i les Arts Sèrbia, que el pla militar el van elaborar polítics i militars serbis, que en els primers dies l'Exèrcit serbi va ocupar i va entregar als serbobosnians els punts estratègics de Bòsnia, que tota la logística procedia de Sèrbia, que la majoria d'oficials serbobosnians cobraven nòmines de Belgrad, que la tasca de mentalització per a la guerra la va fer l'església ortodoxa sèrbia, que la terrible imatge de l'execució d'uns xavals bosnians arrestats a Srebrenica demostra que els assassins portaven l'uniforme de l'Exèrcit serbi, etc., llavors la decisió del tribunal es pot entendre només en clau política.
Exposa la mateixa idea el comentarista d'un diari de Sarajevo: "La decisió del tribunal ens pot decebre, disgustar o fins i tot fer enfadar, però no sorprendre. El poder polític és el que constitueix i dissol tots els tribunals --no se'n coneix ni un que s'hagi constituït per si mateix, inclòs aquest de l'Haia--". Opino el mateix. Es tracta d'un veredicte summament polític. L'anomenada comunitat internacional, amb la seva injusta conclusió, vol suavitzar la postura del Govern serbi en les difícils negociacions sobre el futur de Kosovo, la província (encara) sèrbia, amb majoria albanesa, que demana independència, on va començar i on s'acabarà el galimaties balcànic.

I aquí és on s'equivoquen els polítics occidentals. Ja l'hi va dir a *Moratinos* el ministre d'Exteriors serbi. Ho diuen i ho demostren els extremistes i radicals d'aquest país, que després de la publicació de la sentència van sortir al carrer amb signes i icones de sants ortodoxos ja vistos en les massacres de Bòsnia, convençuts més que mai de la seva paranoica idea que la guerra que van començar i van portar a terme no era una agressió, un crim ni un genocidi, sinó "la guerra santa per una causa justa". I quin lloc més idoni per acabar la guerra santa que Kosovo, la terra santa de tots els serbis.
¿I què es pot dir de les víctimes, executades per les idees i les armes dels ara exculpats? Dotze anys després de la massacre, la majoria dels assassinats encara no estan identificats, i sembla que mai ho estaran. Després de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia, sembla que els assassins, tampoc.

*Periodista. Exdirector de Cultura de la Ràdio Televisió de Sarajevo.